Una elegia americana

Testimoni des de l’Amèrica blanca i empobrida

L’advocat J.D. Vance (Middletown, Ohio, 1984) va remoure les consciències dels Estats Units i es va convertir en un èxit de vendes amb un llibre que conta la història de la seua família, arrelada en una empobrida localitat siderúrgica. Un exemple de superació personal i professional partint de condicions molt difícils. I un testimoni en primera persona des de l’Amèrica que va votar Donald Trump que aporta claus que desmunten les visions esquemàtiques i les solucions simples.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un primer aclariment: quan va aparèixer el llibre Hillbilly Elegy, a l’agost de 2016, publicat ara en català com Una família americana (Ara Llibres), amb traducció d’Albert Torrescasana, encara faltaven uns mesos perquè Donald J. Trump es convertira en president dels Estats Units. Ràpidament, l’elegia autobiogràfica de D.J. Vance es va convertir en un èxit de vendes, fins a escalar al número u de la llista de llibres més venuts de The New York Times. Però en el volum de Vance no hi ha una sola referència a Trump. Així i tot, com explica Jordi Graupera en el pròleg de l’edició catalana —un text que recomanem deixar per al final—, l’ascens del polític populista va atiar les vendes.

“El seu èxit augmentava en proporció a les victòries que Trump anava obtenint a les primàries, però no pas perquè els lectors de Vance fossin votants de Trump, sinó justament per la raó contrària: els lectors van trobar en l’elegia hillbilly l’explicació del seu ascens incomprensible”.
La frase ens serveix, de pas, per fer un segon aclariment: els hillbillies a què fa referència el títol són els habitants blancs d’origen irlandès i escocès assentats en la zona dels Apalatxes i el conegut com a Cinturó de l’Òxid. Classe treballadora empobrida per l’enfonsament de les indústries dels estats d’Ohio i Michigan. La coneguda despectivament com “escòria blanca”. Un entorn degradat, consumit per la desestructuració familiar, les addiccions i la violència estructural, amb poques oportunitats d’escalada social i econòmica. Una situació de desballestament del món adult que penalitza els més menuts i els limita greument a l’hora d’assolir no ja el somni americà, sinó una vida normal. 

JD Vance, un ascens social difícil.

Una família americana és una lectura incisiva, amena i intel·ligent. Molt reveladora, perquè no es tracta d’unes memòries a l’ús. J.D. Vance salpebra la història amb dades i estudis sociològics que contextualitzen la informació. Però el relat del seu periple des de Middletown, una localitat siderúrgica d’Ohio, fins a la prestigiosa universitat de Yale i l’èxit professional és apassionant i desconcertant alhora, desubica el lector alimentat amb els esquemes projectats per l’esquerra o la dreta. I també deixa entreveure les mancances de la visió populista patrocinada per Steve Bannon

Una història de violència

Vance va créixer en un entorn obsessivament violent. Amb només 12 anys, la seua àvia (un personatge central i decisiu del relat) va disparar contra dos individus que pretenien robar una vaca. A principis del segle XX, un ancestre ja havia matat un individu d’una família rival en dia d’eleccions. “La meva gent era extrema, però extrema al servei d’alguna cosa: defensar l’honor d’una germana o assegurar-se que un delinqüent pagava els delictes comesos”. Un ús de la violència considerat legítim i amb sentit. Vance, tanmateix, admet també que aquella violència estava instal·lada a les cases, a les relacions familiars o de parella. L’autor del llibre va passar la infantesa i l’adolescència entre plats voladors, crits a casa i bregues al veïnat. “La mamaw provenia d’una família que preferia engegar-te un tret a debatre amb tu”, rebla l’autor. Aquella sement va marcar profundament Vance: “Em vaig guanyar el primer nas ensangonat als cinc anys i el primer ull de vellut als sis. Totes dues baralles van arrencar perquè algú va insultar la mare”, relata.

Middletowon, en Ohio.

Un entorn en el qual les addiccions de tot tipus campaven i destrossaven individus i famílies entre la indolència i la indiferència col·lectiva, un cert orgull malentès. Vance conta que l’any 2009 ABC News va emetre un reportatge denunciant els problemes dentals entre la infantesa dels Apalatxes pel consum exagerat de refrescos ensucrats. Aquella informació, en comptes de moure a la reflexió sobre els hàbits alimentaris, va ser rebuda en les zones de referència amb indiferència i, en alguns casos, amb una combativitat extrema. Hauria estat com reconèixer que s’havia estat fent malament tota la vida: quan tenia nou mesos, la mare de Vance li posava refresc de cola al biberó. 

