PAÍS VALENCIÀ

La Masia del Botànic

Malgrat els 33 anys de vida i la seua trajectòria fecunda a les Corts, on ha estat present en nou de les deu legislatures, Esquerra Unida del País Valencià s’acaba d’estrenar al Consell. La titular de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, Rosa Pérez Garijo, posa fi a una mena de maledicció històrica que semblava impedir-los gestionar la Generalitat. Destacadíssims exmilitants, en canvi, ja atresoren experiència de govern. Es podria dir, fins i tot, que EUPV és La Masia del Botànic: un planter inesgotable. Els noms de Mónica Oltra, Francesc Colomer, Manuel Alcaraz i de l’alcalde de València, Joan Ribó, en són la demostració fefaent.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Jo, Rosa Pérez Garijo, promet que aitant com tindré el càrrec de consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, acataré la Constitució i l’Estatut d’autonomia sense engany, guardaré fidelitat a la Generalitat Valenciana i mantindré el secret sobre les deliberacions del Consell.”

La primera representant d’Esquerra Unida a la història del Govern valencià va utilitzar aquesta fórmula de promesa al Saló de Corts del Palau de la Generalitat. Amb el to rebel que sempre ha caracteritzat EUPV. Sense esmentar la “fidelitat al rei”, limitant-se a “acatar” la Constitució, en lloc de “guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat” i sense emprar el terme “Comunitat Valenciana” a continuació de l’Estatut d’autonomia.

Eren les 10 hores i 55 minuts del dilluns 17 de juny de 2019, una data que ja ha entrat a formar part de la història d’una organització política que tan sols ha estat absent de l’hemicicle valencià en una legislatura —la passada, entre 2015 i 2019— de les deu que hi ha hagut fins ara i que hi ha retornat inserit en una coalició electoral —amb Podem— en la qual ostenta la condició de força minoritària. De fet, sobre la botzina, la vespra de la presa de possessió, la formació morada va forçar la màquina per designar els dos titulars de les carteres que corresponien a Unides Podem-EUPV i no un de sol, una idea que no agradava gens al PSPV ni a Compromís, els seus dos socis al Consell.

En un moment determinat, Podem va consentir que Esquerra Unida assumira la Conselleria en qüestió si renunciava a ocupar cap secretaria autonòmica i accedia a disposar d’una sola direcció general en cas que la coalició, en el repartiment final, en tinguera un mínim de vuit.

—És inassumible, no seré consellera així.

Pérez Garijo va transmetre als negociadors la seua disconformitat amb una oferta que trobava del tot inacceptable, però al secretari general de Podem, Antonio Estañ, se li esgotava el temps. Havia de comunicar el nom de la persona que acompanyaria Rubén Martínez Dalmau com a conseller d’Unides Podem i tant Ximo Puig com Mónica Oltra creuaven els dits perquè fora ella. No es mostraven receptius a una alternativa d’última hora. I és que, encara que van rubricar amb Podem el primer Acord del Botànic, el perceben com un cos estrany al si del Consell. Per contra, la relació amb Esquerra Unida és més franca, fruit dels anys de convivència a l’oposició... O a la mateixa EUPV.

La consellera Rosa Pérez Garijo, en una imatge de la seua joventut, acompanyada del sindicalista Marcelino Camacho.

No debades, que aquesta formació política tan veterana no haguera tastat fins ara la mel de la gestió significava una anomalia històrica. La vicepresidenta Mónica Oltra i la nova consellera Mireia Mollà van ser-ne membres, com també Manuel Alcaraz, qui fou responsable de Transparència la legislatura anterior i acaba de protagonitzar el traspàs de la cartera a Pérez Garijo. En els graons inferiors s’estrena ara Isaura Navarro com a nova secretària autonòmica de Sanitat, un càrrec en què relleva un altre exEUPV: Narcís Vázquez. Hi continuen tant Miquel Real —cap de gabinet d’Oltra— com Alfons Puncel, tots els quals adscrits a Iniciativa del Poble Valencià, una de les tres potes de la coalició Compromís. De la seua banda, com a secretari autonòmic de Turisme es manté Francesc Colomer, qui va demanar l’alta al PSPV a finals dels anys 90, un cop havia efectuat el trànsit d’EUPV a Nova Esquerra en un trajecte que també va completar Ximo Cádiz.

