Violacions

«Set de cada deu vídeos porno que es consumeixen a internet contenen violència sexual»

Alba Alfageme Casanova (Girona, 1979) és psicòloga especialitzada en violències masclistes. Després dels darrers episodis de violacions massives que s’han donat, parlem amb ella d’aquest fenomen que també s’està produint arreu dels Països Catalans. Manresa (Bages), Borriana (Plana Baixa), Castelló (Plana Alta), Benidorm (Mariana Baixa), Cambrils (Baix Camp), Molins de Rei (Baix Llobregat) o Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa) són municipis marcats per aquests casos que van tindre com a punt de partida d’atenció mediàtica els Sanfermines de 2016, amb la violació protagonitzada per ‘la Manada’, recentment condemnada pel Tribunal Suprem.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les violacions en grup s’han fet més visibles des del cas de ‘la Manada’. Hi ha augment de denúncies, aquestes violacions són ara més freqüents o és que els mitjans hi han posat més el focus?

Segons les dades amb què nosaltres treballem, aquests fenòmens s’han anat invisibilitzant d’una manera extrema al llarg de la història. Les dones hem anat patint aquestes violències des de fa molt de temps. Ara s’està començant a visibilitzar aquest tipus de violència sexual i s’hi està posant molt el focus mediàtic. Però ja fa temps que tenim dades que ens indiquen que una de cada 10 agressions sexuals són violacions múltiples. No és cap novetat. Però ara se n’amplifica el ressò perquè els mitjans de comunicació en parlen i perquè, segurament, com que el cas de ‘la Manada’ representa un abans i un després en la nostra societat, hi posem més el focus. I a partir d’aquest cas i d’altres més recents les dones comencen a trobar un espai més social, més segur, on són respectades. Malgrat això, la víctima de ‘la Manada’ va haver d’aguantar un escarni públic i viure un procés judicial que va evidenciar totes les mancances del sistema. Han confluït, per tant, vàries coses. Aquest és un moment en què les dones han dit prou, cosa que ha significat que moltes dones, a nivell nacional i internacional, hagin començat a explicar les seves situacions de violència, i això ha permès que les dones s’hagin tret la llosa de la culpa i la vergonya amb què des de ben petites ens han educat a través d’aquest model patriarcal que ens ensenyava a assumir que teníem algun tipus de responsabilitat si patíem alguna cosa d’aquestes. Ara el que veiem és que una de cada tres dones hem patit algun tipus de violència o agressió sexual. S’ha fet visible una realitat que fa temps que existia i ara es comença a escoltar les dones.

Hi ha un tret d’imitació en aquests casos per part dels autors d’aquestes violacions múltiples?

Els protagonistes de les agressions múltiples solen ser homes més aviat joves. Els violadors més adults solen actuar d’una manera més individual. Aquí el que ens trobem és que, sobretot, hi ha un perfil de nois joves que en moltes ocasions han après aquesta conducta sexual des d’un porno mainstream, un porno molt masclista, que ha banalitzat i blanquejat la violència sexual. De fet, set de cada 10 vídeos porno que es consumeixen a internet contenen violència sexual. I aquest porno el que ha fet és insensibilitzar molts joves explicant-los que allò era el sexe. En moltes ocasions, llavors, molts joves volen reproduir escenes, aquests continguts que han vist en el porno, pensant que allò és el normal. I si formen part d’un grup, pensen que portant a terme aquella situació de violència sexual, tot això reafirma una masculinitat molt definida dintre d’aquest model social masclista.

Pel que fa a les dones afectades, el cert és que ara augmenten les denúncies. Per què?

D’alguna manera, les dones hem pres consciència. Hem trobat el suport social gràcies al feminisme que ocupa l’espai públic per avisar que no estem disposades a seguir callades. Estem conquerint el dret a no patir violència. Ens estan dient, per primera vegada, que no és normal que ens passi això. Des de ben petites ens ensenyen que les dones són violables. No t’ho diuen així, però sí que vagis amb compte, que no vagis sola, que no facis determinades coses, que no tinguis determinats comportaments perquè pots tenir problemes... T’ensenyen, d’alguna manera, que el teu cos, que pel sol fet de ser dona, estàs en risc. Ens eduquen, per tant, amb por. Les dones tripliquem la sensació de por dels homes, hi ha una inseguretat femenina apresa, perquè ens ensenyen a tenir por. Llavors, com que vius amb això i a més pateixes situacions de violència sexual i sempre t’han anat dient que no facis això, que no facis allò, que no transitis per un carrer fosc, que no vagis per determinades zones, etc., hi ha la sensació que si no fas determinades coses no et violaran. I si algú et viola, amb totes aquestes coses que t’han anat dient, tot es transforma en culpa perquè sents que ets responsable de la teva pròpia desgràcia. És extremadament pervers. I això ha sigut el que ens ha fet callar a les dones històricament. Ara, tot el tema del #MeToo i del #Cuéntalo ha estat una sacsejada social i ha connectat amb el dret a dir prou, i a la consciència que les agredides no en són culpables. Ha estat un empoderament, les dones s’han vist reforçades.

Es denuncia una violació cada cinc hores i mitja. Aquesta xifra és equiparable al d’altres països del nostre entorn?