Pel que fa a la qüestió econòmica, la generació anterior als pares de Vance ho havia tingut més fàcil. Formant part del milió de persones que havien anat a Ohio procedents de Kentucky, Virgínia de l’Oest o Tennessee, cridats pel desenvolupament industrial, els avis “es van jubilar còmodament com a classe mitjana”. “Malgrat els contratemps, els meus avis tenien una fe gairebé religiosa en l’esforç i el somni americà”. No creien en els ploramiques i els que atribuïen a forces ocultes el fracàs. I tenien en un pedestal el New Deal de Franklin D. Roosevelt, almenys fins l’arribada de Ronald Regan, “la primera i última vegada” que l’avi va votar un candidat republicà: l’oponent demòcrata, Walter Mondale, “un progressista culte del nord, contrastava radicalment amb el meu papaw”. 

Èxit relatiu que no va barrar l’alcoholisme de l’avi ni la violència de l’àvia, qui es lliurava “en cos i ànima a convertir la vida alcohòlica del marit en un infern a la terra”. Marit i muller, amb tot, es reconciliaren després de deixar enrere l’addicció.

Canvi de rumb

Amb la següent generació, la dels pares de Vance, les coses anaren substancialment pitjor, no sols per la caiguda de les expectatives econòmiques, “el menor dels nostres problemes”. La mare va canviar diverses vegades de parella. I amb algun dels padrastres del nostre protagonista la relació era obertament violenta. “Els problemes entre la mare i en Bob van ser la meva introducció a la resolució dels conflictes matrimonials. Vet aquí les lliçons principals que en vaig extraure: no parlis mai en un to de veu raonable si pots cridar; si la baralla es torna una mica massa acalorada, està permès donar bufetades i cops de puny, a condició que l’home siga el primer de pegar; expressa sempre els sentiments d’una manera ofensiva i dolorosa (...)”. I així tot. Era un mode de vida tan normalitzat entre les famílies, que gairebé ningú no parava atenció.

L’estil de vida, però, passava factura: el rendiment escolar de Vance va caure en picat. Mentrestant, la seua mare, de gresca en gresca, va caure en l’addició a l’alcohol. I es va intentar suïcidar. Com a corol·lari d’una llarga llista de successos, va ser detinguda per maltractar el seu fill. La custòdia va passar a l’àvia, no sense una llarga batalla i més episodis violents. Un fet decisiu, que va canviar el rumb de la vida de l’autor del llibre.

Créixer en un entorn postindustrial.

Una altra via d’escapament, no massa reeixida, va ser la religió. Malgrat el que es puga pensar, Vance sosté que la religiositat dels Apalatxes no comporta grans lligams amb l’església, amb índexs baixos d’assistència als oficis religiosos, assimilables a la “ultraprogressista San Francisco”. Una paradoxa, per al nostre protagonista: “Les institucions religioses continuen sent una força positiva en la vida de les persones, però en una part del país colpida per la decadència de la indústria, l’atur, les addiccions i les famílies desestructurades, l’assistència a l’església ha disminuït”. I rebla: “En el món destruït que veia al meu voltant (...) la religió oferia ajuts tangibles per mantenir els fidels pel camí recte”.
Una noció conservadora que cal veure-la en el seu context.

Curiosament, la religió no va ser per a Vance el llarg camí de fugida del purgatori. Sent adolescent, va morir l’avi. I la mare va continuar amb els seus problemes d’addiccions. J.D. se sentia una càrrega per a l’àvia i estava exposat a caure, després d’alguns temptejos, en el mateix sender que havia destrossat la vida de tantes famílies.

El primer pas va ser una dificultosa inserció en el mercat laboral, que li va ensenyar a l’autor “unes quantes coses més de la divisió de classes als Estats Units”. També el va proveir de dosis de ressentiment contra els rics i, el més significatiu, contra la seua pròpia classe. Una de les raons que expliquen que uns estats incondicionalment demòcrates passaren a ser republicans en menys d’una generació respon als tripijocs que molta gent feia amb l’estat del benestar, la sensació que les famílies treballadores pagaven a “una àmplia minoria” que s’acontentava amb viure dels subsidis. Un estat de coses esquizofrènic: “Depenent de l’humor que l’afectés [l’àvia] era una conservadora radical o una socialdemòcrata a l’europea” que no entenia la despesa militar i els pocs recursos per tractar els drogodependents. 

Vance es va preocupar aleshores de llegir i obtenir respostes a les contradiccions, llibres sobretot al voltant de les polítiques socials i els treballadors pobres. Se sentia confús i enrabiat. “Culpava les grans empreses per haver tancat i haver-se traslladat a l’estranger, i després em plantejava si jo no hauria fet el mateix. Maleïa el govern perquè no oferia prou ajudes, però llavors em preguntava si, quan intentava ajudar, no agreujava el problema”. 

Paisatge industrial dels Apalatxes.

Per “molt lúcids” que foren els estudis que Vance consultava, els principals interrogants quedaven sense resoldre. “Transcorrerien uns quants anys fins que entengués que cap llibre, expert o camp d’estudi no podia explicar del tot els problemes dels hillibillies als Estats Units contemporanis. La nostra elegia és sociològica, sense dubte, però també té relació amb la psicologia, la comunitat, la cultura, la fe”.

