Societat

‘Foreign’ masovers

Mentre l’interior de Castelló es despobla, nous veïns d’origen forà i una posició econòmica acomodada trien viure en les àrees rurals i molt especialment en els molts masos dispersos pel territori. Els atreu, diuen, la bellesa i l’autenticitat d’aquestes contrades; volen solitud i fugir de la massificació de la costa. EL TEMPS viatja a l’Alt Maestrat i els Ports per radiografiar aquest fenomen que es va consolidant.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De Liverpool estant, Stephanie de Leng va llegir al Sunday Times que la costa de Castelló encara no estava turísticament saturada. Dues fotografies amb els perfils de Peníscola i Morella hi actuaven d’esquer. Era l’any 2006 i a ella, que té propietats repartides per Anglaterra i França, li va picar el cuquet. Es comprà un bitllet d’avió i es plantà a l’anomenada Costa dels Tarongers (Costa del Azahar). Comprovà, tot just aterrar-hi, que la descripció del periòdic no s’ajustava a la realitat: el litoral, com arreu del Mediterrani, era ple de turistes. Allò no era el que ella havia estat buscant. “Però em vaig aventurar cap a l’interior i allò ja fou una altra cosa. Jo el que buscava era un lloc on no poguera trobar un McDonald’s ni un Burger King, i el vaig trobar al Maestrat”, explica aquesta fotògrafa de professió, que de jove va treballar com a model. A través d’un portal d’internet trobà el mas la Mantxora, un casalici que s’ajustava a les seues necessitats: un terreny gran, una casa que es podia rehabilitar i un horitzó sense ni un sol cable elèctric. Per si no n’hi havia prou, mirant cap a l’oest, podia fitar la falda del Penyagolosa, l’accident geogràfic més notable de les comarques més septentrionals del País Valencià. Una fita senyera, robusta, imponent, amb els seus 1.813 metres d’alçària. Una “muntanya màgica”, segons la va descriure Jason Webster, l’escriptor nord-americà que al llibre homònim va narrar —recorrent en molts casos a tòpics— la seua aventura per instal·lar-se en un mas en el terme municipal de Llucena, l’any 2003. Stephanie també ho explica, però al seu blog

Stephanie de Leng, en el seu mas Lavanda, a la zona del Pou de la Riba, d'Atzeneta / Carme Ripollés

Aquesta fotògrafa que ha retratat el bo i millor de Liverpool és una de les qui en la darrera dècada han fet niu en aquest municipi, que alguns mapes s’entesten a situar a l’Alcalatén però que pertany a l’Alt Maestrat, de cor i esperit. El col·lectiu d’estrangers en aquest poble d’interior és com més va més gran. 139 dels seus 1.294 habitants són forans. Els romanesos, amb 82 persones, són els més nombrosos, per bé que darrerament també els nicaragüencs (20) han augmentat en el padró municipal. Són, en aquest cas, immigrants econòmics, persones que han arribat fins ací cercant millorar la seua posició econòmica. Tanmateix, d’un temps ençà el perfil de les persones que s’hi instal·len ha començat a diversificar-se: dos italians, un suís, un alemany i 18 britànics. 

Aquests últims han esdevingut ja una petita comunitat, com han fet en moltes àrees de la costa. La diferència és que ací no hi ha costa, ni platja, ni passejos marítims, ni cerveseries especialitzades a programar partits de la Premier League, ni res que se li assemble. I si bé els estius són calorosos —hi fa una calor xafogosa, sense brisa—, els hiverns són durs. I, tanmateix, han decidit instal·lar-s’hi, a 45 quilòmetres de Castelló, 41 minuts en cotxe de la principal urbs de la província. 