El que costa a l’hora de comparar xifres és que el fet penal és diferent a cada país, fins i tot a dins de l’espai europeu. Costa saber si es comptabilitzen violacions, assetjaments, abusos... És difícil fer una comparativa concreta i encara hi ha països que tenen normatives molt més modernes que el nostre i, alhora, hi ha d’altres que van endarrerits. El que és cert és que abans es denunciava una violació cada vuit hores i ara es fa cada cinc hores i mitja. Per tant, el que està clar és que hi ha hagut un augment evident de denúncies. Abans es denunciaven entre un 7 i un 10% dels casos que succeïen. Ara la victimització aflora cap a un 15 o 20% del que realment n’hi ha. S’està denunciant més. I el que ens trobem, també, és que als països mediterranis ens costava més identificar quines eren les situacions de violència sexual. El nostre codi penal sempre ha estat molt restrictiu i havia construït un imaginari col·lectiu en què si no hi havia molta violència, allò podia quedar en no res. En altres països del nord, en canvi, això està més avançat i els nivells de denúncia eren molt més elevats. Això té molt a veure amb una educació afectivosexual en igualtat. Encara som bastant analfabets en aquest tema.

Deia vostè que el porno contribueix a reforçar els vincles d’una masculinitat que tendeix a actuar de manera agressiva contra les dones. La societat n’és conscient?

La societat no és conscient de l’impacte del porno, que està insensibilitzant les noves generacions. Els joves aprenen què és el sexe a través del porno mainstream, d’un contingut masclista extrem i al qual accedeixen a partir dels vuit anys de manera accidentada, als 12 de manera intencionada i als 14 ja en són consumidors habituals. Llavors, què passa? El porno és d’accés extremadament senzill i ningú no els diu que això no és real, que aquest sexe no és el real, tal com no són reals les pel·lícules de ficció. Ells entenen que això és el normal i quan inicien relacions sexuals miren de reproduir escenes aberrants i banalitzen les agressions. I per evitar-ho s’ha d’educar, s’ha de normalitzar el sexe com una part més de la nostra vida.

El porno, però, és accessible a tothom, també als menors. Com es combat això?

Cal que hi hagi més control. Però està clar que la indústria del porno genera molts milions i això és molt difícil que s’aturi. El que pot ser és que si canviéssim la perspectiva i estudiéssim la demanda, preguntant-nos per què els nois volen accedir a aquest tipus de pornografia, si féssim entendre que el que excita no és la sexualitat, podríem disminuir el nivell de demanda i canviar-la, buscant algun altre tipus de pornografia. Però és molt difícil en aquest context d’una indústria que genera molts i molts diners i en què el capitalisme està completament lligat al masclisme, perquè són germans de sang. Llavors, hi ha moltes resistències davant de tot això. L’educació és fonamental en tots els períodes d’aprenentatge per revertir aquesta realitat.

Pel que fa a la política, fins a quin punt els discursos de segons quins partits polítics que banalitzen les violacions o culpabilitzen les víctimes fan sentir-se impunes els autors?

És terrible. El feminisme està tensionant un sistema fonamentat sobre una cultura patriarcal. I el sistema mostra resistències perquè se sent atacat, agredit. Perquè des del feminisme s’intenta destruir aquesta manera de funcionar. I el que passa és que aquests partits d’ultradreta, reforçant aquest tipus de missatges, fan que certes accions compten amb un suport institucional, perquè parlem de grups polítics amb representació i poden interferir en la governança dels països. És terrible reforçar aquestes actituds i crear un ecosistema d’impunitat. Que es doni veu a aquest tipus de partits polítics i que tinguin representació important ens evidencia que tenim un problema molt greu com a societat. Hi ha gent que diu que el masclisme és un tema que està bastant superat. I és evident que no. Hi ha actituds que s’han maquillat, però el sistema patriarcal segueix en plena forma.

També hi ha una estigmatització contra els immigrants, tal com s’ha vist en el cas dels centres d’acollida de menors no acompanyats que alguns han mirat d’assaltar perquè presumptament algun d’aquests menors hauria protagonitzat una violació. Com es lluita perquè les agressions sexuals no es tracten d’una manera o una altra segons el color de pell o la procedència dels agressors?

És lamentable que s’utilitzin aquests casos per fer polítiques i discursos extremadament racistes quan realment el percentatge d’agressions sexuals comeses per part de persones de nacionalitat no catalana o no espanyola és realment petita, baixa. I és una forma, també, de resistència d’aquest masclisme. Alhora, la major part d’aquestes agressions es donen en relacions de confiança, amb persones amb qui es tenen certs vincles i amb qui creus que pots confiar. La manera de desfer aquesta mena de discursos que no s’aguanten enlloc és fer molta pedagogia, parlar molt d’aquests temes, de la violència sexual, del masclisme, d’aquesta realitat silenciada, perquè només a partir de les dades podrem deconstruir aquests missatges xenòfobs que disten molt de la realitat.

Per últim, les víctimes actuals d’aquestes agressions troben més suport que no abans?

Les noies, les supervivents d’aquestes situacions de violència, senten que hi ha una part de la societat disposada a sortir al carrer, a ocupar-los, a dir que no accepten que siguin tractades d’una manera totalment injusta. Evidentment, tot això ajuda a que les dones se sentin més recolzades. Però falta molta feina per fer. En el cas de Manresa, la víctima va haver d’explicar cinc vegades la situació que va patir. Fins i tot, el dia que va anar a declarar, l’únic que la separava dels agressors era un biombo. Això és lamentable. Es pot fer una única declaració, que aquesta es gravi o que ella sigui en un espai diferenciat d’ells, perquè ells es poden fer molt presents en aquella sala amb la víctima a dins retrobant-se’ls. Cal exigir que aquests tipus de mecanismes canviïn.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.