MEMÒRIA HISTÒRICA

Captives i oblidades: la repressió franquista contra les dones

Aquest 18 de maig es compleixen 80 anys de la desfilada de la victòria amb què Franco va celebrar el triomf dels revoltats sobre els republicans. La repressió sobre els vençuts fou immisericorde. També l’exercida contra les dones, a qui el règim va castigar per la seua afiliació ideològica però també pel fet d’haver transgredit els rols de gènere.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al carrer de la Democràcia de València un parell d’escolars carregats amb les seues motxilles s’afanyen a entrar per la porta del col·legi 9 d’Octubre just en el moment que el rellotge arriba a les nou. El xivarri de la canalla es deixa sentir pels voltants d’aquest edifici vetust, amb pedra de cara vista, que, a tocar del passeig de la Petxina, va ser presó de dones fins l’any 1991. L’immoble, dissenyat el 1925 per l’arquitecte expert en edificis penitenciaris Vicente Agustí, va quedar en desús el 1991. Durant pràcticament 20 anys romangué buit, fins que el 2008, després d’un procés de rehabilitació i adequació, va tornar a obrir-se per acollir-hi un centre escolar per a dos centenars de xiquets. La Generalitat Valenciana hi invertí aleshores 3,2 milions d’euros.

Avui al centre no hi ha ni rastre del despatx de l’alcaid, ni de les sales de locutori ni, òbviament, de les cel·les. El patiment viscut entre aquestes quatre parets ha estat substituït per la gatzara dels infants. Avui cap placa no recorda l’anterior ús d’aquest immoble, tampoc que en els anys posteriors a la victòria franquista milers de dones que havien fet costat a la República hi van quedar confinades en una situació de desprotecció jurídica total i en unes condicions de vida inhumanes. Només entre abril i novembre de 1939 van ingressar-hi 1.486 dones acusades de ser “roges”. En cel·les preparades per acollir cinc recluses hi arribaren a amuntegar-se’n 42. Foren els anys més foscos de la dictadura, els de l’aplicació implacable de la llei de Responsabilitat Polítiques o la llei especial per a la Repressió de la Maçoneria, el Comunisme i altres societats clandestines.

Encara als anys 70, quan la mort del dictador començava a albirar-se, desenes de dones joves que militaven en l’antifranquisme van ingressar-hi, acusades de desordres públics o de conspirar contra el règim. Algunes d’aquelles dones s’han unit per reclamar a l’Ajuntament de València que col·loque al col·legi 9 d’Octubre una placa on recordar i retre homenatge a aquelles lluitadores a qui, entre aquelles quatre parets, la dictadura va intentar arrabassar-los la dignitat. De moment, aquestes dones anònimes han iniciat una recollida de signatures. El govern municipal que encapçala Joan Ribó s’ha mostrar procliu a atendre la petició.

A les dones els feien treballar en ocupacions considerades femenines com a forma de reeducar-les. Foto www.presodelescorts.org

 

Contra l’amnèsia

En l’àmbit memorialístic, a Catalunya van un pas per davant. La de les Corts fou la presó femenina de referència durant la dictadura. Es calcula que entre 1939 i 1955 van passar per aquestes instal·lacions governades amb mà de ferro per les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, més de 5.000 dones i infants. L’any 1955 aquella edificació fou enderrocada. El barri patí durant la següent dècada una transformació total i esdevingué el node financer de la capital catalana. Al lloc on hi hagué la presó hi ha a hores d’ara uns grans magatzems. En una de les seues parets, l’Ajuntament de Barcelona, a instància de diversos col·lectius, instal·là l’any 2010 una placa que recordava l’existència passada de l’establiment penitenciari. La inscripció, tanmateix, no feia cap referència a la dictadura franquista.

“La placa no va satisfer tothom, però va ser un punt d’arrencada”, explica Núria Ricart, una de les impulsores de la Plataforma per un Monument a la Presó de Dones de les Corts, integrada per entitats memorialístiques, veïnals i de defensa dels drets de les dones. Aquell espai de repressió, que havia estat invisibilitzat per la transformació del barri i la desmemòria col·lectiva, aquella “presó invisible” —com en deien alguns—, va començar a fer-se visible. Un parell de tesis i un llibre contribuïren a aportar-hi llum i el Màster de Disseny Urbà de la Universitat de Barcelona, en col·laboració amb l’Observatori Europeu per la Memòria, es proposaren instal·lar-hi un monument més digne, “un espai de memòria viu, actiu”.