L’autor és duríssim a l’hora de jutjar la seua pròpia comunitat, un món “amb unes conductes realment irracionals”, al·lèrgic a l’estalvi, amb relacions socials i familiars tòxiques, arengues als fills sobre responsabilitat que els adults no compleixen i hàbits alimentaris i esportius que “semblen dissenyats per enviar-nos aviat a la tomba”. Persones, com la seua mare, “consumistes, aïllades, enrabiades i receloses”. Tampoc no eren actituds massives o totalitzadores: “Entre els meus amics, són molts els que han bastit una vida pròspera i han format famílies felices a Middletown o a la rodalia”, diu. I explica la clau de tot plegat: “Jo sempre vaig tenir un peu a cadascun d’aquests mons. Gràcies a la mamaw, mai no em vaig limitar a veure la pitjor part que oferia la nostra comunitat, i em sembla que això em va salvar. Sempre hi havia un lloc segur i una mirada afectuosa si em calien. Els fills dels nostres veïns no podien afirmar el mateix”.

Un nen resistent en els ‘marines’

Comptat i debatut, Vance pertany a una estirp que els experts anomenen “nens resistents”, criatures que prosperen “malgrat la inestabilitat familiar perquè disposen del suport social d’un adult que els estima”. El seu suport va ser, malgrat tots els seus precedents violents, l’àvia. La persona que li va proporcionar una felicitat per la qual van aflorar les oportunitats de què va gaudir. Vance també és generós amb la seua mare: tot i la llar caòtica que li va tocar viure, aquella dona li va transmetre almenys l’estima pel coneixement i l'estudi. I la sortida natural del forat eren els estudis universitaris.

J.D. va tenir dubtes pel deute que implicava anar a la universitat, però llavors es va creuar en la seua vida, a través d’un familiar, una finestra que costa de creure i que està en la base, segons el protagonista, del seu èxit professional: l’exèrcit. Sense massa fe, Vance va fer les proves per ingressar en els marines, una destinació en la qual va coincidir amb persones de totes les races i ètnies, un batibull també interclassista que li va obrir els ulls i li va transmetre valors com la disciplina i la tenacitat.

El primer canvi va ser físic. “L’entrepà de mortadel·la amb engrunes de patates de bossa escampades per sobre ja no semblava saludable”. Va perdre 20 quilos. I gràcies al seu sou modest, va poder tornar a l’àvia l’esforç pagant l’augment de les quotes de cobertura sanitària. Vance va ser destinat a l’Iraq, però no va combatre. L’important és que, més enllà de reforçar les conviccions patriòtiques, inoculades des de la infantesa, “el cos dels marines em va ensenyar a viure com un adult”, a administrar-se i veure que se’n podia sortir.

Va ser així, de fet. La resta del llibre narra el periple, no exempt d’entrebancs, fins a arribar a una institució d’excel·lència com la universitat de Yale, la mateixa en què havia fet els seus estudis Hilary Clinton, la qual cosa va donar lloc a diversos xocs culturals per la seua extracció social i pel llast d’una mentalitat marcada pel que es coneix com “experiències infantils adverses”. Trobar un bon treball i formar una família estable era la culminació d’un projecte de vida menys ambiciós que no sembla: era una aspiració a la normalitat, a tot allò que se li podia haver negat en funció dels seus orígens. Allò que, veritablement, demostren les estadístiques i és el fet que, si ets pobre, és més fàcil aspirar al somni americà en alguns països europeus que al Cinturó d’Òxid.

Coberta de l'edició catalana del llibre.

Com destaca Jordi Graupera en el pròleg, aquest és “un llibre conservador”, que apel·la a l’exèrcit, l’amor familiar i la responsabilitat. Tot i que també desarticula el missatge populista que transmet a la ciutadania blanca i empobrida que és l’Estat el responsable del seu fracàs. I és una invocació, com apunta Graupera, de demòcrates que en algun moment van ser “herois d’algunes regions dels Apalatxes” per la construcció d’un progressisme que atenia les necessitats econòmiques “i alhora apel·lava al substrat cultural”.

Per a Vance, conclou el prologuista, ni “el col·lectivisme social de certa esquerra” ni “l’individualisme de la dreta economicista” resulten satisfactoris com a resposta als problemes de la seua comunitat. El mateix autor confessa que no sap “quina és la resposta exacta, però sé que comença quan deixem de carregar els neulers a Obama, Bush o empreses sense cara, i ens preguntem què podem fer nosaltres perquè les coses millorin”.

Un llibre que és també el recordatori dels orígens. L’antídot per no ser un mal marit, una persona violenta o caure en l’addicció. La fi de la vida somiada. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.