Els crítics

Precipici a ‘Years and Years’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Podria semblar una sèrie sobre la vida d’una família fins que els anys comencen a avançar a tota velocitat. 2019, 2020, 2021, 2022, 2023, 2024. I aleshores és quan ens adonem que Years and Years vol explicar-nos el futur que ens espera, amb els membres d’aquesta família com a prototip d’una família qualsevol. Una família que segueix l’actualitat per la televisió i que, com molts de nosaltres, es fan creus de moltes de les coses que passen al món. Com pot ser que passi això? Com pot ser que es permeti allò? Però els anys avancen igualment malgrat l’estupefacció, i un canvi ve seguit d’un altre canvi. I el que semblava impossible esdevé improbable, i el que és probable esdevé real. Així la història arrenca amb un escenari reconeixedor tant pel que fa a l’actualitat internacional (els britànics encallats amb el tema del Brexit, Donald Trump president dels Estats Units, etc.) com pel que fa a la quotidianitat de les famílies (ús de les xarxes socials, nous aparells tecnològics que ocupen l’espai domèstic, etc.). I a poc a poc es va deformant. En cada episodi hi ha un moment en què els anys corren cap endavant i l’espectador es troba amb els canvis. A mesura que avancem ens adonem que Years and Years ens està abocant al precipici, a un món que no volem.


Years and Years
Creador: Russell T. Davies
Repartiment: Rory Kinnear, Emma Thompson, Russell Tovey
Minisèrie: 6 episodis
Plataforma: HBO


Com que la sèrie basa les seves hipòtesis en el present actual, la seva visió del futur que ens espera és més terrorífic. En aquest sentit és similar a Black Mirror, amb la qual comparteix un actor, Rory Kinnear. De fet, podríem descriure Years and Years com un creuament entre Black Mirror i Cuéntame com a prototipus de la clàssica sèrie que segueix una família a través del temps (normalment el passat), combinant el context amb les relacions interpersonals. A banda de la família, l’altre element que es manté del principi al final és una política que basa els seus posicionaments en un discurs populista manipulador i completament buit de contingut. En personatges com aquest, interpretat per una Emma Thompson en la seva salsa, la ficció es mou en el terreny de la sàtira, però alhora tracta temes que considera crucials, com ara els refugiats, la crisi econòmica o els perills de l’armament nuclear i es mou ràpidament cap al drama, i és més colpidora que la majoria de sèries. En particular els finals d’episodi estan pensats com una espiral d’emocions que t’agafen desprevingut i on pots acabar fàcilment angoixat (episodi 2) o amb un nus a la gola i llàgrimes als ulls (episodi 4). 

Anem de malson en malson fins a l’últim episodi, on el guionista Russell T. Davies deixa més clar el missatge de la sèrie. A través de l’àvia de la família, elabora un discurs en què recrimina a la resta de personatges (és a dir, als espectadors) no haver fet res per impedir que el món hagi arribat on ha arribat: haver-se limitat a remugar però acceptar el que passava. Un altre personatge, justament l’únic que ha intentat lluitar contra les injustícies del món, acaba sent la protagonista d’un final on hi ha un cliffhanger una mica innecessari. Malgrat aquest detall, Years and Years ha estat una de les ficcions més interessants d’aquest any i, més enllà de la curiositat que hagin utilitzat imatges de Catalunya (de l’1-O i de la manifestació de Jusapol del 2018), una ficció que reflexiona eficaçment sobre els temps que vivim exigint que ens en fem responsables.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.