 

Nouvinguts de terra endins

El fenomen no és nou al País Valencià. Fa temps que la presència de residents estrangers va deixar de ser un fenomen circumscrit a les comarques costaneres d’Alacant. A mesura que els preus de l’habitatge s’han incrementat i també que els indrets se saturaven, la taca s’ha engrandit més i més: primer en altres zones litorals, primer de València i després de Castelló; i encara després, terra endins. A les comarques d’Alacant fa més de vint anys que el fenomen va començar a passar, sobretot amb la intenció de fugir de la saturació de les àrees litorals. Compraren cases i masos en llogarets, pobles xicotets, allunyats de la costa, amb la intenció de retirar-s’hi.

A la zona més septentrional del País Valencià fa un temps que això també va començar a succeir. A Cervera i Sant Jordi, al Baix Maestrat, la comunitat estrangera s’ha fet com més va més gran. Són, però, municipis relativament pròxims a la costa. 

El que ara succeeix terres endins és una mica diferent: en primer lloc, perquè són territoris encara més a l’interior, de clima dur, allunyats dels principals nuclis de població; i en segon lloc, perquè entre els nouvinguts hi ha qui busca retirar-se, però també molts altres que busquen continuar els seus projectes professionals, amb el que això significa de positiu per a aquestes àrees. 

“Compren ací, reformen habitatges i masos, contracten serveis... Són una font de riquesa”, assevera Santiago Agustina, que des de fa quatre anys i escaig és l’alcalde d’Atzeneta, un municipi que en el passat va tenir en l’agricultura de secà el seu pilar econòmic. Avui, el sector serveis és el preponderant en aquest municipi, que és la porta d’entrada al Penyagolosa. Disposa d’escola i centre de salut, a més d’un conjunt de tendes força notable. D’alguna forma, ha esdevingut una petita capital pels municipis que l’envolten: Benafigos, Xodos... “Ens manca el centre de dia per a les persones grans, que fa deu anys que es va construir. Ens posen tot d’impediments des de les administracions superiors”, es queixa Agustina, que va revalidar el càrrec el juny passat. 

Santiago Agustina, alcalde d'Atzeneta / Carme Ripollés

 

‘Welcome to Atzeneta’

Al seu costat, Thomas Evans se’l mira. No entén gaire el català. El seu castellà també és limitat. I tanmateix, Thomas és una persona popular en aquestes contrades; tant, que l’acaben de nomenar president de l’equip de futbol local. El primer president britànic de la Unió Esportiva Atzeneta. “L’elecció ha estat un orgull”, assegura. Ell és un dels qui han optat per aquest territori per retirar-s’hi. Dedicat tota la seua vida al món de l’art, va enamorar-se d’Andalusia quan va viatjar-hi amb motiu de l’Expo del 1992. Des d’aleshores va tindre clar que abandonaria la seua humida Anglaterra per fer niu més al sud, junt amb la seua dona Kathleen, que va poder prejubilar-se de la seua feina en un banc. Cap al 2000 començaren a escrutar els anuncis d’immobiliàries. Primer de Màlaga, després de Cadis. “Però tot era molt car, inassequible i, a més, estava ple de britànics, i això nosaltres no ho volíem!”, explica Kathleen. A Alacant ni tan sols ho van provar. 

Així que tornaren a desplegar el mapa a sobre de la taula i es fixaren en Castelló. S’instal·laren una temporada a Alcossebre i des d’allí continuaren buscant. Primer s’enamoraren d’un mas a Xodos, però el descartaren quan el propietari, en assabentar-se que els potencials compradors eren britànics, n’apujà el preu. Finalment trobaren un terreny a Atzeneta, entre ametlers, on podrien construir la seua pròpia casa. 22.000 metres quadrats de finca, a cinc quilòmetres del nucli urbà, “un terreny que a Anglaterra no ens hauríem pogut permetre mai de la vida”, diu Thomas —un gegant d’1,90 metres— des de la terrassa de casa seua mentre acarona una gosseta entremaliada. “Quan els diguérem als amics que veníem ací a viure ens digueren que estàvem bojos... però és un lloc que ens agrada molt. La gent és molt amable amb nosaltres, participem de la vida del poble i estem molt a gust a casa nostra”, relata Kathleen