Francesc Colomer, Mónica Oltra i Mireia Mollà són tres de les 23 persones que han estat diputades a les Corts en representació d’Esquerra Unida. Les altres 20 són Alfred Botella, Pasqual Mollà, Albert Taberner, Pedro Zamora, Glòria Marcos, Carmen Cana, Ángeles Martínez Esplà, Dolors Pérez, Joan Ribó, Ramon Cardona, Ángela Llinares, Joan Antoni Oltra, Marina Albiol, Lluís Torró, Marga Sanz, Ignacio Blanco, Esther López Barceló, el fugaç Víctor Tormo i les incorporacions recents de la mateixa Pérez Garijo i l’alcoiana Estefania Blanes.

Manuel Alcaraz, a la seua etapa com a diputat al Congrés, assegut al costat de Cristina Almeida. / EFE

Abans, com a Partit Comunista del País Valencià (PCPV), que sempre ha estat una peça nuclear d’EUPV, ja havien sigut diputats a les Corts, conjuntament a Botella, els membres de la formació José Galán, Vicente Gómez Chirivella, Manuel Martínez Lledó, Antonio Palomares i Vicente Zaragoza.

A més, gràcies a diverses coalicions preelectorals amb Esquerra Unida, va aconseguir una acta de diputat Carles Arnal, en nom d’Els Verds, i Pere Mayor i Aureli Ferrando, com a integrants de l’antiga Unitat del Poble Valencià. La segona aliança amb el valencianisme polític, en 2007, també li proporcionaria un escó a Enric Morera, actual president de les Corts, i un altre Josep Maria Pañella.

Garijo fa el cim

La Generalitat ha estat, si fa no fa, l’Everest particular d’Esquerra Unida. L’ascensió ha estat costosa, ha suat molt, però finalment ha coronat el cim.

I la persona que ho ha fet és Rosa Pérez Garijo, coordinadora general des d’ara fa un any, quan va guanyar a la foto finish la candidata que comptava amb l’aval el PCPV, Rosa Albert. Aquell dia, tant a Podem com al PSPV i Compromís van respirar alleujats, ja que Garijo encarnava una visió obertament procliu a confluir en candidatures unitàries de l’esquerra, cosa que garantia que EUPV no es quedara sense veu a les Corts i amb els seus vots a la paperera, tal com havia succeït el 2015, quan van quedar-se’n fora per la fatídica barrera electoral del 5%.

Militant comunista per tradició familiar, de bon començament Pérez Garijo va centrar el seu activisme al Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), on va coincidir amb l’actual magistrat Joaquim Bosch, el mateix Ximo Cádiz, Eva Coscollà —qui ha estat directora general de Funció Pública— o Rubèn Trenzano, director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme.

En aquell sindicat estudiantil també militava qui fins ara era secretari autonòmic de Justícia, Ferran Puchades, així com Mónica Oltra, per bé que ella va prioritzar la via política, arribant a liderar la Joventut Comunista. A l’edat de 15 anys, acabada d’arribar de la seua Alemanya natal, una de les primeres coses que Oltra faria a València va ser, precisament, sol·licitar l’alta.

Congrés de la Joventut Comunista de 1990, amb Julio Anguita i Mónica Oltra a la trona. / EFE

En la seua primera etapa, a la dècada dels 80, el BEA era una associació més pròxima a Esquerra Unida que no al nacionalisme valencià en què quedaria encasellada més endavant. Amb tot, des del minut zero, el seu ideari va ser “d’esquerres i nacionalista”, tal com testimonia el llibre Teixir revoltes, publicat el 2013 amb motiu del 30è aniversari.

“Vaig aprendre moltíssim, el BEA era una escola sensacional”, explica Garijo, “hi havia molta companyonia i l’activitat era enorme”. Les reunions a hores intempestives al subsol del col·legi major Lluís Vives romanen vives a la memòria.

Quan acaba Dret, a Pérez Garijo li proposen presentar-se a la direcció de Joves d’EUPV en substitució d’Oltra, que ja ha deixat enrere la seua presència al Consell Valencià de la Joventut i passa a alternar la feina d’advocada —la mateixa professió de Garijo— amb la d’assessora legal d’Esquerra Unida.

A diferència de Garijo, Oltra sí que havia viscut des de la primera línia els combats viscerals al si de la Joventut Comunista, on ella i els seus companys d’agrupació eren coneguts com els “paterninos banda roja”, jugant amb el nom de Paterna —on residia i militava— i el vi Paternina Banda Azul, molt publicitat en aquell moment. N’hi ha que encara evoquen el discurs que Oltra va pronunciar al congrés de Bunyol en què Alfons Puncel va ser designat secretari general de la Joventut Comunista.

