Traduccions

William Faulkner, la llum que mai no s’apaga

Des de la dècada de 1960, quan un grapat de pioners i pioneres van començar a traslladar a la literatura catalana el bo i millor de la renovada narrativa del segle XX, William Faulkner, un autor difícil de traduir a qualsevol llengua, ha estat un referent a casa nostra. Amb les traduccions primerenques i, més tard, amb versions renovades i adaptades als nous temps. La recuperació per part de Navona de la traducció que el malaguanyat Jordi Arbonès va fer de la magistral ‘El soroll i la fúria’ i la nova versió d’un altre cim faulknerià, ‘Mentre em moria’, a càrrec d’Esther Tallada per a Edicions de 1984, en són les darreres mostres.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En el seu vessant com a traductor, l’admirable manobre de la cultura que fou Manuel de Pedrolo va desenvolupar una tasca valuosa de portar al català autors i corrents diversos, des del gènere negre de George Simenon fins a poetes com T.S. Eliot o Ezra Pound, icones de l’existencialisme com Jean-Paul Sartre o representants de la renovada novel·lística nord-americana de la vintena centúria, cas de John Steinbeck, Henry Miller o John Dos Passos

William Faulkner (New Albany, Mississipí, 1897 – Oxford, Mississipí, 1962), va ser tota una descoberta per a Pedrolo. En una carta al seu amic Ricard Orozco, datada el maig de 1941, explicava: “Quan vaig llegir-lo per primera vegada, deu fer dotze o tretze anys, fou per a mi una revelació semblant a la que havia estat Dostoievski quan finia el batxillerat”. A l’autor de Totes les bèsties de càrrega l’havia enlluernat la capacitat tècnica de Faulkner (“rarament he vist una més perfecta adequació entre el fons i la forma”, deia també en la missiva), considerava el nord-americà com un dels més grans i, per això, feu una considerable tasca de difusió a través de les traduccions Llum d’agost (1965), Intrús en la pols (1969) i Santuari (1970). 

Manuel de Pedrolo va ser un dels pioners en la traducció al català de William Faulkner.

A l’apostolat s’hi afegiren d’altres pioners com Hortènsia Curell, autora de la traducció el 1967 de Rèquiem per una monja. O Ramon Folch i Camarasa, responsable de la primera versió, el 1968, de la novel·la As I lay dying, batejada aleshores com Mentre agonitzo. A partir de la dècada de 1980 hi ha una nova fornada de traductors de Faulkner: Jordi Arbonès tradueix The sound and the fury com El brogit i la fúria, el 1984. I un any després fa la versió de Les palmeres salvatges. Per la seua banda, Marta Pera afronta el 1987 la versió en català d’Absalom, Absalom!, un altre plat fort de la narrativa faulkneriana. Així mateix, Albert Fontich traduïa els relats de L’arbre dels desitjos, el 1989.

Es tracta, sobretot pel que fa a les versions més antigues, de traduccions meritòries, però amb el llast en alguns casos del voluntarisme i la manca de formació i recursos lingüístics en català. En un article sobre el manuscrit de Pedrolo de Llum d’agost, Alba Pijuan Vallverdú, de la Universitat Autònoma de Barcelona, posa sobre el tauler diferents deficiències sintàctiques i morfològiques, en alguns casos per contaminació de l’original anglès (també del francès) o per raons dialectals, entre més. Tot i que Pijuan també detecta una intervenció del corrector que, de vegades, altera innecessàriament les solucions de Pedrolo i li atorgava al text un cert aire noucentista. En tot cas, com veurem més tard, la mancança més gran és no trobar la manera de marcar la diferència entre la veu de la narració i l’anglès col·loquial de molts dels personatges. El segell de la parla del Sud dels Estats Units que identifica l’obra de l’autor.

