Entrevista

"Crec que els tribunals corregiran la JEC per evitar un ridícul internacional"

L’advocat, economista i catedràtic de Dret Processal Jaume Alonso-Cuevillas (Barcelona, 1961) ara també serà diputat de Junts per Catalunya per la demarcació de Girona. El seu èxit en la defensa de Carles Puigdemont i en la internacionalització del conflicte, conjuntament amb les seues explicacions aclaridores, el van situar en primera plana mediàtica. Ara reforçarà aquesta condició al Congrés dels Diputats. L’advocat ens rep al seu despatx, ample i ple de manuals de dret, ubicat al districte barceloní de les Corts.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Recent ha publicat 1 judici (polític) i 100 preguntes (Símbol), un llibre massa aclaridor, adreçat a persones no familiaritzades amb el dret penal i processal. Fa l’efecte que l’ha escrit perquè els periodistes deixem de preguntar-li dubtes tècnics. Era aquesta una de les intencions?

[Riu] No, no. El llibre me’l va proposar fer el Jaume Ciurana, que és l’editor. I quan m’ho va proposar jo no ho veia clar. No sabia si això tindria massa interès. I a més, tal com li vaig dir, no sabia si tindria temps. Ell em tranquil·litzava, em deia que era molt fàcil, que amb tot allò que havia anat dient per la televisió, si algun col·laborador meu ho posava tot una mica ordenat, ja estaria enllestit. I al final, la redacció ha estat meva substancialment. El llibre m’ha donat feina i per això ha sortit més tard del que prevèiem. No era tan fàcil. I no, la idea no era la que diu vostè.

Se li fa estrany, com a professional del dret, que des de fa temps cada intervenció pública seua relacionada amb aquesta matèria acabe derivant en qüestions polítiques?

Ja no se’m fa estrany. Se m’hauria fet estrany dos anys enrere. Fixa’t que la tesi d’aquest llibre, el fil conductor de les 100 preguntes -que podrien haver estat 155, per exemple- és que això no és un procés penal, sinó un procés polític vestit de procés penal. Quan jo vaig començar en tot això, quan vaig assumir la defensa i vaig fer el primer recurs contra la primera querella del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, vaig anar a veure al Jordi Turull i li vaig dir: «escolta’m, ja no podem seguir parlant només del debat sobre el dret d’autodeterminació, hem de parlar de la vulneració de drets que s’està produint». Perquè legislació espanyola en mà, el que estaven fent no tenia cap justificació jurídica. Llavors és quan Jordi Turull va dir que no tenia clar si la gent ens entendria. Em va convidar a fer-ho a mi, que soc professor, i llavors ja Xavier Grasset -que prologa el llibre- em va convidar al seu programa del 324. Després em van convidar d’altres mitjans i tot això va suposar un canvi. Tant que avui, en qualsevol tertúlia, sempre hi ha algun jurista. Per tant, ara analitzem la política en clau jurídica, perquè evidenciem i denunciem des de fa temps que aquest procés se salta totes les garanties materials, processals, constitucionals i internacionals. Això ara ho està veient tothom, perquè el judici està sent televisat i la gent pot comprovar que demanen penes de rebel·lió per escampar Fairy pel terra. Per tant, com que porto molts mesos amb intervencions als mitjans i fent xerrades i conferències per tot el territori explicant aquestes coses, la barrera entre la política i el dret és difosa. De fet, s’ha judicialitzat la política. Inclús en la campanya electoral que he fet he parlat del mateix, afegint factors com el de demanar el vot per una formació concreta. Però el discurs és d’injustícia, i la idea ha calat. No és un tema d’independència, sinó de drets.

Ara ha esdevingut diputat. Qui el va convèncer de prendre aquesta decisió?

