Catalunya

L'octubre en què l'Alt Maresme va ser un sol poble

Després de les càrregues de l'1 d'octubre, activistes de les poblacions maresmenques on s'allotjaven membres de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional es van conjurar per no deixar-los "dormir tranquils".

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Primera imatge. La bota d'un guàrdia civil de paisà a l'esquena d'un Mosso d'Esquadra abans de carregar contra els calellencs que es manifestaven a les portes de l'hotel Vila, on estava la benemèrita. Era la nit de l'1 d'octubre i la Xènia (nom fictici), una jove de Sant Pol de Mar, ho recorda amb nitidesa. La seva esquena quedaria marcada durant setmanes per un cop de porra.

Segona imatge. La terrassa del bar João de Pineda de Mar buida. Ho ha estat durant tot l'estiu. El bar és part de l'hotel Montpalau. Allà es va allotjar, fins al dia 5 d'octubre, un nombrós grup d'agents del Cos Nacional de Policia. Gairebé ningú hi seu després dels fets de la passada tardor.

Entre ambdues imatges hi ha un any de diferència. Són els cinc dies més intensos que es recorden darrerament a l'Alt Maresme. La presència dels cossos policials de l'Estat durant la tardor del 2017 va marcar com a pocs llocs el dia a dia dels pobles costaners del nord de la demarcació de Barcelona.

Tot va començar de nit. Amb la ràbia acumulada d'hores per veure com la Policia Nacional i la Guàrdia Civil colpejaven persones que intentaven votar al referèndum d'autodeterminació arreu del Principat, mig centenar de veïns de Calella de Mar es van convocar a les portes de l'hotel Vila. La repressió havia tocat a prop, a Sant Iscle i a Sant Cebrià de Vallalta, pobles veïns, on la benemèrita havia anat a retirar les urnes. Al segon poble se les van endur a cops de porra. Al primer, però, només hi van trobar gent jugant al dòmino. Una altra de les imatges insignes de la jornada.

"Amb tot el que havia passat, era molt fort que els policies dormissin aquí sense que ningú protestés", recorda la Xènia. Aquell escarni improvisat, però, acabaria de pressa. Una colla d'agents fora de servei eren a la porta de l'hotel observant-ho tot, porra extensible en mà. "Els Mossos es van ficar de cara a la gent. Els dèiem que vigilessin, que el perill no érem nosaltres", exposa la jove de Sant Pol que s'havia acostat al poble veí. En veure com els agents de la Guàrdia Civil trencaven el cordó dels Mossos, tothom va sortir corrents.

L'Ernest Vila, periodista d’RTV Calella era a la concentració aquella nit. Recorda com "es van dedicar a perseguir gent per tota la ciutat, deixant una desena de ferits. Fins i tot una persona que només passejava el seu gos". Per aquell moment i pel que havia de venir, Vila va decidir iniciar el projecte del documental Octubre, que s'estrena enguany. "Havíem de deixar testimoni de l'herència col·lectiva d'aquells dies", sentencia.



 

"Que se'n vagin"

Encara amb la ressaca del que havia passat aquella nit, el dia 2 d'octubre els grups de WhatsApp treien fum. Sense un organitzador clar, apareixien convocatòries per fer manifestacions de rebuig a la presència policial tant a Calella com a Pineda de Mar, on s'hi estaven uns 300 agents del Cos Nacional de Policia.

La primera, a la tarda, era a la plaça de l'Ajuntament de Calella. Tanmateix, mai no va arribar a començar. Espontàniament, la gent que es dirigia a la concentració es va anar aturant a les portes de l'hotel Vila entre crits de "fora les forces d'ocupació" i "els carrers seran sempre nostres". L'Anna (nom fictici) també s'hi va acostar des de Sant Pol de Mar i relata com en aquells moments "les coses passaven molt ràpidament. Érem molta gent. Joves, sobretot. Recordo que vaig dir de tot als policies: hi havia molta ràbia".

A poc a poc va començar a córrer la notícia que els agents marxarien. "En aquell moment, la direcció de l'hotel ja havia comunicat a la policia que no els renovaven l’estada", apunta. De cop i volta, però, tota la gent que fins feia uns minuts maldava per fer marxar la benemèrita va decidir que encara no era hora i que els guàrdies civils els haurien d'escoltar encara una estona més. Així, part de la multitud es va desplaçar per tallar el carrer i el pàrquing que, des de l'hotel, donava sortida a la N-II. Els Mossos blindaven el perímetre i la Guàrdia Civil intentava fer sortir els agents en furgonetes blanques que sortien derrapant a tot drap cap a la carretera.

