Judici 1-O

Les acusacions culminen un judici replet de contradiccions

En la penúltima sessió del judici a l’1 d’octubre, les acusacions exposaven els seus arguments per justificar les penes de dècades de presó que sol·liciten contra els encausats. Amb tons parcials de ràbia i d’alliçonament s’han entestat, entre més coses, a assegurar que a Espanya no hi ha presos polítics.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

«L’objecte d’aquest judici res no té a veure amb la criminalització de la dissidència política. No es persegueixen idees ni projectes incompatibles amb els fonaments de l’ordre constitucional». Aquesta era una de les primeres frases de la intervenció del fiscal Javier Zaragoza. Els quatre fiscals de la sala segona del Tribunal Suprem participaven en la fase final per exposar els arguments d’aquesta part contra els encausats pels fets de la tardor catalana de 2017. I tot i que les intervencions de la Fiscalia estaven previstes entre les 9.30 del matí i les 12 del migdia, s’acabaven allargant fins més tard de les 14 hores per després reprendre la sessió per escoltar l’Advocacia de l’Estat i l’acusació popular, exercida per Vox.

Javier Zaragoza, primer fiscal a intervenir, atacava el dret a l’autodeterminació, que «no té empara en la Constitució» actual, la «més inclusiva que ha tingut mai Espanya». Amb un discurs per moments polític, també feia referències a la intervenció de Felip VI el 3 d’octubre -un discurs que també esmentaven la resta dels seus companys per subratllar la gravetat a què va arribar la situació com per provocar aquella compareixença- i, sobretot, justificava, com també farien els seus col·legues, les penes de rebel·lió que la Fiscalia sol·licita contra la majoria dels encausats.

Perquè per a la rebel·lió «no calen armes ni militars», argumentava. I «celebrar un referèndum és un delicte encara que s’hagi despenalitzat la celebració de consultes», continuava, en referència a l’anul·lació d’aquest delicte el 2005. En tot cas, com que «s’han vulnerat les normes bàsiques de convivència», les acusacions estarien més que justificades davant un l’intent «d’un cop d’Estat» amb «violència i intimidacions». Si no és així, com és que el setembre de 2017 «s’hagueren de mobilitzar» 6.000 policies per impedir el referèndum? O que s’haguera d’aplicar l’article 155 o que el Rei d’Espanya trencara amb la rutina protocol·lària per pronunciar un «discurs contundent» el 3 d’octubre?

Per a Zaragoza, tot allò no es podria haver produït sense la mobilització popular, «una de les armes imprescindibles per dur a terme aquest procés». Els qui disposaven d’aquestes «armes» serien Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, qui haurien sigut «els amos de l’ordre públic a Barcelona». I els Mossos, és clar, convertits pel Govern català «en una estructura d’Estat per controlar tot el territori». Un argument, aquest darrer, que es contradeia amb el que explicaria tot seguit, citant la famosa reunió del 28 de setembre entre la cúpula del cos policial català i el Govern. Els Mossos, explicava Zaragoza, van recomanar la desconvocatòria del referèndum, però no els van fer cas. Estaven o no, doncs, els policies catalans a disposició dels «colpistes»?

Seguidament, un altre fiscal, Jaime Moreno, es mostrava encara més bel·ligerant. No tant en els arguments com en la forma d’expressar-se, amb gestos carregats de ràbia contra els encausats. Pel que fa a les acusacions, no diferien gaire de les dels seus companys. Al cap i a la fi, tots juguen en un mateix equip. «Hi va haver violència?», es preguntava amb retòrica. «Després del que hem vist en aquest judici no ho podem negar». Ni una menció a la resolució d’Schleswig-Holstein, que llevava la raó al procediment del Suprem; ni tampoc al Grup de Treball de l’ONU que va qüestionar el judici i l’empresonament dels encausats, demanant-ne l’alliberament. Només un esment, en aquest últim cas, de Zaragoza, per dir simplement que l’ONU «no té raó».

Tornant a Moreno, explicava que la violència «es va fer servir per impedir l’actuació policial». Enumerava «pedrades, cotxes destrossats, intimidació»... com volent afegir més elements al brou cuinat des de les acusacions, i culpava els encausats no només de no haver desconvocat el referèndum, sinó de provocar un «enfrontament amb les forces policials». Qüestionava, alhora, els arguments emprats per les defenses, que relacionen la rebel·lió amb una presa violenta de les institucions i dels centres de poder. «Com es van a prendre aquests centres si s’ostentaven tots?», es preguntava Moreno, que afegia que això caldria «haver-ho fet si ho hagueren de fer a Madrid, però aquest no era el cas». El seu to es feia més i més altiu.