Thomas i Kathleen Evans van construir-se una casa en el terreny que compraren a Atzeneta / Carme Ripollés

“A alguns els costa relacionar-se per la barrera de l’idioma però qui ho intenta, s’integra”, assegura l’alcalde, Santiago Agustina. Thomas no és l’únic nouvingut vinculat a l’art. A més de Stephanie, hi ha Lucy Tomlins, una britànica que des de fa uns anys organitza residències d’artistes al seu mas. Entre els qui s’hi han instal·lat darrerament hi ha la polonesa Karina Goss. El seu cas és una mica diferent: va arribar ací per crear un refugi d’animals. Des de fa dos anys viu al mas del Regall, una construcció fornida però d’aspecte precari que ha llogat per als pròxims 10 anys. Hi té cavalls, gossos, gats, conills, gallines, i tot d’animals que han estat rebutjats pels seus amos. Les instal·lacions i el manteniment se sufraguen amb el que hi aporten els donants, si bé Karina aspira, en el futur, a aproximar el refugi a la gent i poder-ne traure algun benefici econòmic mitjançant les passejades a cavall o per la muntanya. “Aquest lloc és especial... desprèn energia”, assegura Karina. De fet, el Regall fou en el passat el refugi d’una comuna hippy. Una casa de nova construcció al costat del mas, de planta circular, blanca per fora i diàfana per dins, destinada a fer-hi meditació, recorda aquell passat alternatiu amb què Karina tan bé connecta.

Karina Goss, polonesa, al mas del Regall, convertit en un refugir d'animals abandonats / Carme Ripollés

Santiago Agustina, l’alcalde, es mira l’arribada de nouvinguts amb expectació. Considera que és una oportunitat per al seu poble, però també per al conjunt de l’interior de Castelló, l’àrea del País Valencià on el problema del despoblament s’agreuja més. Vuitanta dels 135 municipis que té han perdut població en els darrers 20 anys. El 60% dels pobles tenen menys de 1.000 habitants. “Nosaltres ens hem estabilitzat després de molts anys de pèrdues continuades”, diu, satisfet, Agustina

La situació té un punt paradoxal: mentre per a alguns la ruralitat encara és sinònim de manca de serveis i d’oportunitats, per a altres les àrees d’interior tenen uns elements intrínsecs —el paisatge, la tranquil·litat... — que els fan atractius i bonics per assentar-s’hi i fer-hi vida. Uns pocs tenen un punt bohemi, somiador; molts d’altres, en canvi, simplement han volgut canviar a un model de vida més assossegat, alliberar-se del tràfec urbà. 

 

Masovers del segle XXI

De l’era del mas del Peregrí estant s’albira un carrascar esponerós que envolta un tossal que en la part més alta arriba als 1.247 metres d’altitud. Es tracta d’un mirador privilegiat en aquesta zona est del terme municipal de Vilafranca, a la comarca dels Ports, a una hora i deu minuts de la capital de província. Des d’ací dalt es pot fitar el pla de la Canà, per on transcorre la carretera que arriba a Castelló. També les característiques parets de pedra en sec que, per aquestes contrades, dibuixen el paisatge i donen forma als bancals. Els propietaris del mas d’Asnar, un casalici veí, encara conreen les terres, que adquireixen diferents tonalitats marrons i ocres. Tot plegat té un magnetisme tel·lúric. Per aquestes latituds les terres són poc productives però els farratges ajuden al manteniment de les explotacions ramaderes encara en actiu.     