Ràpidament, però, la via va quedar tallada per centenars de persones. "Una de les furgonetes es va veure bloquejada i va fer unes quantes accelerades. Ens va passar arran, gairebé ens atropella. Vaig pensar que el conductor ho devia passar malament, però m'era igual, tenia ganes de colpejar aquella furgoneta", relata la Duna (nom fictici), una jove de Pineda de Mar. De sobte, quan tothom voltava de la cantonada de l'hotel al pàrquing, d'allà a la N-II i de tornada, dos agents van sortir caminant de les furgonetes travessant la munió de gent. "Hi va haver molts crits, però ningú no els va tocar", recorda la Xènia.

Passaven pocs minuts de les 9 del vespre d’aquell 2 d’octubre quan les furgonetes van començar a marxar enmig d'un mar de crits. L'eufòria es desfermava i la gent es conjurava per anar cap a Pineda de Mar, on hi havia els agents del CNP. "No els volíem a casa ni enlloc", recorda la Xènia. A la localitat veïna s'havia convocat una marxa silenciosa de rebuig a la presència policial. Res més lluny del què acabaria passant.

"Que nos dejen actuar"

Mentre tot s'esdevenia a Calella, a Pineda hi havia qui ja estava movent fils per canalitzar la situació. "La gent estava molt emprenyada i la sensació que tenia jo és que si aquell dia algú enganxava a un policia, passaria alguna cosa grossa. No ens podíem permetre que hi hagués sarau, perdríem tot el que havíem guanyat el dia 1", relata en Bruc. Després de diverses trucades, es va acabar organitzant un cordó de pau al capdavant de l'hotel Montpalau, on estaven la majoria de policies. Format per diverses persones del poble, quan va arribar el gruix dels manifestants, els Mossos tallaven el tram de carrer a banda i banda i el cordó mantenia una mínima de distància entre manifestants i policies. La Policia Nacional s'ho mirava des de la porta i els balcons.

La gent anava arribant a batzegades. Alguns dels que feien el camí a peu des de Calella es van aturar al davant de la caserna de la Guàrdia Civil que hi ha a la N-II entre ambdues poblacions per fer escarni als agents. "Va venir molta més gent de la que hauria pensat", recorda la Duna, la jove de Pineda. La tensió era important i els Mossos amenaçaven amb una possible càrrega si no es calmava l'ambient. La Duna relata que es preguntaven com fer-ho i recorda com un noi de Malgrat de Mar va proposar seure a terra. "Va costar, però va funcionar".

Poc a poc, més d'un miler de persones seien davant de l'hotel al crit de "els carrers seran sempre nostres". La gentada a terra amb les mans enlaire hauria esdevingut la gran imatge de la nit. Tanmateix, va ser un altre crit, que va glaçar la sang dels assistents, el que quedaria marcat per sempre al relat del llarg octubre català. Si estona abans un agent havia ensenyat una arma de foc per la finestra als manifestants, poc després desenes de policies s'apilaven a la porta de vidre de l'entrada de l'hotel al crit de "que nos nos dejen actuar". D'altres, picaven contra les persianes i proferien tota mena de crits. La por a una càrrega policial per part del CNP al centre de la plàcida població maresmenca es va anar fent extensiva, fins i tot, asseguren persones que hi van parlar, els mediadors dels Mossos temien aquesta possibilitat.


El debat entre els que demanaven marxar per evitar que hi hagués cap càrrega i els que defensaven el seu dret a seguir protestant va ser una constant. Gairebé a mitja nit es va desconvocar la concentració i el cordó de pau es va desfer. Quedaven, però ,encara un parell de centenars de persones que van poder escoltar com seguien els crits gregaris i els cops darrere les finestres de l'hotel. Entre ells, també un parell de joves espanyolistes que s'havien acostat per veure als policies i que comentaven la jugada sense cap mena d'incidents. L'endemà serien més i estarien col·locats a l'altra cantonada.

En paral·lel a tot plegat, però, quatre persones de l'Ajuntament van entrar a negociar amb la gerència de l'hotel la possibilitat que la policia marxés. Eren el cap de la Policia Local, Carles Santacreu; els regidors del PSC -al govern local-, Carme Aragonès i Jordi Masnou; i la regidora d'ERC, Mònica Palacín. Tots quatre tenen un judici pendent després que la direcció de l'hotel els acusés d'haver-los coaccionat.

"Com s'atreveixen a venir?"