El fiscal, que era el segon a parlar, es negava a acceptar que aquells fets quedaren disfressats com a una protesta, perquè no només era això, segons ell: també era «un acte d’obstaculització intimidatòria i violenta», amb uns eslògans de «civisme i pacifisme que han estat desmentits per la realitat». «No es pot parlar de pacifisme quan s’està damunt de cotxes devastats i vandalitzats de la Guàrdia Civil», explicava. «Hem comprovat que hi va haver intents de furtar armes reglamentàries», continuava. I per acabar-ho d’adobar, els governants no van desconvocar un referèndum que va provocar un enfrontament, segons assegurava, i d’aquest «es podia derivar un resultat fatal que per sort no es va produir». Semblava, per moments, que els encausats eren jutjats pel que podria haver passat i no pel que diu la Fiscalia que va passar.

Les acusacions reiteraven, constantment, la desobediència continuada dels membres del Govern i del Parlament envers les notificacions dels tribunals. També el fet de no desconvocar concentracions que podien «provocar enfrontaments». Moreno recordava, també, la roda de premsa protagonitzada per Raül Romeva, Oriol Junqueras i Jordi Turull per presentar les urnes de l’1 d’octubre. «Jo em pregunte: hi pot haver una crida major?», s’escandalitzava el fiscal. «I per si fora poc això, un twitter [sic] emès el dia anterior a l’1 d’octubre de Josep Rull servia per agrair a la multitud que hi havia en una escola de Terrassa!». En aquest punt, el fiscal esmentava missatges enviats des d’aquesta xarxa social pels distints encausats com a evidència provatòria de la rebel·lió.

Torn de Consuelo Madrigal, que centra el seu discurs a defensar l’existència de malversació. «Ho tenien tot planejat: membres de les meses, despeses i accions». Fa referència a devolucions «no acreditades» per treballs com ara la web referendum.cat. La devolució de la despesa, però, «no afectaria en absolut a la responsabilitat penal que se’n deriva». Els arguments es basaven en això: hi ha coses que no necessiten ser provades per existir. O no hi ha d’haver despesa acreditada perquè s’haja generat.

Així, «els serveis que emeten les administracions tenen un cost que hem assumit, en última instància, tots els contribuents». O «les factures negatives no extingeixen l’obligació del pagament, perquè així és com funcionen les organitzacions criminals, més encara quan manen en una comunitat». Per a Madrigal, el fet que la Generalitat de Catalunya no comparega contra aquesta causa «de què ha eixit malmesa» és «una evidència del control que els encausats encara exerceixen, atès que no es denuncia l’espoli del seu propi fons».

Tot plegat va ser «un execrable a l’estat de dret».

Fidel Cadena, l’últim fiscal a intervenir, justificava que «el delicte de rebel·lió no exigeix violència amb armes ni exigeix que la violència siga exercida contra persones». Un argument difícil de comprendre, que explicaria tot seguit equiparant violència amb intimidació, la qual no té perquè anar acompanyada de violència, segons deia. «La violència va quedar en segon terme perquè l’independentisme tenia el poder absolut dins de l’autonomia. Només s’havia d’utilitzar quan començara a actuar l’únic poder que no controlaven: el judicial».

Per tant, «no només utilitzar energia física implica violència: també ho és oposar resistència». I feia referència als fets del Parlament de 2011, cas en què Manuel Marchena va fer de jutge ponent i va participar en una sentència condemnatòria que es basava en una violència ambiental que, segons molts experts, podria fer-se servir en la sentència pels fets de la tardor catalana de 2017. Cadena, com els seus companys, feia referència a la compareixença de Felip VI el 3 d’octubre i a la «utilització dels Mossos» com a element «fonamental». «La passivitat dels Mossos ha estat organitzada pel poder polític, i això suposa planificació i disposició d’un cos armat al servei de la rebel·lió». «Mueven las masas y controlan los Mossos», explicava Cadena fent servir una mena de joc de paraules i sense fer cas del testimoni de Josep Lluís Trapero, possiblement el més interessant dels 422 que han passat pel Suprem.

La intervenció de Rosa María Seoane, advocada de l’Estat, es produïa a la represa del judici, a les 4 de la vesprada. El seu to era menys bel·ligerant, si bé manté les acusacions per sedició i malversació. Amb retrets -«els acusats no es poden basar en cap dret pretesament legítim» i amb defensa del procediment judicial -«considerem que les proves s’han practicat amb un rigor jurídic exemplar que en cap cas ha generat indefensió», Seoane es basava en el full de ruta establert el 2015 per l’ANC per situar l’inici de tot plegat en aquella data, en les agendes trobades als escorcolls de membres del sottogoverno -com ara l’agenda moleskine o el document Enfocats- i en la qüestió de confiança a Carles Puigdemont com a punt de partida per garantir la celebració d’un referèndum unilateral.

Tècnicament, l’advocada de l’Estat assenyalava qüestions concretes que, per a ella, evidenciarien la malversació, com ara contractacions relacionades amb material electoral o amb l’emissió d’anuncis en mitjans de comunicació públics. També en la «mobilització social», que tenia una «important rellevància» en el full de ruta. Seoane també retreia als Jordis no haver desconvocat les mobilitzacions del 20 de setembre hores abans. «No calia pujar al patrol de la Guàrdia Civil». I culpava també al Govern català per «haver permès» l’obertura de col·legis dies abans del referèndum. Segons aquesta part de l’acusació, sense la connivència del Govern català no hauria estat possible aquesta actuació en els col·legis, atès que l’educació és matèria dependent de l’executiu, tot oblidant-se que molts dels centres que van servir com a col·legis electorals no eren de titularitat pública, tal com van demostrar els pèrits.