Nou esclat de Faulkner en català

Durant més de dues dècades, tret d’algunes reedicions, la presència de Faulkner en el panorama editorial en català ha estat ben limitada. Moltes d’aquelles novel·les havien estat editades en Proa o Edicions 62, però el predicament i prestigi —sobretot entre crítica i el mateix gremi lletraferit— del Premi Nobel de Mississipí sembla que no van ser al·licient suficient per al Grup 62.

Cobertes de les dues darreres novetats de Faulkner en la nostra llengua, Mentre em moria i El soroll i la fúria, llibres que estan entre el millor de la producció de l’escriptor nord-americà.

La tendència es va capgirar l’any 2014 de la mà del segell Edicions de 1984, dirigit per Josep Cots, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura del 2017, qui dona una nova embranzida a les traduccions amb les primeres versions de la coneguda com a “trilogia dels Snopes”, en referència a la inoblidable —en molts sentits— família protagonista. 
Amb traducció de Maria Iniesta, el 2014 apareix El llogaret (The hamlet) i, un any després, en un esforç que s’endevina titànic per part de la traductora, veu la llum La ciutat (The town). El 2017 es completa la trilogia amb la publicació de La mansió (The mansion), amb Esther Tallada agafant el relleu. L’operació és rellevant, pel que té de portar per primera vegada al català un segment d’obra menys coneguda  i amb menys pedigrí, del tram final de producció de Faulkner, quan ja havia escrit el més imponent del seu repertori. Obres aparentment menors però que són també gran literatura.

Esther Tallada. Fotografia: Diana Marzal

El 2018, tanmateix, Edicions de 1984, de nou amb Esther Tallada com a autora de la versió, recupera una de les novel·les més importants de Faulkner, Llum d’agost (Light in august), publicada originàriament el 1932, al bell mig de l’era daurada de l’autor, la que va de la publicació el 1929 de la seua primera obra mestra, The sound and the fury, a l’aparició el 1936 de la igualment grandiosa Absalom! Absalom!. El segell, tot i les vendes modestes de les novel·les del cicle Snopes, ha acabat de reblar el clau aquest 2019 amb l’edició d’una altra de les fites de Faulkner que li va reportar reconeixement mundial i la concessió del premi Nobel l’any 1949, la colpidora As I lay dying, apareguda el 1930 i traduïda al català per primera vegada el 1968 per Ramon Folch i Camarasa amb el títol Mentre agonitzo. Una nova versió amb el títol Mentre em moria a càrrec novament d’Esther Tallada.

El canvi de títol és una primera qüestió interessant. Una primera raó, segons explica Tallada, és que el títol original, que Faulkner trau d’un vers de l’Odissea, “està en passat, no hi ha una raó convincent per canviar això”. Llavors, es plantejava la possibilitat de titular “Mentre agonitzava”, però aquesta formulació podia fer referència igualment a la primera o la tercera persona. I també es va voler evitar la solució “Mentre jo agonitzava”. El precedent de la versió italiana, amb el verb morir, va acabar de decantar la balança.

A banda d’això, “hi ha una qüestió de registre. Els personatges d’aquesta novel·la són marcadament incultes, venen d’un entorn molt empobrit, del temps de la Gran Depressió, i parlen en un registre molt col·loquial. És veritat que la mare, la morta, és una mestra d’escola, com Cora, la veïna, i és veritat que són una mica més refinades. Però quan parlen ho fan en un registre col·loquial”. 

Tot just reflectir en català la parla del sud dels Estats Units que fa servir Faulkner era un altre dels grans reptes a què s’enfrontava Tallada en la traducció de Llum d’agost. La manera de fer-ho, traslladada després a la versió de Mentre em moria, ha estat introduir trets col·loquials del català, foren normatius o no, cas d’iclesia o aiga, entre molts més [vegeu apartat final], “realitzacions que ja existiren en català”. Solucions que poden atacar els nervis dels puristes però que atorguen al text una enorme capacitat expressiva i, el que és més important, ajuden a diferenciar registres. El Premi Crítica Serra d’Or de 2019 per la traducció de Llum d’agost “em va donar la raó”, diu la traductora amb orgull. 

