Andalusia

Treballar a escarada perquè a Alemanya hi hagi fruita tot l'any

Els jornalers al sud d’Espanya treballen molt dur per uns pocs euros per tal que a les tendes alemanyes hi hagi maduixes al gener i tomàquets tot l’any.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si mirem Espanya des de l’espai exterior, com va fer l’astronauta Pedro Duque, veurem un punt lluminós al sud-est del país. Com si una tempesta de neu hagués descarregat allà. És el «mar de plàstic» d’Almeria, una zona de la mida de 47.000 camps de futbol plena d’hivernacles. L’hort d’Europa. I enmig viu Charifa Essamraoui, una recol·lectora de 42 anys. L’encisam que talla també acaba als prestatges d’Alemanya.

Quan li pregunten amb què somnia, la dona marroquina diu: «Amb una caseta en un poble». La seva llar és només una cabana. Dues habitacions per a ella i el seu marit, amb prou feines 25 metres quadrats en total, amb una cuina exterior que ells mateixos han construït. Una cabana de treballadors del cultiu de l’època franquista entre els hivernacles a San Isidro, a prop d’Almeria. Paga 160 euros al mes de lloguer al propietari espanyol, que li va demanar 1.000 euros de comissió quan es van mudar. Això és més o menys el que guanya Essamraoui al mes. Si té feina.

Fa onze anys que és aquí, recol·lectant tomàquets a l’hivernacle a més de 40º C, tallant encisam al camp a la gatzoneta, com ho va fer a l’abril i al maig. Té les mans inflades, camina amb dificultat, els genolls i l’esquena estan fets pols per la feina. Sovint, l’encisam es tracta amb una injecció mortal una mica abans de recol·lectar-la, companys seus ho han gravat. No obstant això, Essamraoui no s’ha protegit, ha continuat treballant hores extra i els diumenges. Pel seu somni de sortir de l’infern dels hivernacles algun dia.

La marroquina és una dels 120.000 immigrants que es calcula que proven sort a Almeria. Venen d’Àfrica i de l’est d’Europa, i treballen per tal que els consumidors del nord d’Europa puguin menjar maduixes també al gener, i que hi hagi tomàquets, mangos i alvocats en totes les estacions de l’any. Dues, tres recol·leccions anuals són possibles sota les lones. La major part de la producció acaba als supermercats alemanys.

Charifa Essamraoui va aconseguir arribar al mar de plàstic mitjançant un contacte, molt abans de la crisi dels refugiats. Al seu municipi natal, Fkih Ben Salah, al centre del Marroc, li hagués agradat formar una família, «però no hi havia feina, no hi havia més oportunitats». L’intermediari la va atraure amb contractes de treball en blanc. Va pagar 7.000 euros per ell, i li va obrir la porta a Europa. Amb el paper va obtenir un visat de treball, va venir amb el ferri legalment. Però no havia llegit amb detall que el contracte indicava un centre de trucades a Albacete. D’alguna manera ho hauria pogut «intercanviar» i va començar a treballar als hivernacles d’Almeria.

La producció a preu fet ha deixat una empremta en aquest racó àrid d’Andalusia, on es va filmar el western «Fins que li va arribar l’hora». El cost de la «producció de plàstic» és elevat, tant per al medi ambient com per a les persones. En cap altre lloc d’Espanya s’utilitzen tants fertilitzants i pesticides com a Andalusia. A més, en aquesta regió seca, l’aigua escasseja. Produir un quilo de tomàquets necessita 200 litres en total; les fruites de moda com els mangos i els alvocats, gairebé 2.000 litres. Mentrestant, la capa freàtica en aquest racó del sud-est d’Espanya ha descendit a 500 metres per sota el nivell del mar. Hom se les endega amb plantes dessalinitzadores, que cada vegada han de ser més grans, o excava nous pous. Andalusia és plena de pous il·legals (al gener un nen va caure en un i es va morir).

De tota manera, aquesta sobreexplotació arriscada no surt a cap estadística d’economia, i per això molts dels baluards d’hivernacles no apareixen en una posició tan dolenta en les classificacions de les ciutats. Però darrere la façana, brama una guerra de preus despiadada: es necessiten catorze cèntims per quilo per a sobreviure, diu un agricultor de carbassons. L’any passat els grans compradors li van oferir només tres cèntims per quilo, per productes que després als supermercats alemanys es compren per aproximadament dos euros per quilo.