«Un alçament públic i tumultuari». No podia faltar aquesta referència des de l’Advocacia de l’Estat per justificar el delicte de sedició, el més greu de què acusa els encausats per l’1 d’octubre. «L’alçament ha d’entendre’s com una actitud contrària a l’actuació que han de fer els poders públics i ha de ser tumultuari, és a dir, gregari, caòtic, anàrquic», deia basant-se en una interlocutòria de 1980. Segons Seoane, les manifestacions d’aquella tardor per «impedir el compliment de resolucions judicials» estaven «fora de les vies legals».

L’advocada acusadora distingia fins i tot entre sedició i rebel·lió, aquest últim delicte descartat per aquesta part quan hi va haver canvi a la Moncloa fa tot just un any. «La intimidació ha de ser seriosa i fundada», per la qual cosa, per distingir-ne la rebel·lió, cal «diferenciar violència amb l’ús de la força» que, en aquest últim cas, segons deia Seoane, és l’únic fet d’aquests dos que contempla la sedició. I defensava la malversació esmentant els «correus encreuats» que haurien «evidenciat» el delicte.

L’últim torn de paraula era el de l’acusació popular, exercida per Vox. Era la part que menys temps feia servir per exposar els seus arguments d’acusació, que és la més alta que es demana al Suprem. Com que també inclouen el delicte d’organització criminal, les penes sol·licitades arriben a més de 70 anys, com és en el cas d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull. El fet de parlar els últims els ha convidat a no reiterar arguments expressats amb anterioritat per la Fiscalia, si bé també és cert que les intervencions de Vox venen sent les més curtes des que es va iniciar el judici.

Pel que fa a la intervenció, res de nou. Vox, a través de Pedro Fernández -primer- i de Javier Ortega Smith -després- insistia en la construcció de tota una teranyina d’interessos afavorits des de les institucions, que implicarien el delicte d’organització criminal. La hipèrbole estava servida amb aquestes intervencions. Fernández definia els fets de la tardor catalana com l’intent «més sofisticat de colp d’Estat contra un Estat de dret mai donat en una societat moderna». La intervenció enumerava, una per una, les causes que per als ultradretans implicarien rebel·lió: des de l’acord per la transició nacional del 2012, la declaració de sobirania i dret a decidir del 2013, la consulta del 2014... Una col·lecció de proclamacions polítiques en el seu dia censurades pels tribunals però sense conseqüències, ni de bon tros, com les que demanen els ultradretans.

Tot i recordar les «muralles humanes», criminalitzar les manifestacions contra la presència policial o parlar d’amenaces de mort contra els agents, la culminació de Vox al Suprem no podia quedar deserta de frases amb pretensió emotiva que resultaven extravagants. Així, Ortega Smith recordava el fiscal José Manuel Maza, qui es va querellar contra el Govern i va morir el novembre de 2017; el jutge del 13 de Barcelona, Antonio Ramírez Súñer, qui va iniciar la causa i també va faltar un any més tard que Maza; o José María Romero de Tejada, mort el novembre de 2017, que desenvolupava el càrrec de fiscal superior de Catalunya. Segons Ortega, «Espanya ha de recordar-los amb gratitud», perquè «van complir amb el seu deure».

El també diputat de Vox reivindicava el paper de la seua formació en el judici, atès que amb les primeres querelles del partit el febrer de 2017 es va iniciar el procediment perquè més tard, al setembre, se sumara la Fiscalia i al gener de l’any següent, l’Advocacia de l’Estat. «No hi haurà justícia si no és amb una sentència contra els majors delictes possibles de ser comesos contra un Estat de dret», advertia Ortega Smith mentre Jordi Turull no volia mirar-los i mentre Jordi Cuixart, també assegut a la banqueta d’acusats, els fixava els ulls amb somriure seré.

El mateix dia en què es conjuraven la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i Vox per acusar de tot això els encausats per un referèndum, la sala quarta del Suprem decidia per unanimitat suspendre, de manera cautelar, l’exhumació del cos del dictador Francisco Franco, prevista per al 10 de juny. El motiu, estudiar els recursos presentats per la família del dictador i per associacions favorables a aquest període polític.En la interlocutòria del Suprem es justificava la decisió explicant el possible conflicte d’interessos en cas que els recursos de la família prosperaren un cop s’haguera produït el trasllat del cos. «Comportaria un molt greu trastorn per als interessos públics, atesa la significació de don Francisco Franco Bahamonde. El fet que fora cap d’Estat des de l’1 d’octubre de 1936 fins la seua mort atribueix a tota controvèrsia uns trets especials que no poden ser ignorats». Un argument, el d’ubicar-lo com a cap d’Estat des de tres mesos després que començara la guerra, que no dona massa esperança de cara a la futura sentència del judici als promotors del referèndum de l’1 d’octubre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.