Economia

1 de Maig: les trampes de l’emprenedoria

Tots els partits polítics la incloïen en el seu programa i les institucions, des de la Comissió Europea fins a les autonomies, la fomenten de fa tres dècades. El neoliberalisme ha convertit l’emprenedoria en una mena d’Eldorado, una forma de traslladar a l’individu la responsabilitat del seu destí i minimitzar, de pas, les fallides del sistema. El discurs neomanagerial (ocupabilitat, flexibilitat, adaptació) contribueix a endolcir una realitat plena de clarobscurs.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Ningú ha canviat mai el món fent 40 hores setmanals”, va escriure el passat 26 de novembre Elon Musk en un tuit on invitava els potencials treballadors a unir-se pròximament als seus projectes empresarials. El propietari de la companyia automobilística Tesla situava en 80 hores el que ell considera l’ideal de jornada laboral setmanal. Amb pics puntuals de “fins a 100 hores”. “El nivell de dolor s’incrementa a partir de 80”, hi afegia aquest empresari d’origen sud-africà que en l’actualitat acumula una fortuna de 20.700 milions d’euros. La seua biografia oficial el situa com un emprenedor modèlic: als 12 anys, va vendre el primer programari dissenyat per ell per l’equivalent a 500 dòlars. Encara adolescent, va emigrar als Estats Units (“allí és on grans coses són possibles”, segons les seues pròpies paraules) i va començar una vida de visionari, infestada d’idees innovadores: Paypal, Space X, Tesla... Avui Musk forma part de la llista d’emprenedors més citats per les escoles de negocis. I els Estats Units apareixen, com sintetitzava el mateix Musk, com el territori propici d’aquests il·luminats.

L’afany emprenedor s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu com un desideràtum irrenunciable. Els programes electorals dels partits de les recents eleccions n’eren un exemple: tant PSOE com PP i Ciutadans en feien esment d’una forma o altra. No així Podem, que hi passava de llarg. Els socialistes prometien l’aprovació d’una estratègia anomenada España Nación Emprendedora. Els taronja, amb el desig exprés que “el pròxim gegant tecnològic puga ser espanyol”, parlaven d’una llei de foment de l’ecosistema de les start-ups. Els Populars, per la seua banda, posaven damunt la taula el compromís de crear un portal de la innovació amb assessorament per a emprenedors. Una de les apostes estrella en aquesta matèria era el Plan Startup Spain. I tots, no cal dir-ho, van destinar part dels seus discursos, mítings i intervencions televisives a persuadir els treballadors autònoms dels beneficis de dipositar la seua confiança en ells.

En un món que enalteix l’individualisme i l’adaptabilitat, l’emprenedoria ha esdevingut la paraula en boca de tothom. “Emprendre mola”, és el missatge que es llança des de tots els altaveus. Els mitjans mostren despatxos diàfans, de parets blanques i de rètols encoratjadors, somriures a la boca i ordinadors Mac damunt la taula. I, si és possible, que hi aparega una bicicleta vintage, ni que siga de gairell. Que tot siga —o almenys semble— cool. Proliferen els espais de coworking, on treballadors vinculats moltes voltes als serveis o a les noves tecnologies, es congreguen —que no s’uneixen— per compartir espai, despeses i allò que alguns en dirien “atmosfera de treball”. Les imatges dels riders carregats amb les seues motxilles plenes de viandes circulant enmig de la pluja pels carrers banyats resulten molt menys glamuroses. Són els traginers precaris del segle XXI.

Manifestació del Primer de Maig a Barcelona de l'any 2016

Una faula laboral

“Amb la glorificació de la figura del freelance i del treball emprenedor, el neoliberalisme ha acabat la precarietat i l’atur, ja que tots podem ser emprenedors, autònoms, els serveis dels quals es demandaran si s’aconsegueix reputació”, asseguren els professors de la Universitat de València David Muñoz-Rodríguez i Antonio Santos, que han estat coordinadors d’un número de la revista de pensament i anàlisi Recerca, sobre la precarietat en l’era del treball digital. Com expliquen els diversos autors i autores que hi participen, la narració pública sobre l’emprenedoria dibuixa escenaris de treballadors feliços i satisfets, persones per a qui la seua feina es converteix en una mena de projecte vital. Amaguen, però, les jornades de treball inacabables, la inseguretat i l’estrès que pateixen molts d’aquests professionals, joves que han interioritzat aquestes maneres d’estar com normals i acceptables. Els bullshit jobs (treballs de merda), que en diria l’antropòleg David Graber. “Es positivitza l’autoexplotació, la intensificació i el risc i es preconitza l’activació permanent”, escriuen Muñoz-Rodríguez i Santos.