Va ser Lluís Llach. Un dijous m’ho van proposar, però anem més enrere. L’estiu passat, cap a l’agost, vaig començar a sentir que sonava el meu nom com a possible candidat a l’Alcaldia de Barcelona. Vaig dir que ni de broma. Tinc un despatx i vull mantenir-lo. La meva feina m’agrada i em va bé. I un dia, parlant amb el Carles Puigdemont, sense que ell em plantegés res, li vaig dir que jo com a molt em veia a Europa, perquè allà tenia sentit fer la feina de denúncia que estava fent. Encara no se sabia que hi hauria eleccions espanyoles. Llavors, la meva eventual candidatura a Europa a tothom li semblava bé. Quan es decideix que és el Puigdemont qui serà el candidat a les europees, llavors jo no tenia lloc, però em quedava tranquil·lament al meu despatx. És llavors quan un dijous em proposen anar al Congrés. I els dic que no. El dissabte següent s’havia d’anunciar la candidatura. Hi havia un embolic entre el PDeCAT i la Crida. Aquell dissabte viatjava amb Jaume Roures i Lluís Llach a Bilbao per fer la projecció d’un documental de Mediapro, ‘Causa especial 20907-2017’. En el viatge, que el vaig fer amb el Llach perquè el Roures havia marxat en la vigília, vaig estar parlant amb el Llach d’aquest tema. Jo estava per dir que no, però el resum de la conversa va ser que ell em va dir que, com a amic meu, m’aconsellava acceptar la proposta, atès que seria una experiència interessantíssima. «I com a ciutadà t’ho demano», em va dir. Jo havia rebut trucades des de l’exili i missatges des de la presó. Fer el salt a Madrid era difícil, un sacrifici personal, familiar i professional molt important. Però en un moment com el que viu el país és difícil dir que no, més encara quan hi ha gent que ha fet sacrificis de veritat. Per a mi era molt més còmode seguir fent només d’advocat.

Qui va ser la primera persona que li va proposar anar al Congrés?

Formalment, l’Elsa Artadi i l’Albert Batet.

Algú del seu entorn li ha retret el seu salt a la política?

No. En principi, al meu despatx i a la meva família, el consell que em donaven era no acceptar-hi. Quan ho valoro i decideixo que sí, hi va haver una mica de tensió. Però tothom m’ha recolzat. Sí que és cert que perds certa credibilitat. Al Twitter, que és un indicatiu, jo anava guanyant cada dia una mitjana de 100 seguidors. I durant els 15 dies de la campanya no només no he guanyat sinó que n’he perdut 100, en comptes de guanyar-ne 1.500. Pensava que potser hi havia un boicot, però el fet és que hi havia gent que em seguia per ser una referència apartidista. I en el moment en què et poses el barret d’un partit deixes de ser un referent, et minva credibilitat. Per això jo vaig a la llista com a independent i segueixo sent independent. No milito enlloc. I penso seguir comportant-me com a independent.

Per tant, vostè no se sent polític.

No gens. Em sento advocat.

I per tant, no contempla que l’experiència siga llarga, en principi.

Espero que no. Però no m’atreveixo a fer cap pronòstic en els temps que vivim. Recordo que, abans que arribés la petició d’anar al Congrés dels diputats, ja feia un parell de dies que corria el rumor. I un dia m’ho va preguntar el Jordi Basté a RAC1, i li vaig dir que ni de broma. I m’insistia: «segur?». I un dia me’l vaig trobar al futbol, al Basté, i li vaig dir que quan li vaig dir que no, no l’enganyava. Que el culpable havia estat Lluís Llach. Jo estava convençut que diria que no i he acabat dient que sí. Però no és la meva vocació. Se’m fa una muntanya anar a Madrid amb el clima de batussa permanent que hi ha.

Ha demanat consell a algú per saber com actuar com a polític?

Tant com consell no. Lògicament sí que he tingut converses amb la gent més propera a mi. Però jo tinc molt clar que he de fer un paper amb rigor. No vull aixecar la veu.

Vostè sempre ha estat interessat per la política, supose.

Sí, com ho està qualsevol ciutadà mínimament responsable. Però en el moment excepcional que vivim, molt més. I més encara jo, que ho estic vivint en primera fila, amb la repressió tan desbocada sense cap fonamentació jurídica, amb la querella, els empresonaments, la suspensió de drets, ara la Junta Electoral... És que amb tot plegat és molt difícil quedar-te impassible.

Sempre ha estat independentista?