El negoci només és realment lucratiu per a uns pocs, intermediaris com Juan Garcia Lax, per exemple, que ven fruita de la regió a Lidl. L’espanyol, l’empresa del qual té la seu a Colònia, és un dels noms més importants del negoci de la verdura, amb una facturació de més o menys 2.000 milions d’euros i un benefici anual de dos dígits. 

La marroquina Charifa Essamraoui encara ha escollit bé. Té papers de residència i un contracte temporal que li promet, almenys en el paper, un salari mínim de 900 euros al mes. Que ha de desplaçar-se 80 quilòmetres fins als camps d’encisams cada dia i no li retornen ni un cèntim del cost del viatge? Regalat.

Al cap i a la fi, les coses són encara pitjors: «Gairebé un terç dels immigrants no té papers», diu José Garcia Cuevas, del sindicat de treballadors agrícoles SOC-SAT.

José García Cuevas

Aquests jornalers són els invisibles, no surten a cap estadística. Cada matí esperen a l’anomenada via del recol·lector, a les rotondes de les carreteres arterials de El Ejido, el baluard de verdura a prop d’Almeria. Els propietaris de les plantacions els ofereixen entre 32 i 35 euros per vuit hores de treball en negre sota el plàstic. Els seus productes també arriben a Alemanya fent marrada. Grans cooperatives com La Unión o Vicasol recullen els productes in situ i els envien a la seva destinació.

Molts dels invisibles viuen en una de les moltes barraques que hi ha als barris pobres de la província d’Almeria. Només a la zona de San Isidro hi ha aproximadament 60 barris de barraques, explica el sindicalista Cuevas. Hi viuen més o menys 2.500 persones. Treballadors com Morad, de 28 anys, i Mimoun, de 30, tots dos marroquins, que no han volgut que el seu cognom s’imprimeixi. El seu barri és al carrer que va al Parc Natural del Cabo de Gata, on hi ha algunes de les platges més boniques d’Espanya. Però encara no les han vistes mai.

Entre masses de brossa, s’han construït una cabana sense finestres. Han clavat estaques de fusta a terra i europalets com a parets exteriors, i ho han cobert tot amb lones. Aquí viuen de dos en dos, de tres en tres o fins i tot de sis en sis, sense aigua corrent ni lavabo. Morad hi viu des de fa dos anys; Mimoun, des de fa més de quatre. L’energia per a la llum i la calefacció ve de cables elèctrics interceptats il·legalment o de bombones de gas que de vegades exploten.

Tots dos van creuar el Mediterrani en un bot inflable. Ho van passar malament, al final també. Les seves cabanes estan una mica apartades, només uns pocs propietaris encara recullen gent allà. De vegades passen més d’una setmana sense tenir feina. De moment, es tracta de sobreviure, diu Morad. «Sense papers no ets res».

Les lleis d’immigració espanyoles, diu Felix Hoffman, estan perfectament fetes per a fer un ús comercial dels immigrants. Hoffmann és antropòleg cultural i social a la Universitat Europea Viadrina de Frankfurt de l’Oder i ha fet la seva tesi sobre l’economia de la immigració a Almeria. No només des del seu escriptori: va viure allà durant mesos en un pis compartit amb africans.

«A Almeria van els qui no tenen perspectives d’asil», diu. La majoria no volia això en absolut, volia l’oportunitat d’una vida normal. Una legal. A diferència de països com Alemanya i Itàlia, Espanya ofereix a aquestes persones una petita oportunitat. «A Almeria es poden guanyar la legalitat», diu Hoffmann sobre la regulació especial d’Espanya.

El país concedeix als immigrants un permís de residència temporal i de treball després de tres anys (si estan socialment «arrelats» i tenen un contracte anual amb l’empresari). «Has de demostrar prèviament, per dir-ho d’alguna manera, que ets il·legal, passar desapercebut, esquitllar-te», diu Hoffmann. Tres anys de període de prova amb salaris mísers amb la perspectiva posterior d’un contracte que llavors alguns empresaris encara els fan pagar. La selecció és tranquil·la i despiadada.

Amb salaris estàndard i acceptables, diu Hoffmann, Almeria no seria competitiva. «Una màquina ben engrutada funciona allà des de fa més de 30 anys».