Aquesta glorificació de l’emprenedoria és el resultat de la implacable extensió del capitalisme d’ençà que Margaret Thatcher i Ronald Reagan aplicaren, implacables, una recepta neoliberal que va trencar amb el contracte social de la postguerra. Les relacions laborals, tal com les coneixíem, han saltat pels aires i han donat peu a vincles molt més difusos on la responsabilitat es fa recaure sobre els treballadors. “L’èxit no té res d’especial, només es tracta de continuar avançant quan altres han renunciat”; “No necessites ser gran per actuar, però necessites actuar per ser gran”; “Un emprenedor veu oportunitats on altres només veuen problemes”, són algunes de les frases amb què cada dia es legitima públicament aquesta tendència.

Les mateixes institucions públiques han assumit amb normalitat aquest canvi de perspectiva. Si bé és als Estat Units on aquest discurs més normalitzat està, la Unió Europea ha incorporat la qüestió de l’emprenedoria als seus plans marc des de fa més de 20 anys. Des que l’any 1997 s’aprovara el Tractat d’Amsterdam, la qüestió ha anat apareixent amb assiduïtat en l’agenda europea. Tres anys després, l’Agenda de Lisboa va proposar engegar mecanismes perquè l’emprenedoria esdevinguera el motor de l’economia europea en el llarg termini. El 2003, el Llibre Verd de l’Emprenedoria a Europa va subratllar la necessitat de desenvolupar programes per promoure l’emprenedoria tant a nivell individual com empresarial i nacional. Fruit d’aquesta línia de treball s’aprovà l’any 2012 el Pla d’Acció 2020 que persegueix un canvi cultural i de mentalitat d’alta volada “per fer de l’emprenedoria el motor del creixement a Europa”. De forma paral·lela des de les administracions s’ha alimentat l’emmeravellament per les start-ups, un model econòmic basat en la cultura del pelotazo.

També Espanya ha fet passes per institucionalitzar aquesta modalitat d’ocupació. L’any 2013 el primer Govern de Mariano Rajoy va aprovar la llei d’Emprenedors, que contemplava mesures i incentius fiscals per a aquells que iniciaren un negoci. La qüestió va acabar incrustant-se fins i tot en les aules. La LOMQE contemplava entre els seus objectius el “foment de l’esperit emprenedor”. En alguns centres educatius madrilenys s’imparteixen cursos sobre aquesta matèria. A Catalunya des de 2013 hi ha activa la Xarxa Emprèn, una xarxa publicoprivada d’entitats que presta serveis d’acompanyament.

 

Interioritzar la precarietat

“Amb la Gran Recessió, en part com a catalitzador, en part com a accelerador, la crida a les persones a convertir-se en emprenedors amb l’objectiu de millorar la seua ocupabilitat ha esdevingut punt fort de les diferents polítiques d’ocupació”, escriu Diego Carbajo, de la Universitat del País Basc. El missatge va especialment dedicat als més joves, és a dir, aquells que, a través del discurs públic, han assumit com a normals i tolerables unes relacions laborals desregularitzades. En contextos d’atur juvenil del 41,4% (dades de 2013), l’autoocupació apareixia com una opció plausible i desitjable, i continua sent-ho ara, quan un de cada quatre joves que busquen feina estan desocupats.

En un context de creixent fragmentació on sembla predominar el principi de “campe qui puga” i es dona preferència a les eixides individuals per sobre de les respostes col·lectives i organitzades, els sindicats tenen davant seu un repte gegantí. El qüestionament al qual s’han vist sotmesos darrerament no és peregrí. El concepte de “classe treballadora” es fa més voluble.

“S’està intentant individualitzar les relacions laborals”, denuncia Carlos Gutiérrez, secretari de joventut i noves realitat del treball de Comissions Obreres. Les organitzacions sindicals ho tenen complicat per adaptar-se a aquestes noves realitats. “La fragmentació en els processos de treball és un fenomen que ja porta temps produint-se però que les noves tecnologies han accelerat”, assegura Gutiérrez, per a qui el futur de l’acció sindical passa no tant per pensar en termes d’empresa sinó en termes de territori. “Hem de relegitimar els sindicats en els espais més dèbils. Hem d’estar en la gran empresa, però també hem d’acurtar la distància amb el treballador més dèbil, el precari i l’autònom”, explica el responsable de joventut d’aquest sindicat. Per a un sindicat, avui, tan important és assessorar correctament un comitè d’empresa com seduir el treballador per compte aliè. I en l’actual tessitura fer la segona cosa és, quasi sempre, més fàcil que no la primera.

