Els crítics

Retrat del monstre Harvey Weinstein

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Harvey Weinstein va ser, durant molts anys, el màxim responsable de fer realitat aquell vell conte de fades de l’èxit de Hollywood, on arribaves sense ser res ni ningú i acabaves convertit en una estrella. Amb un únic —i determinant— però: el conte contenia ingredients de depravació màxima. Un cantó fosc que mostrava el reves d’allò somiat, i es convertia en una fantasia dolorosa, en un conte que, per a desgràcia de moltes de les protagonistes, tenia un final que traspassava els límits de tota moral, amb l’afegit que els fets sembla que eren vox populi i convivien amb el silenci d’un sector que sabia què passava, però feia veure que no.


Untouchable

Direcció: Ursula Macfarlane

Estats Units, 2019

Durada: 98 minuts

Música: Anne Nikitin

Fotografia: Patrick Smith, Neil Harvey i Amza Moglan

Repartiment: Armie Hammer, Dev Patel, Jason Isaacs, Nazanin Boniadi, Angus McLaren, Anupam Kher, Natasha Liu Bordizzo, Tilda Cobham-Hervey. 

Gènere: Documental 


Dels orígens a la culpabilitat, Untouchable posa context i ordre a les denúncies sobre les pràctiques del monstre, tot allò que va passar, inferns i traumes, culpa i pecats. Des de les atrocitats del mateix productor —amb ets i uts, donant veu a actrius conegudes i d’altres no tant, que posen nom als fets— fins a la culpa que arrossega un dels treballadors del magnat, que es lamenta de no haver fet ni dit res quan tocava, i calia. Una culpabilitat que entenem com la de tot el sector, la complicitat per omissió d’un gremi que, amorrat a la font del poder, no gosava dir res, encegats per l’èxit que havia de venir o que havia de mantenir, o potser també per la por de perdre el poc que tenia. 

Perquè Weinstein va ser-ho tot a Hollywood, durant una llarga època. I perquè aquest silenci acabaria sent la llavor que faria esclatar el Me Too, com relata aquest documental d’Ursula Macfarlane, amb una realització que recorda massa el recurs sensacionalista d’una determinada mena de subproductes televisius —càmeres lentes, recursos aeris—, però amb una virtut, la claredat: com més poder, més abusos; com més víctimes, més ganes de sang; com més pèrdua de control, més avidesa de domini. Weinstein com el que va ser: una bèstia que se sentia impune. O, com diu un dels testimonis, el fidel reflex de l’axioma mafiós (“honora la família i mata tots els altres”) d’un home a qui “li donaven més les gràcies que a Déu”, capaç d’aconseguir durant deu anys consecutius una pel·lícula nominada entre les cinc millors de l’any dels Oscar. “No era casual”. 

Era una voracitat que no només treballava així a l’hora de promocionar un film. Era una allau, un ésser “volcànic” que es va creure omnipotent. I aquí rau un dels mèrits de Macfarlane, en com traça la radiografia d’un èxit, d’una marca i d’una personalitat, anant a l’adolescència i als anys de formació universitària, quan ja ningú el suportava, però ell va forjar una particular revenja per ser un “desplaçat” de la societat. Es creia lleig i se sentia rebutjat, traumes que van comportar inseguretats i que van acabar donant nom a un “gàngster” sense amics, que “tenia bon gust i va fer bones pel·lícules”, com el defineix Rosanna Arquette. És només un testimoni, però en poden ser molts més. Tants com depravació acumulada durant anys i anys d’impunitat i de poder absolut.

No són coses que no sabéssim i que Untouchable descobreixi. La pel·lícula construeix el mosaic de tot aquest revers del conte de fades, i també del pes que el fundador de Miramax va tenir en la indústria, sense passar de ser un retrat més del monstre, desaprofitant l’ocasió per convertir-se en el relat de l’esclat d’un moviment planetari com el Me Too, del qual Weinstein n’és guspira, però també la constatació d’un problema sistèmic que encara espera la seva pel·lícula. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.