Sí... A veure. Jo recordo quan era vicepresident del Consejo General de la Abogacía Española, l’any 1997, quan també era degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Llavors anava cada setmana a Madrid. I recordo, en moltes ocasions, tornar-ne molt emprenyat. Perquè anàvem a una reunió de degans de col·legis d’advocats, que se suposa que és gent tolerant, i que per professió estem acostumats a negociar, i de vegades teníem bronques absurdes. Per exemple, per la data d’uns exàmens pilots per l’accés a la professió. Abans que vingués la llei que obliga a fer un màster, van instaurar una cosa que es deia CAPA -el nom era horrorós-, que era Certificado de Aptitud Profesional de la Abogacía. I durant dos o tres vegades em van fotre l’examen, que era per tot Espanya el mateix dia, en el pont de Sant Joan o el de la Mercè. I un dia els vaig dir: «ya lleváis dos puentes que me fastidiáis». I el president, que era un home de Saragossa, progre, proper al PSOE i al Juan Alberto Belloch [exministre d’Interior i de Justícia i exalcalde de Saragossa], em deia: «cómo me presento yo ante la presidenta de la abogacía alemana y le digo que en España no hemos sido capaces de consensuar la fecha de un examen?». Quina bajanada! I clar, jo em preguntava si no hi havia un que és advocat per Madrid, un altre per Sevilla, altre per Las Palmas... O que segons en quina facultat era més difícil el dret mercantil, el penal o el processal i tothom som advocats... Aquesta bajanada em feia tornar pel pont aeri, perquè llavors no hi havia AVE, emprenyat. I després de molt de temps estant allà, de reunions, es casava la filla o la neta -perquè alguns eren molt grans- del degà de no sé on. I llavors, el proper consell el faríem allà on s’havia casat la filla o la neta de no sé qui. I el màxim que aconseguies després de viatges junts i de reunions setmanals era que algun dia et diguessin la frase aquella de «tú, para ser catalino, no eres mal chico». Era un clàssic per tota la gent catalana que ens hem mogut per Madrid. I recordo que tornava molt emprenyat. De fet jo com a degà vaig promoure la separació del Consejo General de la Abogacía Española. Al final ho van tombar els tribunals, però vam deixar de pagar i vam fer una gran guerra contra el Consejo General. Ara, dit això, també penso que si el 2012, quan l’Artur Mas anava a defensar el Pacte Fiscal, la resposta d’Espanya hagués estat una altra, segurament una centralitat de catalans no haurien fet el pas. I no sé on seríem. Però tal com han anat les coses, abans hi havia un 13% d’independentistes declarats i ara n’hi ha un 48%.

Continuant amb la política, quin és el primer polític a qui va admirar?

Clar, quan jo era jove, allò més similar que hi havia a un polític era el Lluís Llach o La Trinca. Perquè el Manuel Fraga o el Torcuato Fernández Miranda...

I el primer que li va generar rebuig?

Molts... En Franco? L’Aznar? Molts.

Pel que fa a les últimes eleccions, quin balanç en fa?

Des del punt de vista de país, és un balanç molt bo. Dels 48 diputats catalans, 22 són independentistes. Cal descomptar els comuns, que en són set. Llavors, hi ha més gent a favor de la independència que en contra, perquè el bloc del 155 suma 19 diputats. Després, en la mesura en què jo em presentava amb Junts per Catalunya era per tenir un resultat més potent. Crec que aquí hi ha hagut molt un factor de vot útil: com que les enquestes ja deien que Esquerra guanyaria de forma clara i que Junts per Catalunya tindria un resultat molt minso, això ha tingut una gran atracció cap a Esquerra Republicana. Conec gent que els ha votat per aquest factor, tot i ser molt partidaris del Carles Puigdemont. Després, hi ha hagut un factor que la gent té el cor dividir que ha dit ara votarem Oriol Junqueras i després el Carles Puigdemont.

Vostè sol ser optimista. Ho és, de cara a aquesta legislatura?

Serà una legislatura dura. Dura per tothom. Perquè el PSOE, que és qui pot governar, tampoc no ho tindrà fàcil. Però al final segueixo pensant que el tema de l’autodeterminació a Catalunya és irreversible. Cada dia som més. Vindran altres eleccions i seguirem sent més. I això l’Estat ho ha d’afrontar. Hem arribat massa lluny. Per tant, tard o d’hora s’haurà de començar a solucionar això. Jo segueixo pensant que la solució vindrà imposada de fora, per Europa. I no serà una legislatura còmoda.

Una de les coses que poden passar en aquesta legislatura era allò que plantejava el Jaume Asens en campanya: canviar la tipificació dels delictes de rebel·lió i sedició en el Codi Penal per majoria al Congrés i així poder alliberar més fàcilment els presos polítics. Confia que això es puga dur a terme, tenint present que el PSOE és fonamental per fer factible aquesta majoria?

No sé si es produirà aquesta majoria o no. El que procediria és l’absolució, perquè amb el codi penal en mà no hi ha rebel·lió, ni sedició ni malversació. Si no, aquesta pot ser una solució. De fet, quan el 2005 es va derogar el delicte de convocatòria de referèndum il·legal ja van haver-hi veus que advertien que si un parlament declarava pacíficament la independència tindrien un problema. Des de l’òptica de l’Estat espanyol té cert sentit que l’Estat s’intenti blindar contra una declaració pacífica d’independència. El que no té sentit és que anul·lin un delicte que anava de dos a cinc anys i que llavors la conseqüència d’això sigui que vagi fins a trenta anys.