Isaura Navarro i Gaspar Llamazares en un míting de la formació poc abans de les eleccions espanyoles de 2004. / EFE

Quan conviuen a Esquerra Unida, Pérez Garijo no defensa aferrissadament les aliances amb unes altres formacions que sí que avalaran Oltra, Puncel o Miquel Real. En aquest sentit, s’emmarca en la posició sostinguda per Glòria Marcos o Amadeu Sanchis i es distancia de la propugnada per Joan Ribó, que havia estat considerat el seu “pare polític”. Garijo va coincidir-hi l’època en què ell era secretari general del PCPV i ella, coordinadora de Joves d’EUPV.

Amb perspectiva, malgrat tots els estira-i-arronses, Pérez Garijo destaca “el valor de l’ètica que sempre ha imperat a Esquerra Unida”, així com “la gestió de la diferència, gràcies a la qual qualsevol corrent tenia garantida una quota a les llistes i la subvenció corresponent”. Un dels moments més durs que ha viscut a nivell intern va ser el dia que Ribó va ser donat de baixa després que s’anunciara la seua assistència a un acte d’Iniciativa del Poble Valencià, la formació escindida d’EUPV el 2007 i que, en bona mesura, venia a correspondre al corrent Esquerra i País, constituït una dècada abans amb Pasqual Mollà com a ideòleg principal. Tant Oltra com la seua filla, Mireia Mollà, acabaven d’iniciar-se a les Corts.

Cohabitació complexa

En efecte, fins la separació definitiva, la tardor de 2007, la cohabitació no va ser senzilla. Ni de bon tros. Esquerra Unida gaudia de múscul municipal —va superar la xifra de 300 regidors el 1995 i avui encara li’n queden més de 130— però no incidia a la política autonòmica. Els seus diputats, sovint molt batalladors, mai no van deixar de ser oposició. Ni tan sols a la legislatura 1987-1991, la segona, quan el PSPV va preferir governar en minoria recolzant-se en els 10 diputats de CDS en lloc dels 4 d’Esquerra Unida, amb els quals tenia prou per arredonir la majoria absoluta. Lluny de pagar-ho, als comicis de 1991 els de Joan Lerma creixerien de 42 diputats a 45, la xifra màgica que aleshores marcava la majoria.

Francesc Colomer, secretari autonòmic de Turisme pel PSPV, es fotografia amb Julio Anguita a Castelló de la Plana a la seua època de militant d'EUPV.

“El PSPV mai no va suggerir-nos la possibilitat d’explorar un acord de govern, volia els nostres vots per a la investidura i res més”, explica Pasqual Mollà girant la vista enrere, “el PSPV va fer el que sempre fa, si és que té ocasió: buscar aliats per la dreta”. Mollà els recrimina que el preu d’aquella investidura van ser uns compromisos interessants en matèria de política hídrica o de normalització lingüística que els socialistes mai no van respectar, així com la presència d’un representant d’EUPV al consell d’administració de l’antiga RTVV, cosa que tampoc no es va materialitzar.

El ben cert és que la coalició amb UPV, el germen del Bloc futur, no va reeixir. Els dos diputats nacionalistes van tocar el dos així que es van constituir les Corts, deixant en solitari els quatre representants d’Esquerra Unida. Mollà opina que es va produir “l’errada habitual del valencianisme polític”, consistent a “sobredimensionar el seu pes real a les urnes”. Una estratègia tendent a “buscar una negociació de tu a tu amb el PSPV” que mai no va ser tal.

La tasca de Ribó com a coordinador general d’Esquerra Unida —provinent, com era, del lideratge del PCPV— va satisfer els sectors que podien tenir-hi més reticències. Aspectes com l’ecologisme o la necessitat de cercar aliances transversals s’obren pas a poc a poc. El grup parlamentari continua excel·lint, amb representants lúcids com Albert Taberner, Ramon Cardona, Pasqual Mollà, Joan Antoni Oltra, Dolors Pérez o ell mateix, que esdevé un veritable fuet contra Zaplana, primer, i contra Camps, després. Una època en què irromp a les Corts qui rellevarà Ribó al capdavant d’EUPV, la independent Glòria Marcos, que no pertany al PCPV però es mostra més recelosa a l’obertura de la coalició que el mateix Ribó, que sí que hi milita.