El dia 3 d’octubre al matí, l'enrenou ja havia agafat volada a escala estatal. La vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, compareixia en roda de premsa per dir que era inadmissible el que estava succeint a Pineda de Mar. Al seu torn, Xavier García Albiol, líder del PP català, es desplaçava al municipi maresmenc per donar-se un bany de masses entre policies nacionals. Amb ell, autobusos vinguts d'arreu de Catalunya amb militància espanyolista. Tots units a la porta de l'hotel, policies i manifestants, celebraven a crits de "visca espanya".

Xavier Garcia Albiol visita la policia espanyola al Maresme els dies tensos de l'octubre de 2017 / Efe

Al capdavant, a poc a poc, l’espai s'anava omplint de nou de manifestants independentistes per exigir la marxa dels policies. La Duna es va sentir especialment indignada per la presència d'Albiol. "Com s'atrevia a venir a donar suport a uns homes que ens havien pegat feia dos dies? Crec que és el que em va fer més ràbia", relata indignada. Cada cop, però, hi havia més gent protestant i la presència de polítics i els discursos televisats no havien contribuït a rebaixar la tensió. A més, al ser jornada de vaga, durant tot el dia hi havia una afluència considerable de persones. "Duien tot el matí jugant a la puta i la Ramoneta, no se sabia si marxaven o no. La policia estava molt esverada", recorda la Queralt, de Malgrat de Mar.

"Els bombers seran sempre nostres"

Per això, arribada la tarda, es van començar a moure fils per intentar rebaixar tensions de nou. Així, es va convocar una concentració a les portes de l'Ajuntament amb voluntat de fer un acte que desviés el centre d'atenció cap al record i la reclamació al consistori perquè actués. En aquest punt, es va activar de nou, també, la col·laboració entre pobles. A Malgrat de Mar havien fet una manifestació amb motiu de la vaga del 3 d’octubre i, abans que acabés, ja hi havia trucades creuades. "M'explicaven que la gent estava molt cremada i que els calia ajuda. Recordo que ens vam reunir i al final vam decidir anar caminant, com si fos una manifestació, cap a Pineda", explica la Queralt.

En aquells moments, ben a prop de Pineda, entre Calella i els pobles de la Vallalta (Sant Pol, Sant Iscle i Sant Cebrià) es produïa un fenomen similar. Més d'un centenar de persones sortien de Sant Pol de Mar per anar a trobar-se amb els veïns de Calella a la plaça de l'Ajuntament. "Va ser una marxa molt bonica, recordo que era un ambient molt combatiu. Arribar a Calella i sentir la germanor entre pobles va ser molt intens", recorda l'Anna, una jove de Sant Pol. Una vivència similar és la que recorda l'Ernest: "una de les coses que tothom recordarà serà la manifestació del 3 d'octubre, la més important de la història de Calella. A la plaça de l'Ajuntament no hi cabia ni una agulla. Quan va arribar la columna dels pobles veïns va desembocar en una apoteosi col·lectiva".

A Pineda les coses avançaven i els bombers voluntaris, que s'havien sumat a la columna de Malgrat, prenien la iniciativa. Amb música de fons, els concentrats passaven per la porta de l'Ajuntament, recollien una rosa vermella, s'abraçaven als bombers que ho havien disposat tot i deixaven la flor sobre una urna de l'1 d'octubre. "Només pensar-hi em torno a emocionar. Portàvem molts dies a tot gas i ningú no s'havia pogut permetre plorar i deixar anar la por. Aquella tarda el poble es va salvar a si mateix. Tot per amor i per conservar-nos d'aquells salvatges", recopila la Queralt.

"Vam fer sonar ‘El cant dels ocells’ i vam posar-les pancartes amb missatges que acabàvem de fer davant l'Ajuntament. Aleshores vam plorar tots. La sensació era la d'alliberar totes les tensions i tota la ràbia acumulada. Tant de bo tot Catalunya sabés què va passar aquella tarda a Pineda, ja no hi havia tensió", relata la Duna.

Del moment de cors compungits es va passar a l'alliberament. Per evitar que en acabat l'acte tothom tornés davant de l'hotel, una batucada va obrir-se pas enmig de la munió, movent-se pels carrers de Pineda fins a davant de mar, com si les llàgrimes anessin a desembocar-hi.

De tot plegat, de tots els dies, l'Ernest en treu un fil clar. "La solidaritat entre els pobles va ser una de les coses a destacar. Els de Sant Cebrià cridaven "tots som Calella", els de Calella al revés. La gent de Pineda ho feia amb els de Calella i els de Calella amb Pineda", relata el director del documental Octubre. Aquells dies, malgrat la presència policial, malgrat els cops, malgrat la repressió, l'Alt Maresme va ser un sol poble.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.