És soprenent que els crítics i historiadors de la literatura, que han inventat gèneres i subgèneres literaris ben estranys, no hagin trobat encara un terme adient per a les obres que novel·len la infantesa dels autors barrejant realitat i ficció amb diferents percentatges —i resultats molt diversos. El terme “novel·la de formació” inclou també les obres de fantasia pura, sense ni una gota de memòria, i, per tant, no serviria per definir aquesta mena d’obres.
Jo tenia una illa
Lorenza Pieri
Navona_Port Bo Edicions
Barcelona, 2019
276 pàgines
Traducció: Anna Carreras
Aquest gènere sense nom inclouria títols tan diferents com El camino, de Miguel Delibes; Gràcies per la propina, de Ferran Torrent o Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti. La qualitat d’aquestes obres seria directament proporcional a la sinceritat que respiren les seues històries —la sinceritat; no la veritat. No cal que l’obra sigui molt fidel a la història infantil de l’autor, pot ser inventada al 99%, però és imprescindible que el lector pugui intuir que s’estan expressant sincerament sentiments de la infantesa. En aquest cas tot funciona com un rellotge. I aquest és el cas de Jo tenia una illa, de Lorenza Pieri.
L’autora va nàixer el 1973 al Giglio, una petita illa de mil habitants a la costa de la Toscana, i la seva novel·la explica precisament la infància i maduresa d’una nena nascuda al Giglio el 1970. Ho fa en quatre etapes, corresponents aproximadament a quatre fragments de la seva infantesa, adolescència, joventut i maduresa (dels 6 als 42 anys).
Tot allò que s’esdevindrà en la seva vida, com pertoca en aquestes novel·les, vindrà marcat pels primers anys en la petita illa, un edèn temporal per a molts turistes, un paradís perdut per a ella mateixa i una presó per a d’altres —com la seva germana Caterina, coprotagonista de la primera meitat del llibre.
La protagonista, de nom Teresa, comença el seu relat amb els records dels sis anys i la seva vida feréstega al Giglio, on els seus pares tenen un hostal. Filla d’un veterinari i una estudiant comunista que ho deixa tot per marxar amb ell al Giglio, Teresa va descobrint la mort, el dolor, l’amor, el coratge i la covardia amb petites aventures aparentment insignificants.
La novel·la comença, però, amb un fet històric, gairebé revolucionari, a la pacífica illa del Giglio. Amb l’anunci que els dos feixistes responsables d’una matança seran traslladats a l’illa en compte de ser empresonats, els habitants del Giglio es revolten per barrar-ne el pas.
La novel·la seguirà la vida de Teresa en paral·lel a la sort dels dos culpables de l’atemptat de la Piazza Fontana de Milà del 12 de desembre de 1969, Franco Fredda i Giovanni Ventura: dos membres de l’organització neofeixista Nuovo Ordine (Nou ordre) que primer són exiliats temporalment, després traslladats, posteriorment jutjats en rebel·lia i absolts dels crims en un dels judicis més tèrbols de la recent història italiana.
El famós atemptat de la Piazza Fontana, una bomba al Banco Nazionale dell’Agricoltura que va provocar 17 morts i 88 ferits, va marcar els anys setanta i vuitanta a Itàlia. Abans de la detenció dels neofeixistes Fredda i Ventura, la policia havia detingut injustament dos anarquistes, un dels quals va caure des del quart pis de les dependències policials on estava retingut. Aquest incident va inspirar l’obra més famosa del premi Nobel Dario Fo, Mort accidental d’un anarquista.
Aquestes primeres detencions precipitades i la diferència de tracte que van rebre els neofeixistes —el judici dels quals es va allargar dècades artificialment— es consideren dos dels ingredients principals que van generar, com a reacció, el naixement del grup armat de les Brigades Roges.
Les notícies sobre Fredda i Ventura van coincidint, al llarg del llibre, amb moments significatius de la vida de la protagonista, Teresa, des que, el 1976, Fredda i Ventura són enviats al Giglio, l’illa de la protagonista, i els habitants tanquen el port amb una cadena de barques per impedir-li l’entrada al transbordador que els trasllada —una rebel·lió que també tindrà conseqüències.
L’estil de Lorenza Pieri és aparentment diàfan, sense massa artificis, però molt efectiu i expressiu. En poques obres es pot trobar la veu d’una nena de sis anys —amb les seues incongruències, ignoràncies, sorpreses i desconcerts— tan creïble. Pieri la dota de personalitat i alhora transmet la indefensió pròpia d’una criatura. No recorre a la idiotitzant innocència que escampen les històries edulcorants de la factoria Disney ni cau en el parany d’atribuir a una xiqueta la mirada d’una adulta.
Pieri combina tendresa i cruesa en l’etapa formativa de Teresa. Sap recórrer als detalls més petits per extreure’n lliçons primerenques i fonamentals. El lector no sap mai si els records són veritables vivències de l’autora; de tant en tant s’intueix que ella podria ser la germana Caterina; i, a voltes, que totes dues germanes són, en part, ella. Però tant se val, perquè Pieri ha aconseguit transmetre sinceritat. De veritat.