Romanitat

Palafrugell, a redós de les Gavarres

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Abans de continuar el viatge cap al sud, desviem-nos en direcció a la costa. Des de Girona, travessar el massís de les Gavarres sempre és un plaer. Si no aneu amb pressa, podreu optar per la sinuosa carretera que ascendeix al santuari de la Mare de Déu dels Àngels. Aquesta via, un dels referents ciclistes del lloc, conforma la porta d’entrada a una realitat rural saltada de pobles medievals. Madremanya ens espera al peu del port dels Àngels; no gaire lluny, Monells, Púbol, la Pera o Sant Martí Vell. Les Gavarres són un conglomerat de muntanyes amables, de poca alçària, arrodonides; descriuen un onatge mineral que el mateix Josep Pla va comparar amb formes elefantíaques. Entapissades d’alzinars i pinedes, han representat amb tota seguretat l’epicentre de l’activitat del suro a Catalunya. L’alzina surera ha modelat el paisatge i, també, l’economia local. No ha d’estranyar, doncs, que la indústria tapera proveïra els ports de Palafrugell, Palamós i altres poblacions veïnes dels seus productes per engrossir el tràfic marítim. Algun document escadusser, ubicat a l’Arxiu municipal de Palafrugell i citat per Agustí M. Vilà i Galí al seu article “El tràfic de cabotatge al port de Palafrugell”, testimonia el volum de mercaderies, com també de la relació d’entrades i sortides del port de Palafrugell l’any 1823. Entre la relació de moviments i productes, els taps de suro ocupen un dels principals llocs. Durant els primers quatre mesos d’aquell any es comptabilitzen sis sortides de taps, que sumen entre totes gairebé 7,5 milions d’unitats, fet que demostra que durant el primer terç del segle XIX l’esmentat sector hi estava fermament implantat. Entre les destinacions, a banda de les properes com Barcelona o Vilanova, en destaca una d’internacional, el port de Gènova.

Visiteu el Museu del Suro, ubicat al centre de Palafrugell, per descobrir la veritable dimensió d’un sector que va afaiçonar la vida social i les dinàmiques econòmiques de la zona, i que alhora va contribuir a gestar una identitat comuna entre els pobles que compartiren l’activitat. 

Toca retrocedir en la història per entendre que a Palafrugell tot va començar a la muntanya de Sant Sebastià. El promontori oferí seguretat i control visual de l’entorn als ibers que allà s’instal·laren, el poblat del qual ha estat actualment museïtzat i conforma el nucli del conjunt monumental de Sant Sebastià de la Guarda. A l’assentament indiget se li afegiren posteriorment una torre de guaita del segle XV i un far del XIX. El compendi patrimonial ocupa una talaia de primer ordre, a 170 metres sobre el nivell del mar, una muralla de penya-segats que s’enfonsa amb rotunda verticalitat en la Mediterrània. 

La cultura romana va buscar ubicacions més accessibles i amables, connectada amb el món per via marítima. La badia de Llafranc, als peus de la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda i entre el dèdal de cales i racons que ofereix la costa de Palafrugell, conformaria un espai atractiu, planer, arrecerat de les inclemències de la mar i de la tramuntana. És probable que existira un fondejador d’època romana pels voltants de l’actual port de Llafranc. El dèbil poblament de la zona degué ser un factor de conservació natural del patrimoni romà, tot i que la manca d’excavacions arqueològiques —i, per tant, de conservació— acceleraren el procés de destrucció que comportà el creixement accelerat de les residències d’estiueig i el turisme a la Costa Brava ja entrat el segle XX. Ben conegudes havien estat al llarg de generacions les troballes a Llafranc: una necròpolis, elements funeraris, monedes i altres objectes, i fins i tot una petita estàtua de bronze de Mercuri han estat motiu d’articles i cròniques des del segle XVIII. Escrits d’aquell temps citen, a banda, edificacions i restes de columnes i una certa profusió de mosaics. És a finals del segle XIX quan Josep Pella i Forgas fa una descripció acurada d’allò que es conserva. Diu així: “ruedan por la cuesta abajo de ella trozos de lujosa alfarería y gruesas piezas de estuco en el cual todavía se adivinan bellos trazos de figuras grandísimas, adorno de las paredes romanas”. 

