Els crítics

Un suïcidi, un gran danès i molta literatura

Amb ‘L’amic’ (Ed. Navona-Port Bo), l’escriptora nord-americana Sigrid Nunez (Nova York, EUA, 1951) va guanyar el 2018 el National Book Award. Rere la senzilla història de la relació de la protagonista amb el seu gos —heretat d’un amic que s’ha suïcidat—, Nunez fa una demostració literària prenyada de mil petites històries, cites i reflexions.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Deia un crític que tots els llibres amb gossos acostumen a ser un pèl cursis, que hi ha grans autors que només han relliscat literàriament en aquelles obres massa ensucrades en què havien fet aparèixer el seu gos. És cert que hi ha un pòsit de realitat en aquesta predicció, tot i que John Steinbeck va aconseguir trencar el malefici amb Viatges amb Charley gràcies sobretot a un humor i una ironia esmoladíssims.

Sigrid Nunez aconsegueix, amb L’amic, resultats tan dignes com Steinbeck, però amb eines totalment diferents: una sensibilitat gens lacrimògena i molt intel·ligent —una mena de psicoanàlisi molt poc freudiana— i la metaliteratura.

Òbviament totes dues obres estan carregades de literatura de la bona, però Steinbeck —com a viatjant que era a la recerca dels Estats Units— parlava d’experiències i Sigrid Nunez de reflexions. Això no ha d’espantar cap lector. Nunez és una escriptora tan hàbil i tan veritablement culta que no enfarfega ni s’estén un caràcter més dels estrictament necessaris.

La història de L’amic és bàsicament la d’una escriptora i professora de literatura que s’ha de quedar amb el gos d’un amic escriptor que s’ha suïcidat. La bestiola no és precisament insignificant sinó un gran danès de més de 80 quilos de pes i la narradora-protagonista l’ha d’encabir al seu pis de Manhattan on, teòricament, no s’admeten gossos.

La història està contada en segona persona, dirigint-se a l’amic que s’ha suïcidat —un home pel qual sempre s’ha sentit atreta i amb qui ha mantingut l’amistat a pesar dels tres matrimonis d’ell. El destinatari de les paraules, però, canvia a l’últim capítol, quan la narradora deixa de dirigir-se al mort per parlar-li al gos: una metàfora del que suposa la superació del dol i la substitució.

 

L’amic

SIGRID NUNEZ

Editorial Navona Port Bo
Barcelona, 2019
210 pàgines

Traductor: Ferran Ràfols Gesa

 

 

Sobre aquest argument, l’autora fa reflexionar el seu personatge sobre la literatura, l’amistat, l’amor, el sexe, la mort i la humanitat —allò que diferencia els humans dels animals i la tendència a antropitzar les bèsties. Nunez sap aprofundir molt en aquest últim punt. No permet que els sentiments barrin el pas a les reflexions. És conscient d’aquesta inèrcia que porta els propietaris de gossos a confondre les seves reaccions animals amb sentiments humans i, constantment, recorre a arguments científics, a reflexions filosòfiques i a descripcions literàries, a totes tres, per qüestionar els tòpics: ciència, pensament i literatura per analitzar les motivacions i percepcions humanes sobre els animals. I viceversa.

Sense fer escarafalls, Nunez ofereix un ventall enorme de punts de vista sobre la qüestió, i ho amaneix amb una passió infinita per la literatura; pel que han escrit i dit els altres; per les anècdotes d’escriptores, cineastes, actors, directors d’orquestra o personatges dels germans Grimm. Mil històries de tota mena surten com bolets per les pàgines de L’amic com al bosc a la tardor.

Sigrid Nunez // Nancy Crampton

La literatura en si mateixa és també un dels eixos que Nunez aborda incisivament —la responsablitat de l’escriptora, l’autoodi d’alguns literats, la missió de la literatura— per arribar a conclusions enlluernadores: “Les coses s’escriuen amb l’esperança de poder-les controlar. S’escriu sobre experiències en part per entendre el que signifiquen, i en part perquè no es perdin amb el temps. En l’oblit. Però sempre hi ha el perill que passi el contrari. Perdre el record de l’experiència en si i substituir-lo pel record de quan en van escriure. Com aquells que, quan recorden el lloc on han estat, de fet només recorden les fotografies que hi van fer. Al final, l’escriptura i la fotografia segurament destrueixen més passat del que mai han preservat”.

Però la literatura i la relació amb els animals no ho ocupen tot ni de bon tros. Hi ha el debat sobre la mort i el suïcidi, òbviament molt presents, però també sobre la tasca de l’ensenyament, l’abús de poder, la infidelitat, la gelosia, la violència de gènere, la justificació de la prostitució i un llarg etcètera. I a pesar d’aquesta tirallonga de qüestions aparentment conflictives, incòmodes i desagradables, L’amic no és feixuc ni pretensiós sinó tot el contrari: una lectura de les que deixen un record entranyable i molta fam de més i més literatura de la bona.

La raó última pot ser que L’amic representi un exemple perfecte de com la literatura és capaç d’analitzar, comprendre i explicar la realitat millor que altres disciplines —la ciència o la filosofia— i, a més, integrar-les en el seu discurs. I servir-ho tot al plat amb una lectura apassionant, divertida i corprenedora, absolutament lliure de cotilles i convencionalismes.

Tan atrevida i engrescadora és la literatura de Nunez que el traductor, Ferran Ràfols Gesa, sembla haver-se encomanat i ofereix una joia al capítol 10: “I això em fa pensar en un amic que em va dir que es va passar anys pensant que es deia ‘de color de gos al puig’ i no ‘com fuig’, i que no va acabar d’entendre mai què volia dir”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.