Tallada confessa que, deliberadament, no havia volgut llegir abans la versió de Pedrolo. Un cop revisada, a posteriori, fa la següent reflexió: “Em fa la sensació que aquestes traduccions tenen problemes perquè en aquell moment és difícil transgredir la normativa, però la manera de parlar dels personatges és un tret, com tenir el nas llarg. Si no ho dius, s’està perdent alguna cosa, en aquest cas els diferents estrats socials. Veritablement, Pedrolo tracta de marcar una mica el col·loquialisme, però ho fa de manera tímida”, diu en al·lusió al procediment de referir-se als personatges durant la narració sense article i amb article (“el Byron”) en l’estil indirecte i els diàlegs. “En tot cas, és insuficient. Sols per això, pagava la pena la revisió”, remarca Tallada. Una nova versió que no sols ha estat premiada: la traductora assegura que una de les coses més gratificants que li ha passat és quan alguna lectora no involucrada en el món editorial o literari ha advertit les tècniques de Tallada per fer que els personatges no parlaren com el narrador. “És el que m’havia proposat, fer la traducció tan diversa lingüísticament com l’original”, s’enorgulleix.

El dels registres no és ni de bon tros l’únic repte ni complicació que planteja el premi Nobel. “No he traduït res com Faulkner. Vol molt de temps. Aquestes frases quilomètriques, que sintàcticament no s’aguanten, però que tornen al punt de sortida perfectament arrodonides... No es tracta de facilitar la feina al lector, has de posar els zig-zags que fa servir l’autor. I això requereix molt de temps”.
Tallada no fa lectures prèvies de l’obra que ha de traduir i tampoc mira les altres versions en català, tot i que consulta traduccions a llengües com el castellà o el francès. “Si fes una primera lectura se’m perdrien coses, no serviria de res, així que prefereixo anar directament al text i començar a traduir”. Mentrestant, fa algunes lectures sobre l’estil de Faulkner o sobre el context històric que l’ajuden a aclarir la prosa de l’autor, d’una complexitat formal i conceptual molt enverinada.

I què ha provocat Faulkner, literàriament parlant, en Esther Tallada? “Llum d’agost és una novel·la que em va agradar molt. Però les últimes deu pàgines de Mentre em moria, amb aquell cinisme brutal que no saps si riure o plorar, em va generar reaccions contradictòries”, es confessa, abans d’assegurar que té ganes de més guerra: si fora per ella, es posaria a treballar en els relats que encara no s’han traduït.

Un soroll resistent

Seguint el deixant d’Edicions de 1984, l’editor Pere Sureda, responsable de Navona Editorial, acaba de traure al mercat una altra les obres magnes de Faulkner, El soroll i la fúria, una traducció del desaparegut Jordi Arbonès, publicada per Proa l’any 1984 com El brogit i la fúria. El text, revisat per Mercè Costa, es va reeditar com El soroll i la fúria,  els anys 2002 i 2008. I és la versió que empra Navona, incloent-hi un pròleg de Sam Abrams. Al llibre no consta encara la participació de Costa com a revisora, però Sureda assegura que en futures reimpressions hi apareixerà. L’editorial s’ha limitat a donar-li una lectura al text, “hem tocat molt poca cosa”. 

L'editor Pere Sureda.

“Arbonès era un gran traductor”, explica Sureda, “un dels que es podia llegir en el moment que va traduir, però la falta de formació en català de molts traductors de la seva època provoca mancances. En comparació, els traductors de la Segona República estaven més ben formats, encara tenim la traducció que va fer Andreu Nin d’Anna Karènina. Ha plogut molt i el llenguatge ha anat modificant-se, cada 50 o 60 anys s’ha de tornar a traduir, tenir versions per a les noves generacions”. Això sí, “quan parteixes d’un manuscrit publicat dues vegades i d’un pròleg editat una vegada, es poden acumular les errates, la correcció es fa més complexa perquè s’espera que la nova edició siga absolutament primorosa”. 