Però pensa que això que plantejava Asens pot tirar endavant depenent del PSOE? Cal recordar que en campanya no van negar que impulsarien l’indult, quan eren preguntats en aquest sentit per Partit Popular i Ciutadans...

No ho sé. Hem de veure com evoluciona el PSOE. Crec que aquestes eleccions les va convocar el Pedro Sánchez no tant per tenir o no Pressupostos, que això ha estat una excusa, sinó perquè va veure que tenia possibilitats de guanyar una majoria més solida i esdevenir el líder de la política espanyola. Cal recordar que ell no era diputat i els diputats socialistes no eren, necessàriament, del seu corrent. Per tant, ara tindrem un Sánchez amb més fortalesa. D’aquí a les eleccions europees tothom seguirà en campanya i ell mantindrà el discurs dur. Després, veurem. Jo crec que les imposicions li vindran de fora.

Ara hi ha la qüestió de la Junta Electoral Central. Divendres es va celebrar una manifestació contra aquella decisió de no permetre presentar-se per les europees Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. De tots els arguments que han donat, quin és que més li ha sobtat?

Tot el conjunt. Al final, supeditar la condició d’elegible al fet si s’han apuntat o no al Censo Electoral de Residentes Ausentes -CERA-, amb la quantitat de gent que hi està vivint a fora i que hi vota sense estar apuntat... És una bestiesa absoluta. Ni els podien treure del cens, i el fet d’estar-hi o no ni els fa elegibles ni els deixa de fer. A més, un dels membres de la Junta Electoral, Andrés Betancor, té publicada la tesi contrària a la que ha aplicat la JEC en un article. És una resolució política sense cap base jurídica.

Com és possible que la JEC ho haja aprovat malgrat la discrepància pública del seu president, Segundo Menéndez?

Perquè els que han volgut prendre aquesta decisió política tenen majoria. També imagino que ho han fet a consciència que si Carles Puigdemont es presenta i surt escollit, no podran evitar que prengui possessió. I miren d’evitar-ho ara. És curiós, a més, que el primer recurs que es rep és el de Ciudadanos i al dia següent el del Partit Popular. I són bàsicament idèntics.

Pensa que finalment els tres exiliats podran concórrer a Europa amb Junts per Catalunya?

Jo crec que sí. Crec, fins i tot, que això ho corregiran el Tribunal Suprem o el Constitucional per evitar el ridícul internacional.

N’hi ha algun precedent d’aquest tipus?

Cap. Ni tan sols a Turquia.

Parlant dels exiliats, a Lluís Puig, exconseller de Cultura, l’han citat per anar a una Mesa Electoral el 26 de maig. Això li pot afectar?

Aquesta és l’evidència que està en el cens electoral.

Però això pot anar en contra d’ell si no es presenta?

Si no es presenta potser li obren una causa per desobediència, però no vindrà d’aquí. El Lluís Puig ja té una causa per desobediència pel tema de Sixena que defenso jo mateix.

Pel que fa al judici, algunes de les irregularitats processals que denuncien podrien ser invalidades per altres tribunals?

El procés és un cúmul d’irregularitats. A part de totes les que s’han produït durant la instrucció, el fet de permetre que proves de la defensa s’avancin a les de l’acusació és d’una gravetat tremenda. El tema dels vídeos, no permetre veure documents audiovisuals per contrastar testimonis...

Aquestes qüestions podrien ser invalidades, després, per altres tribunals?

El recorregut és Suprem, Constitucional i Estrasburg. Dubto molt que el Suprem invalidi el seu propi judici. El Constitucional podria fer-ho, perquè al final és un tribunal revisor de garanties constitucionals i aplicant la seva pròpia doctrina hauria de fer-ho, però veig molt difícil que ho faci. I Estrasburg sí. El que passa és que Estrasburg tindrà una sentència difícil. Perquè a banda de les nombroses vulneracions processals n’hi ha les polítiques, les vulneracions de la llibertat... Moltes vulneracions de drets protegits per conveni, de drets humans europeus.

Ara que vostè entra en el món de la política, té constància que algunes persones properes al Govern estan incòmodes amb el que està passant?

Del món polític no ho sé. Acabo de fer una campanya i encara no he tingut tracte amb polítics d’altres formacions. El que sí que et puc dir és que dintre de la comunitat jurídica sí que n’hi ha, d’incòmodes. Molts jutges i fiscals et reconeixen que això és una aberració. Que ni la rebel·lió ni la sedició hi ha per on agafar-la. I fixa’t que en públic, de jutges i fiscals, en contra només se n’han manifestat jubilats, a més de dos valents. N’hi ha por.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.