Els crítics

Charlotte Delbo i Émile Zola desperten consciències

Charlotte Delbo va ser una escriptora francesa supervivent d’Auschwitz, on va ser enviada com a membre de la resistència francesa. Émile Zola va ser un dels grans exponents del naturalisme i va tenir un paper decisiu en la revisió de l’afer Dreyfus, d’on va sorgir el “J’accuse...!”. Valèria Gaillard ha traduït al català ‘La mesura dels nostres dies’ i ‘Jo acuso!’, que continuen despertant consciències, anys després d’haver-se escrit. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una de les claus que explica que Club Editor hagi pogut celebrar 60 anys d’existència amb un prestigi fora de dubte i amb el reconeixement del sector editorial i dels lectors és per obres com La mesura dels nostres dies, la darrera part de la trilogia Auschwitz et après, que l’editorial catalana ha començat a publicar a l’inrevés. L’any vinent sortiran a la venda els dos primers volums, tots, com aquest, traduïts per Valèria Gaillard. “És un luxe treballar amb Maria Bohigas, és molt exigent, creu molt en els llibres, se’ls fa molt seus. S’estableix, entre editora i traductora, molt de diàleg, sempre amb molta cura”.

La mesura dels nostres dies (Club Editor, 2019) és una obra de Charlotte Delbo que ajuda a entendre —si és que això mai es pot arribar a entendre del tot— què va ser l’Holocaust, quin horror el va fer possible, quines atrocitats s’hi van viure i, sobretot, què se’n va fer dels supervivents. “És un text que va fer l’autora mateixa, de ficció, sobre la seva experiència als camps, on explica com s’insereix en la societat després del que ha viscut”, detalla Gaillard. “Delbo era francesa i comunista, però va ser de les primeres crítiques amb tot el que passava a l’URSS. I també va criticar Simone de Beauvoir, la dictadura dels coronels a Grècia, els judicis de Burgos, o el cas de les Madres de Mayo a l’Argentina. Denunciava en la mateixa línia en què ho feia Émile Zola”.

L’engranatge editorial del país ha propiciat que totes dues obres i tots dos autors apareguin amb pocs mesos de diferència, sota la lectura que en fa, també, la mateixa traductora. A diferència de Zola, però, la veu literària de Delbo —“de gran qualitat”, com remarca Gaillard—, ha restat durant molt de temps a l’ombra, i és una autora encara força desconeguda, tant a Catalunya com també a França, malgrat que escriptors i també supervivents com Primo Levi en recomanaven fervorosament la lectura. “El primer volum el publica l’any 1965, vint anys més tard de ser als camps. L’entorn no volia que parlés gaire d’Auschwitz, tot i que ella tenia molt clar, quan va tornar d’allà, que volia escriure sobre l’experiència i les conseqüències”. 

Una veu que va viure en primera persona l’horror i que també és una excel·lent veu narrativa, de les més agudes i colpidores, gens avesada a l’autocomplaença. “M’agrada reivindicar que no és un simple testimoni, sinó que hi ha una intenció literària. Delbo té una ambició de fer una obra conseqüent amb el que s’està explicant, sobretot després que Theodor Adorno digués que després d’Auschwitz la poesia ja no era possible”. Ella, com a autora, fa ús d’un estil molt sobri, que no es recrea ni apel·la a sentiments, ni a un relat emocional. “Ben al contrari, el seu estil és molt contingut. I potser aquesta és la seva gran força”. 

“L’obra de Delbo és una peça prou rellevant per entendre l’horror i el mal que va generar Auschwitz. No jutja. Mostra l’ésser humà com un animal, però també el salva, i té una visió optimista sobre la solidaritat entre les dones”, remarca Gaillard. “Veiem com les presoneres franceses es protegien i com ella en té una mirada positiva, com emergeix amb força la camaraderia”. I també mostra, alhora, tota la misèria de l’ànima humana. “Delbo és molt justa. Una veu molt particular, que potser ens faltava. Una veu complementària de molts relats de la branca d’estudis de literatura femenina de l’Holocaust. Les dones van ser la meitat dels morts i pràcticament no es coneix la seva experiència. I a la seva obra es troba un tema d’especificitat de la mirada femenina”. 