Al marge de l’edició i d’un disseny sobri però molt elegant, inclòs dins de la col·lecció “Navona Escollits”, en aquest cas també hi ha un canvi nominal amb història. Faulkner extrau el títol d’uns versos de Macbeth, la tragèdia de William Shakespeare, els quals també li serveixen per connectar amb un protagonista d’El soroll i la fúria, Benjy, el deficient mental que fa de narrador, una de les cabrioles literàries més aclaparadores de la història: “Told by an idiot, full of sound and fury, / Signifyng nothing”. En la traducció de Josep Maria de Sagarra: “Una història que em va contar un beneit, inflada de soroll i ferotgia, / que al capdavall no significa res!”. El terme “soroll”, en qualsevol cas, continua desplaçant el “brogit” de la primera versió catalana.
Sureda elogia la traducció de Llum d’agost. “És esplèndida, perquè Faulkner és un autor molt difícil. Però la traducció en català ha evolucionat molt positivament, hi ha molts bons traductors en moltes llengües”. “Els grans escriptors, tard o d’hora, s’han de tornar a traduir. Les noves traduccions són necessàries per mantenir l’esperit de les obres. Si la traducció és anquilosada, si dificulta la lectura, no transmet tot el sentit del que volien dir Faulkner, Proust o Pla”, rebla l’editor.
L’edició d’El soroll i la fúria no serà una anècdota, Navona  pretén seguir el camí d’Edicions de 1984 i té en preparació una traducció de nou encuny de la primera novel·la de Faulkner, Soldier’s pay, de 1925. La intenció és publicar més coses d’aquest autor, “un dels meus tòtems literaris”, confessa Sureda, qui va començar a llegir-lo fent el servei militar, en anglès. 

“Faulkner és un writer for writers, un escriptor en el qual els altres escriptors troben molta informació, moltes tècniques i maneres de fer. És un mestre d’escriptors. Moltes de les seves tècniques han estat copiades o versionades, ha influenciat una primera i una segona generació d’escriptors de gran nivell”, argumenta Sureda, qui també considera que els lletraferits en parlen molt però “és menys llegit del que es mereix”. “Si pogués publicar un llibre de Faulkner cada any, seria feliç”, conclou.

Mentrestant, l’editorial farà camí amb un altre gegant de la literatura, Thomas Mann, de qui recuperarà, revisada, la traducció que Jordi Llovet va fer  per a Proa de Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant. Sureda també ha encomanat una traducció “de nou” de La muntanya màgica. 

Que no s’ature la festa. 

Com traslladar al català la riquesa lèxica de Faulkner

Portar William Faulkner al català, ja s’ha dit, és una tasca difícil, que requereix gran coneixement de l’anglès i de la llengua de retorn. Però també imaginació. Com s’explica en el reportatge, un dels valors de la tasca d’Esther Tallada ha estat la de reflectir el registre col·loquial i l’oralitat presents en l’autor. Per fer-ho, la traductora ha introduït formes preexistents, normatives o no, com ara poder (potser), dematí, onte (on), el doblet sinyor/sinyora, dingú o verbs com poguer, sapiguer o empenedir.

Tot i això, també hi ha un treball ingent que inclou adaptacions de l’anglès i paraules de nova creació que contribueixen a reflectir la grandiosa expressivitat faulkneriana. Sols en Llum d’agost, n’hi ha vora un centenar d’aquestes creacions, algunes de les quals han passat també a Mentre em moria. Termes com ferrogrisenca (irongray), ventrobotida (swolebellied), desporticonades (shutterless), molla-romput (brokenspringead seat), llunaclapat (moondappled), mascleferum (rank manodor), pèl-ferotge (violenthaired), greixencrostada (greasecrusted) i un bon grapat més de delícies lèxiques.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.