Si això passa en una escala individual, un fenomen similar passa entre les empreses que s’alimenten de l’anomenada —segons l’accepció de Richard Florida— “classe creativa”, això és treballadors especialitzats en disseny, desenvolupament web, noves tecnologies i tot tipus de serveis creatius. Gent que en moltes ocasions són visualitzats en ambients cool i amables, gairebé bohemis, però que en realitat viuen situacions de precarietat aguda, de la qual, tanmateix, no són plenament conscients.

“Per damunt de tot, són aclamats pels governs de tot el món com nous treballadors model del futur: abnegats, autodirigits, emprenedors, acostumats a l’ocupació precària i motivats per produir noves fites. Són icones de la nova economia”, explica Rosalind Gill en l’article “Quan la pròpia vida és el camp laboral”, publicat en la revista abans esmentada. El seu estudi es fruit d’un seguit d’entrevistes amb joves que encaixarien en l’anomenada classe creativa.

Les conclusions de la seua investigació són demolidores: jornades de treball de 65 hores setmanals; extensificació de la jornada laboral a casa; estrès per assumir els encàrrecs i per actualitzar els coneixements; salaris baixos i precaris; i manca de temps per desenvolupar un projecte de vida propi més enllà de l’esfera laboral.

 

Un relat propici

L’acceptació acrítica de tot plegat no seria possible sense la vaselina de la literatura neomanagerial, aquella que invita a esdevenir una mena d’“empresari d’un mateixa. L’ús del llenguatge és fonamental en la legitimació i acceptació d’aquest discurs. La caterva de llibres d’autoajuda empresarial i conferències de gurus que prometen un futur enlluernador apuntalen aquest corrent que ho amara tot, sobretot a través d’una pluja finíssima però persistent. “Si vols, pots”; “la força està en el teu interior”, diuen. “Si el taylorisme-fordisme s’apropiava dels coneixements dels treballadors per integrar-los en procediments de producció prescrits i adaptar els seus gestos a la màquina industrial, el neomanagement d’empremta neoliberal insisteix més aviat en l’autonomia i l’apoderament dels treballadors, apel·lant a la seua iniciativa i el seu esperit d’empresa”, escriuen els investigadors Massimiliano Nicoli i Luca Paltrinieri, a la revista Recerca.

El discurs al voltant d’aquestes noves formes de treball genera una relació emocional que desemboca en una implicació desmesurada. El treball esdevé d’aquesta manera una experiència de realització en què l’individu diposita el sentit de tota la seua existència. Alguns en diuen “compromís amb l’empresa”; altres en diuen “aplicar la cultura de l’esforç”. Siga com siga, el resultat és una implicació tan forta en el projecte que duu els treballadors a acceptar condicions i salaris que, en altres sectors, entrarien en la categoria d’explotació laboral. D’aquesta autoexplotació en parla, a bastament, l’escriptora i pensadora Remedios Zafra en el seu llibre El entusiasmo, un assaig que es pregunta com la vocació i l’entusiasme són instrumentalitzats pel sistema per afavorir l’ansietat, el conflicte i la dependència en benefici de la hiperproducció. “No t’atures quan estigues cansat, atura’t quan acabes”, és un dels lemes de WeWork, una cadena nord-americana especialitzada a obrir espais de coworking.

“D’acord amb les noves tècniques de gestió d’empreses, cada individu està cridat a gestionar-se a ell mateix, conèixer-se a ell mateix, controlar-se a ell mateix, organitzar-se per ser més eficaç i productiu en la feina, però també, i sobretot, en la vida —escriuen Nicoli i Paltrinieri—. Per tant, és necessari aprendre a manejar comportaments, emocions, motivacions i habilitats d’una manera gerencial; autogovernar-se i autoavaluar-se sense parar, establir contínuament nous objectius, construir el propi network”.

Paraules tan utilitzades en els discursos polítics com ara flexibilitat o ocupabilitat amaguen darrere seu l’interès per situar sobre l’esquena dels individus les responsabilitats col·lectives. “Si no tens feina no és per culpa del model productiu, sinó culpa teua, per no aprofitar les ocasions”, sembla ser el missatge subliminal que es llança. “Guanya terreny un llenguatge d’emprenedoria i autoajuda que té dos objectius: el primer, ocultar la teua pròpia precarietat; el segon, convertir en individuals lluites que en realitat són col·lectives”, assegura a EL TEMPS Carlos Gutiérrez, de Comissions. “Hi ha una batalla per l’hegemonia del discurs”, admet el responsable del sindicat. I, de moment, el neoliberalisme, amb la seua subtil però potent maquinària mediàtica i econòmica va guanyant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.