Vicent Font puja a aquesta mola gairebé cada dia. Ell i la seua parella, Mary Savage, van comprar el mas del Peregrí ara fa tot just 10 anys. Ell vivia a Vila-real i ella, tot i ser d’origen britànic, residia a Castelló des de feia més de 30 anys. I a tots dos els agradava i els agrada el contacte amb la natura. Així que decidiren fer el pas de traslladar-se lluny de l’urbs, allà on pogueren continuar la seua feina — ell treballa a Vaersa i ella és traductora— però, alhora, pogueren ensumar l’olor de la farigola i la llenya tallada cada dia. “Sempre que havia passat per la carretera de la Canà pensava: ‘Un dia me’n vindré a viure ací’”, explica Mary, en un valencià molt solvent que encara denota el seu origen britànic. I així fou com aterraren al mas del Peregrí. “La teulada estava sencera, així que era una rehabilitació assumible”, relata Vicent. Feia gairebé 50 anys que ningú no habitava aquestes parets gruixudes de finestres petites dissenyades per protegir-se dels llargs hiverns que caracteritzen aquest territori, terra de cruïlla per a catalans, valencians i aragonesos. Després d’un any de manobres, instal·ladors i lampistes Vicent i Mary hi començaren a viure. Feliçment, caldria afegir-hi.

Mary Savage viu junt a la seua parella al mas del Peregrí, a Vilafranca, els Ports / Carme Ripollés

Les tres nevades fortes que d’aleshores ençà els han deixat incomunicats al seu mas, situat a uns cinc quilòmetres del nucli urbà, són per a ells una anècdota. “A la gent l’inquieta saber que algunes nits em quede a soles al mas, quan Vicent ha de treballar. Però jo no passe por —relata Mary, que és tresorera de l’associació Mediterranean Editors and Translators—. Bé, en una ocasió sí que em va preocupar ja que a mitja nit vaig començar a sentir un soroll com de tisora gran que es tanca. No sabia de què es tractava. L’endemà al matí el veí del mas del costat em va explicar que eren dues cabres salvatges que es tossaven!”. Per a aquesta traductora viure en un mas té molts més avantatges que inconvenients, si bé no s’està de llançar una crítica a l’Administració: “Per a qualsevol xicoteta modificació que vols fer en la finca et demanen una paperassa enorme. Si l’Administració vol que es recuperen masos, cal que les exigències siguen més raonables”.

 

A la recerca de l’autenticitat

“La gent que viu ací hi està acostumada i no ho valora, però aquest territori és especial. Està prop del Penyagolosa, amb els seus barrancs, les seues muntanyes... Té força i dramatisme”. Qui parla així és Mariano Giner, un corredor de finques que d’uns anys ençà s’ha especialitzat a fer negoci amb els béns immobles en les zones d’interior, i especialment a Vilafranca i els seus voltants. La compravenda del mas del Peregrí per part de Mary i Vicent fou la primera operació que tancà per la zona. Ell, que procedeix del Baix Maestrat, va veure de seguida que terra endins hi havia un mercat per explotar. “A les zones de costa les immobiliàries es peguen colzades, però aquest és un producte molt més específic”, explica. 

Ací, com a Atzeneta, hi ha un interès creixent per adquirir finques i masos per establir-s’hi o bé per utilitzar-los com a segones residències. “Busquen sobretot municipis que tinguen uns serveis bàsics: centre de salut, farmàcia i establiments per comprar queviures, i que tinguen bona connexió per carretera”, explica Giner. Molt prop d’on viuen Mary i Vicent ha tancat algunes altres operacions que possibilitaran la rehabilitació d’uns masos que, altrament, haurien acabat derruint-se. Pels casalicis i finques que té en el seu catàleg de venda, Mariano ha passejat britànics, danesos o alemanys. Quan cal, empra la seua neboda de traductora improvisada. “Per a un estranger el més fàcil és comprar més avall, per la zona de la costa perquè el clima és més benigne. Ací els hiverns són freds i llargs, poden durar d’octubre a abril, però a canvi estan en un territori únic”, explica. Una de les últimes operacions ha estat la venda d’un mas a un matrimoni mixt —ell és francès i ella, cordovesa— que han decidit canviar França pels Ports. “Són gent amb certa solvència econòmica, que volen solitud, intimitat, indrets que encara siguen autèntics i no estiguen saturats”, relata Mariano. 