Imatge de la presó de les Corts. Foto:www.presodelescorts.org

Si res no falla, l’octubre vinent s’inaugurarà, al xamfrà dels carrers Joan Güell i Europa, el monument definitiu. Serà una gran fita per als nombrosos col·lectiu que com ara l’Associació de Veïns de les Corts o la Taula de les Dones del Districte de les Corts fa temps que hi treballen. El memorial consistirà en un jardí amb pedres procedents de diversos llocs de la península que “representarà la diversitat de l’origen de les dones que van ser-hi confinades”, segons explica Núria Ricart, que forma part de l’equip que ha dissenyat el monument. Els cinc panells que hi ha actualment —que es van col·locar el 2014— i que reprodueixen fotos de la presó seran substituïts per uns altres d’acer inoxidable. “Aquesta serà una fita col·lectiva, que genera un espai singular però amb moltes concomitàncies amb altres espais de repressió de les dones”, explica Núria Ricart, que és professora de Belles Arts a la Universitat de Barcelona. “Si bé en termes de memòria històrica s’ha avançat molt d’un temps ençà, a la qüestió de la repressió amb perspectiva de gènere encara li manca un cert reconeixement social”, diu.

 

La història invisibilitzada

Quan es parla de la repressió franquista es tendeix a visualitzar l’execució, la persecució i el confinament de milers d’homes. És cert que foren ells —que havien participat com a soldats en la Guerra Civil i que havien ocupat tradicionalment els espais de representació pública— els qui de forma més directa i més nombrosa van ser víctimes del franquisme en la immediata postguerra. Tanmateix, hi hagué milers de dones que es van veure atrapades en les urpes del dictador. Algunes, en foren víctimes com a mares, dones o filles de represaliats. Dones que van veure com se’ls requisava la casa, els camps i els mitjans de vida i a qui es reprovava socialment i a perpetuïtat. Altres, per la seua participació directa i inequívoca en la causa republicana. I si bé les coses han començat a canviar, el ben cert és que la repressió específica contra les dones ha rebut en termes generals una atenció historiogràfica més minsa en comparació de la masculina. Les dificultats administratives per accedir a la documentació penitenciària tampoc no hi han ajudat gaire.

La historiadora italiana Giuliana di Febo va ser la primera a interessar-s’hi, l’any 1979, amb la publicació de Resistencia y movimiento de mujeres en España (1936-1939), on explicava l’important paper que van desenvolupar les dones en el moviment de resistència antifranquista. En els anys posteriors sorgiren sobretot biografies i autobiografies de dones que havien patit la repressió en la pròpia pell. Especialment notable fou la tasca recopiladora de Tomasa Cuevas, militant comunista que, en acabar la guerra, va estar-se dues voltes a la presó, primer per diferents presons d’Espanya i l’any 1945 a les Corts, on va ser brutalment apallissada. Ja alliberada i des de la clandestinitat, Cuevas va entrevistar desenes de dones represaliades i va plasmar aquestes vivències penitenciàries en tres volums. Més dones, com ara Teresa Pàmies o Mercedes Núñez, van escriure les seues pròpies biografies. Són, en tots els casos, documents essencials per conèixer els llaços d’amistat i les estratègies de resistència entre recluses, però també per aproximar-se a la humiliació i l’angoixa viscudes darrere dels barrots.

Tanmateix, la publicació d’Irredentas, l’any 2002, per l’historiador Ricard Vinyes significà un punt d’inflexió en l’interès historiogràfic de l’univers penitenciari femení. Des d’aleshores, altres historiadors i historiadores s’hi han endinsat. Al País Valencià, foren Anna Aguado i Vicenta Verdugo qui, ja l’any 2008, publicaren les primeres investigacions en aquesta matèria.

 

Doblement perseguides

Fou la repressió contra les dones diferent de la repressió exercida pel franquisme contra els homes? “La dictadura les va perseguir políticament i les va sotmetre a una repressió específica”, escriuen Ana Aguado i Vicenta Verdugo en “Las cárceles franquistas de mujeres en Valencia: castigar, purificar y reeducar”. El títol d’aquest article és força esclaridor de l’especificitat repressora que elles van patir. A l’igual que ells, van ser castigades, vexades i sotmeses a unes condicions de vida inhumanes. Però, a més a més, en el cas d’elles el règim dictatorial considerava que havien transgredit les normes de gènere. Eren dones apoderades, valentes, que havien desafiat els rols de gènere, a voltes inclús vencent les resistències dels seus propis companys de militància. Dones, en definitiva, amb veu pròpia.

Allò era intolerable per al franquisme i el nacionalcatolicisme, que es van entestar a reconduir aquella “desviació”. No s’ha de perdre de vista la regressió que el franquisme va significar, en tots els àmbits, per a la dona. Les dones es van convertir a partir de 1939 en “mujeres para Dios, para la Patria y para el hogar”. La nova dona havia de ser femenina, discreta, sol·lícita; la seua funció vital era de ser esposa, mare i mestressa de casa. A la Secció Femenina se li encarregà educar les dones en la defensa i la transmissió dels principis del règim, alhora que legitimar aquest nou (vell) ideal de dona. En la millor tradició judeocristiana, la dona fou considerada un ésser inferior. “Les dones mai no descobreixen res; els falta, sense dubte, el talent creador, reservat per Déu per a intel·ligències virils; nosaltres no podem fer altra cosa que interpretar, millor o pitjor, allò que els homes ens donen fet”, deia Pilar Primo de Rivera, l’any 1942.