Joan Ribó, actual alcalde de València en representació de Compromís, durant una enganxada de cartells junt Albert Taberner.

Miquel Real, precisament, sosté la teoria que “cada secretari general del PCPV ha acabat evolucionant exactament igual que l’anterior”, un procés que, en última instància, els ha fet desmarcar-se del partit. Així, Juan Villalba va acabar al PSOE; Pedro Zamora, a la segona meitat dels 90, va formar part de l’escissió Nova Esquerra; Joan Ribó, el seu substitut, és a Compromís, com Alfred Botella, que va succeir Ribó i està inscrit a Iniciativa, mentre Marga Sanz, la penúltima secretària general, també se n’ha distanciat bastant. Fet i fet, Real no dubta a comparar la vida interna del Partit Comunista amb “una pel·lícula que ja has vist”, i encara ironitza: “Porta adherit el gen de l’autodestrucció”.

Ell va entrar a la Joventut Comunista a 17 anys, quan cursava BUP. Com Pérez Garijo, la influència familiar hi tenia a veure. Amb l’experiència acumulada, diferencia entre la gent a la qual “la seua ideologia li impedeix actuar políticament” i aquella altra a qui “el pragmatisme els fa abandonar la ideologia”. Unes definicions que no tradueix però que encaixen en la percepció que molts afiliats d’Iniciativa tenen d’EUPV i del PSPV.

De qualsevol manera, Real es nega a parlar de “retrobament” amb els antics companys. “Hem mantingut, en tot moment, un fil conductor”, assenyala, “les nostres coincidències sempre han superat les nostres diferències”. Això sí, subratlla que el temps ajuda a entendre que, en política, “les aliances no desvirtuen la teua adscripció ideològica i són imprescindibles per poder fer coses”.

 

El divorci traumàtic de 2007 encara cou. Real al·lega que alguns com ell van esforçar-se, durant molts anys, a fer que EUPV fora alguna cosa més que el PCPV, però va arribar un moment en què els dirigents de la coalició “van tractar d’usurpar l’ànima pròpia en favor de la del PCPV”. Una “pugna ideològica” que va menar a la migpartició del grup parlamentari —d’una banda, Oltra, Mireia Mollà i els nacionalistes Morera i Pañella, i de l’altra, Marcos, Torró i Albiol— i el naixement de l’actual Compromís. Les acusacions de “trànsfugues” a Oltra i Mollà, que van ser expulsades, no tenien raó de ser, segons Real: “És trànsfuga qui marxa, no a qui fan fora per defensar la posició majoritària del grup parlamentari”, exposa en referència al xoc que va acabar amb Marcos, Torró i Albiol al grup de no adscrits.

Un episodi feridor que Ignacio Blanco, nou secretari autonòmic de Participació i Transparència en representació d’EUPV, va viure amb “molta tristor”. Tot i que ell era dels que no veia clara la confluència amb el Bloc que acabaria dinamitant Esquerra Unida, finalment va votar-hi a favor. “Era un Bloc que anava amb CiU a les eleccions europees, semblàvem dos mons diferents”, sosté.

El nou secretari autonòmic de Transparència, Ignacio Blanco, en primer terme, en una conferència de premsa de 2009 amb Marga Sanz. / EFE

Com que no va entrar a militar fins l’any 2001, després d’estudiar la carrera de Ciències Polítiques a Granada, Blanco va estalviar-se moltes disputes internes que, tanmateix, coneix a fons. Assegura que va quedar hipnotitzat des de l’inici per l’“habilitat dialèctica” d’Oltra, a qui desitjava veure “esmerçant tota aquella energia contra el PP, des de l’oposició”, en lloc d’haver de patir-la a cada reunió del consell polític. Potser per això no va tenir inconvenient a “forçar els estatuts” per encabir-la en un lloc d’eixida a les eleccions del 2007, tal com pretenia Pasqual Mollà, amb qui li va tocar negociar en nom del sector majoritari.

Blanco, l’última incorporació de la Masia del Botànic que és EUPV, debuta ara al primer equip, on ja fa quatre anys que juga una Oltra que el 2015, quan es negociava l’anterior Consell, ja va avisar que “algú pretén canviar el cromo de Messi pel del Coyote”. I és que a Compromís i Esquerra Unida sempre han tingut ben clar qui n’era l’estrella.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.