Precisament de la saturació és del que fuig Joan Prohens. Aquest mallorquí i la seua família —té dona i dos fills, de sis anys i nou mesos— han decidit abandonar les Illes per establir-se a Vilafranca. “Quan ens vam instal·lar a Porreres era un lloc relativament tranquil; hi havia turisme però era suportable. Ara, però, no ho és. Hi han proliferat els xalets i el descontrol urbanístic. El lobby del turisme és intocable: si fas qualsevol crítica et titllen de turismofòbic”, explica. 

Així que decidiren canviar d’aires. Volien una destinació catalanorparlant, on els nins no perderen la llengua. Descartada Catalunya per la incertesa política, començaren a mirar la zona de Castelló. Contactaren amb Mariano a través d’internet i tot just fa un any viatjaren a la península per buscar el mas que més bé s’adaptara a les seues necessitats. El trobaren; en preguntaren el preu, feren una contraoferta i tancaren l’operació. Encara, però, caldrà rehabilitar-lo i adequar-lo per poder-s’hi establir. Calculen que en el període de dos anys s’hi traslladaran definitivament, coincidint amb l’inici del curs escolar. “Aspirem a tenir una vida tranquil·la, normal”, assegura Joan, per via telefònica. 

 

Recuperar el patrimoni

En realitat, la compra de casalicis per persones foranes no és nou. Sobre aquest fet, als Ports és impossible no citar Ricardo Miravet, el prestigiós organista d’origen argentí que a la dècada dels 60 va comprar per 450.000 pessetes el castell de la Todolella, que havia estat reconvertit en granja de pollastres. Miravet i la seua dona, Livia, retornaren l’esplendor d’aquesta fortalesa encimbellada a la part més alta d’aquest municipi de 146 habitants. Fa tot just tres anys, Miravet va anunciar que donava al municipi aquesta joia arquitectònica.

“No s’ha de menystenir la importància que aquestes adquisicions tenen des del punt de vista patrimonial: s’estan recuperant masos que, molt possiblement, haurien acabat ensorrant-se”, argumenta Mariano Giner, el corredor de finques. Només al terme municipal de Vilafranca hi ha un centenar d’aquestes construccions, l’origen de les quals data de l’època de la reconquesta cristiana. La regressió de l’activitat agrícola i ramadera; la centralització de la vida als municipis, i el procés d’assetjament que patiren durant la postguerra i que tan bé va narrar Martí Domínguez a La sega, van provocar que durant tot el segle XX els masos perderen el protagonisme econòmic, demogràfic i social que havien tingut els segles anteriors. 

Molts masovers deixaren d’habitar quotidianament el mas i es traslladaren a viure als nuclis urbans, i reservaren els antics casalicis per als quefers agrícoles. Molts fills de masovers preferiren una altra vida, menys obligada que la dels seus pares i mares. Durant algun temps masover va ser sinònim de ruc, retardat. L’estigma, però, ha anat difuminant-se i avui nous veïns recullen el testimoni dels qui un dia van habitar aquestes contrades. Molts són de fora. Ho fan, la majoria, sense la intenció de conrear la terra ni de viure-hi directament, però sí d’estar en contacte directe amb la natura: poder observar els estels a la nit i sentir la rosada a trenc d’alba. O el tossar de les cabres salvatges en la fosca, si escau. Tornen parets de pedra en sec, recuperen camins, eviten la ruïna d’aquestes construccions vetustes. 

“No, no trobe a faltar tenir més vida cultural”, respon Stephanie de Leng quan li preguntem per l’existència que portava temps ençà, amb exposicions i viatges arreu. “Hi ha moltes coses ací que m’interessen, sobretot les coses senzilles”, diu. El somni d’aquesta atzanetina d’adopció és vendre la mansió que té a Liverpool per instal·lar-se definitivament i de forma permanent en el seu particular refugi, amb vistes al Penyagolosa, que ella ha rebatejat com a “masia Lavanda”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.