És al final de l’abril quan Charifa Essamraoui intenta defensar-se. Amb altres vint marroquins, seu a l’administració regional d’Almeria, a l’organisme d’arbitratge en matèria laboral. I per primera vegada en anys, mira al seu cap a la cara, un home abotifarrat de quaranta i molts anys que, entre d’altres, ven productes a la marca Florette, les amanides tallades i envasades de la qual són als prestatges d’Edeka i Rewe. Ha vingut amb el seu advocat. Els treballadors s’han arreglat, porten caçadores de cuir, jaquetes desgastades; les dones, vestits. Dins de sobres arrugats hi ha el seu contracte. Volen parlar de salaris retinguts.

Charifa Essamraoui

Ningú l’obliga a carregar caixes d’encisam de 60 quilos, diu l’advocat. Charifa i els altres somriuen. Com ho han de fer sinó? Si fossin més productius, podrien guanyar vint euros l’hora, diu l’alvocat. És curiós que molts sovint es quedin per sota del salari mínim, respon el sindicalista Cuevas, que representa els treballadors. L’encisam també es podria recol·lectar amb màquines, replica l’advocat.

L’empresari rebutja un compromís: 900 euros de salari bàsic més 100 euros de despeses de transport al mes per a cada treballador. Pocs dies després, s’adverteix als marroquins. Dues setmanes després, els acomiaden a tots. A Charifa Essamraoui també.

No és fàcil preguntar als empresaris d’Almeria sobre les condicions de treball. Després de diversos intents, l’empresa d’Essamraoui diu que una empresa de qualitat els sotmet a una auditoria i que totes les inspeccions, incloses les del benestar dels treballadors, sempre tenen resultats positius. «Exportem futur i respecte», diu a la pàgina de l’associació de productors. No es veien en posició de tenir una conversa. Cap de les altres empreses tampoc no va respondre preguntes.

Però hi ha vídeos, per exemple a YouTube. Un mostra un cap embogit i tornant-se violent quan un treballador li recorda el salari mínim. La llei li «llepa el cul». El treballador cobrarà només vuit dies per un mes de feina. Cuevas diu que hi ha dies que rep més de dues dotzenes de queixes com aquesta.

En una altra seqüència de vídeo, se sent com un director del gran productor orgànic Luis Andújar estava molest pel fet que treballadors del sector d’embalatge van anar al lavabo dues vegades al dia durant més o menys tres minuts. Ara farien llistes per anar al lavabo, i qui no s’apuntés podia marxar cap a casa.

Abans, a les empreses atacades i als seus clients, els agradava justificar-se amb una referència a Global G.A.P. Aquest estàndard de la indústria acredita una bona pràctica professional, i amb això fa publicitat sobre que «és la entrada al mercat mundial». El segell no ha pogut privar aquest mercat del seu caràcter explotador. Cuevas ho considera una estafa miserable. Ha vist a centenars de treballadors d’aquestes empreses certificades que amb prou feines arriben al final del mes.

Iulian Vaduva, de 37 anys, també treballa en una empresa certificada Global G.A.P. a San Isidro. Aquesta nit, el romanès seu a l’oficina de Cuevas. Està pàl·lid, prim i li tremolen les mans. A l’hivernacle, els sindicalistes van repartir fullets informatius al matí sobre els drets del treballador. Quan el cap de Vaduva al mig dia se’n va assabentar, el va fer fora. «Això vol dir que jo era un càncer».

Als treballadors d’aquí, se’ls ha enganyat durant anys pagant-los 37 euros al dia; els que vivien a les petites cabanes de l’empresa entre els hivernacles només rebien 34 euros. La diferència entre les hores treballades realment i les hores cobrades era enorme.

No obstant això, Vaduva es va dur bé amb el seu cap durant molt temps. La meitat de la seva família treballa a l’empresa des de fa anys, de tant en tant hi ha hagut petites pagues extra, un agraïment. Vaduva fins i tot va ser un dels primers que va poder utilitzar l’invent del seu cap: a la part de darrere d’un petit tractor, havia cargolat un ventilador industrial, on es posarien els pesticides per a poder ruixar-los més amplament dins els hivernacles. Hi ha fotografies: Vaduva al tractor amb el núvol químic darrere.

Durant dos anys va ruixar els pesticides gairebé cada dia, sense roba protectora. Fa quatre mesos va explicar al seu cap que tenia mal de cap, que es marejava, que havia perdut pes que i vomitava amb freqüència. «Em va dir que la feina s’havia de fer», diu Vaduva.

Espanya havia estat un somni per a ell abans. «Però m’he equivocat».

Traducció de Jasmí Pérez Montava.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.