El tracte als centres penitenciaris també incidiren a reconduir la conducta transgressora de les qui havien fet costat al bàndol republicà. Calia reeducar-les i d’això s’encarregaren els ordes religiosos a qui, durant els primers anys del franquisme, es va confiar la gestió de les presons. L’adoctrinament catòlic, la missa i la comunió eren obligatoris i als bebès se’ls batejava en contra de la voluntat de les mares. Rebel·lar-s’hi comportava càstigs severs. Del que es tractava, com escriuen Ana Aguado i Vicenta Verdugo, era d’“imposar el nacionalcatolicisme a través de la por i les represàlies (...). Els objectius anaven més enllà de la conversió religiosa, ja que del que es tractava era de reconstruir l’ordre i els rols de gènere tradicionals”. Que a algunes els rasuraren els cabells com a forma de càstig entra dins d’aquesta lògica.

Una de les estratègies per fer-ho fou negar-los la seua condició de preses polítiques. En els expedients oberts contra elles eren retratades com a dones “de vida alegre”, de “conducta licenciosa”, “individuas peligrosas”. “La presó femenina en la postguerra es va configurar com un espai de repressió, però també com un espai de “redempció moral”, perquè les preses polítiques foren considerades “degenerades”, a qui calia apartar de la societat fins que pogueren regressar-hi com a “pecadores penedides”, escriuen Aguado i Verdugo. Des del punt de vista de la redempció, tant preses comunes com polítiques no havien comès un “delicte”, sinó un “pecat””.

Les principals presons del País Valencià i Catalunya foren gestionades per ordes religiosos. Les Corts, a Barcelona, per les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül; la de Ca’n Sales de Palma, per la congregació de les Germanetes dels Pobres. Elles, amb la col·laboració de viudes dels revoltats i familiars d’excaptius assedegades de venjança, foren les encarregades de subministrar l’adoctrinament patriòtic i religiós escaient.

També les dones, com els homes, patiren el càstig físic i les conseqüències de la convivència en uns centres penitenciaris absolutament massificats. Entre la primavera i l’estiu de 1940, el nombre d’internes de la Presó Central de Dones de Palma va passar de 90 a vora cinc centenars, tal com ha documentat l’historiador de la Universitat de les Illes Balears David Ginard i Fèron. Durant l’any següent el nombre de presses arribà al miler. Ací, com a tot arreu, hi pul·lulaven la sarna i els polls. L’alimentació era absolutament deficient i les condicions higièniques eren inexistents. En una situació de precarietat com aquella, les empresonades pel franquisme van haver de teixir les seues pròpies estratègies de resistència. Com han evidenciat la majoria d’historiadores, les dones disposaven d’una xarxa de suport exterior molt més feble que no els homes. Les pallisses estaven a l’ordre del dia. A algunes, aquelles batusses les incapacitaren per ser mares. Moltes altres patiren una menopausa precoç, a causa de la malnutrició i la precarietat.

 

Maternitats truncades

La qüestió dels fills també diferencià la condició penitenciària de dones i homes. Les dones embarassades parien a les presons i els infants tenien dret a quedar-se amb la mare durant els tres primers anys de vida. L’angoixa del fet maternal entre barrots, perfectament plasmada en la pel·lícula La voz dormida, resulta inimaginable. Amb els tres anys complits, els plançons passaven a mans d’algun hospici habitualment regentat per religioses. Allà se’ls reeducava i se’ls allunyava de les mares. L’estigma de ser fills o filles d’una roja perduraria anys i panys. El fet que no existira un registre de naixement va facilitar la desaparició de molts nadons, tal com va documentar l’historiador Ricard Vinyes. És, en tot cas, un tema que encara falta investigar i pel qual mai no s’han depurat responsabilitats.

Representants de les associacions que han promogut la instal·lació d'un monument que recorde la presó de les Corts. Foto: Plataforma Futur Monument Presó de Dones de les Corts

Del que es tracta és de tancar ferides que continuen obertes, de fer un reconeixement particular i col·lectiu del dolor que es va infligir a persones innocents. Un monument o una placa potser no arribarà a tancar la ferida que els obriren als qui patiren aquelles vexacions o els seus fills, però segurament contribuiria a reconfortar-los. A Barcelona la presó de les Corts disposarà a partir d’octubre d’un memorial que visibilitze aquells preses invisibles. A Palma, l’Associació de Memòria de Mallorca i el Consell de Mallorca instal·laran pròximament unes pedres de la memòria que, com les que s’utilitzen a Alemanya per indicar on van viure les víctimes del nazisme, recorde les 29 dones afusellades a la presó de Ca’n Sales, ara reconvertida en una biblioteca. El que es reclama a València és una placa allà on ara hi ha una centre escolar, el col·legi 9 d’Octubre. Un centre que durant anys va estar ubicat al carrer Castán Tobeñas (un jurista franquista) i que des de 2017, quan l’Ajuntament va erradicar els noms franquistes del nomenclàtor, ha passat a denominar-se carrer de la Democràcia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.