Émile Zola i l'afer Dreyfus

Sense deixar França i el talent que vol remoure consciències, Angle Editorial acaba de publicar Jo acuso!, el volum on Émile Zola recollia els seus articles sobre l’afer Dreyfus. Articles abrandats, amb voluntat de remoure i d’agitar, de fer possible el triomf de la justícia, en un llibre que encara ens interpel·la com el primer dia, símptoma d’una era passada, però també d’un present, sense necessitat de viatjar gaire lluny, on podem establir connexions amb la situació dels presos polítics i dels càrrecs electes catalans exiliats. “L’article més famós de tots els que formen el llibre és el J’accuse...!, però abans en va escriure molts —remarca Gaillard—. La gràcia del volum és que ell encapçala cada article explicant com el va escriure, en quines condicions”. 

Zola va patir en la pròpia pell els efectes d’allò que denunciava: es va haver d’exiliar, el van condemnar i va explicant la relació amb tot el procés. “Ell mateix s’acaba autopublicant el llibre”, com una necessitat de justícia poètica. “Al principi del cas tot era molt embolicat. Quan es va jutjar Dreyfus, amb la famosa cerimònia on se li trenca el sabre i se li arrenquen els botons, tothom va creure que era culpable de traïció. De mica en mica, el seu germà va anar estirant el fil, va mobilitzar la gent i es va acabar demanant a nivell públic una revisió del procés. Quan Zola va saber que Dreyfus era innocent, va posar la seva ploma al servei d’una causa i va intentar mobilitzar la consciència publica”. El resultat són un seguit d’articles “brutals, amb una força enorme, amb grans recursos estilístics”, tots escrit a la manera d’una arenga militar, amb moltes exclamacions, adreçats en bona part a gent concreta. De fet, l’article J’accuse...! s’adreça al president, d’altres a la joventut o als jutges que el jutjaran a ell mateix, en el seu procés particular. 

“Zola va ser un home de profundes conviccions democràtiques, que intenta defensar un innocent, amb totes les conseqüències. Tot el judici es basava en una prova falsa. A Dreyfus el van absoldre, però, curiosament, per un tema d’humanitat, el van tenir en condicions insalubres, indignes. No va ser fins al 1906 que el van rehabilitar”, rebla Gaillard, mentre s’estremeix dels paral·lelismes amb l’actualitat “És com ara, on hi ha dues visions enfrontades: la dreta retrògrada i radical que recorda l’època absolutista i de l’imperi, contra l’esquerra i les forces progressistes, que propugnen la separació de drets. Zola es veu amb el deure de posar en crisi la democràcia i d’acusar, perquè creu que si a Dreyfus el condemnen, això ens podria passar a tots. La injustícia ens fa a tots víctimes”. 

Un cop feta la traducció i submergida de ple en els detalls del cas, l’autor i els personatges, Gaillard ho té clar. “Del text, m’ha sorprès la força del bon periodisme. I que hi hagués diaris que publicaven mentides, les fake news que tant comentem ara. També el compromís dels intel·lectuals a l’hora de recordar el que està en perill i utilitzar el seu talent per despertar consciències”. Seguint amb el paral·lelisme amb l’actualitat, “hi ha la sensació de la raó d’Estat, que s’imposa per sobre de qualsevol valor democràtic, com si fos una raó sacrosanta o un dogma. I com ara, igual que aleshores, estem calibrant els límits de la democràcia”. 

Jo acuso!
Émile Zola

Editorial Angle
Barcelona, 2019
192 pàgines

 

La mesura dels nostres dies
Charlotte Delbo

Club editor
Barcelona, 2019
224 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.