 

Josep Pla, fill il·lustre

Qui de ben segur ha deixat petjada al poble és Josep Pla. Palafrugell i la seua costa serien una altra realitat, probablement més planera i descolorida, si el seu fill il·lustre no li haguera dedicat algunes de les ratlles més íntimes, sensibles i personals de la seua producció literària. Avui Palafrugell pot presumir, a més, de comptar amb una fundació dedicada a la figura de l’intel·lectual, amb seu a la seua casa natal, on una exposició permanent ajuda a descobrir els principals racons del pensament i la realitat planians. I una ruta, la Ruta de Josep Pla, que us portarà pels indrets més característics de la vida i la geografia palafrugellenca. La casa familiar de l’antic carrer del Sol, el carrer Estret, plaça Nova —centre neuràlgic de la vida palafrugellenca… O arran de mar, el paisatge de Tamariu, Sant Sebastià, Llafranc, Calella, Cap Roig… són espais on pagarà la pena fer una aturada. 

Pla va nàixer a Palafrugell; però, com era propi d’una família benestant del lloc, estiuejava a Calella, una població marítima pertanyent al municipi que ens ocupa. D’aquesta, com de tants altres racons, Pla plasma amb tinta i lletra una experiència profunda, incisiva. Diu així: “El mar vist a través d’una arcada... ¿Existeix una cosa més prodigiosament bella? La diversitat del mar sobre el frontis d’un arc, sobre l’arrencada del tronc d’un arc... ¿Hi pot haver res més agradable per a l’equilibri humà? És en aquestes Voltes de Calella que s’ha de veure i si és possible sentir una entrada de llebeig d’estiu”.

Llegiu, d’altra banda, l’experiència sensible de l’escriptor a Llafranc; l’expressió dels detalls, minuciosa, cirurgiana transmet amb la màxima intensitat l’íntima relació de Pla amb el seu entorn més proper, fora del temps, absolutament arrelat al lloc. “Contemplo la mar de la badia i tot el que envolta, ajagut a la platja. Sento el glu que fa l’aigua filtrant-se en l’arena molla i fina. Cap altre soroll no és perceptible. Els amples raigs lluminosos del far giren lentament en la clarícia moribunda de la tarda. A la porta de la taverna hi ha una mica de resplendor greixosa i trista. La solitud, l’atonia, el silenci —que les buides cases tancades semblen augmentar—, us desplacen a una evasió remota. L’ambient es fa propici per a la contemplació de la mar. Per a veure la mar —per a veure-la seriosament— és molt útil de desdoblar-se”.

 

De fundacions, cales i camí de ronda

A banda de la Fundació Josep Pla, Palafrugell condensa un bon nombre de fundacions d’alta factura, dedicades a l’art, les lletres i la cultura. Hi ha la Fundació privada Manuel de Pedrolo, la dedicada a l’obra de Tom Sharpe, o la fundació Vila Casas que té per objectiu promocionar l’art contemporani. Aquesta última ocupa els espais d’una antiga fàbrica surera, avui Museu Can Mario, un exponent de l’arquitectura industrial de principis de segle XX.

Però ha estat principalment la intensitat del paisatge litoral del municipi la que, des de fa dècades, atreu visitants de prop i de lluny. El turisme, que va engegar motors durant la postguerra espanyola com a dinamitzador econòmic i que va agafar a Palafrugell el relleu de la tradició surera, hi ha deixat la seua empremta en forma de nuclis residencials d’extensió continguda. 

Sortosament, la costa, rebregada en essència, depara encara mil racons de totes les mides, minúsculs alguns, inaccessibles d’altres, tots banyats per les aigües cristal·lines d’aquestes latituds on evadir-se del present. Des de les platges de Tamariu fins a les de Calella de Palafrugell, podreu entendre aquest paisatge amb la visió de conjunt des del mar, si decidiu contractar una passejada en barca; o bé al fil d’una caminada pels seus penya-segats, cales i platges, si la vostra opció es recórrer-lo a peu al llarg del camí de ronda, senyalitzat com a Sender de Gran Recorregut GR-92 (que, des de Portbou, viatja per tota la costa catalana). En qualsevol cas, és ineludible una ullada al mapa per gaudir d’una toponímia amb un català dolçament salat. La Punta des Forcats, Ses Negres, o les puntes des Banc, des Quart o des Bisbe remeten a la riquesa lingüística local, avui en extinció.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.