Cinema i literatura

Pep Prieto i la vigència dels viatges en el temps

L'escriptor i periodista publica 'Al filo del mañana', on repassa les 50 millors pel·lícules de viatges en el temps, i reedita 'La teoria de l'imbècil': "La modernitat es nodreix de la sensació de virtualitat", afirma.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De somriure juganer i entusiasme encomanadís, Pep Prieto s'ha convertit en una de les veus més autoritzades per explicar un món que viu una època daurada, el de les sèries. Però la seva passió primigènia sempre ha estat el cinema, des de tots els prismes, des de gustos diversos i amb una facilitat especial per comunicar i ser apassionat. Eclèctic i tastaolletes, hi ha un tema que fa vibrar especialment la seva dèria cinèfila: els viatges en el temps. Bona prova n'és el seu darrer llibre, Al filo del mañana. 50 películas esenciales de viajes en el tiempo, que acaba d'editar l'Editorial UOC.

"La idea era fer una tria que fes justícia a les pel·lícules de viatges en el temps de la història", explica. Una tria complexa, per una temàtica que no sempre ha estat central i perquè l'assumpte ha passat per èpoques d'incidència relativa. "Vaig veure clar que calia agafar obres cabdals i parlar dels succedanis, però també agafar pel·lícules marcadament de sèrie B i que havien quedat excessivament oblidades. De fet, aquest és un llibre que vol parlar de la vigència i de la transversalitat d'un tema a través de les pel·lícules que més han contribuït a fer-lo gran", afirma.

Una selecció de pel·lícules que ens permet veure com ha anat evolucionant la temàtica. "Ara es porta més el bucle temporal que el viatge físic, i això es nota en les darreres obres de la llista –explica–. La modernitat es nodreix de la sensació de virtualitat, vivim en xarxes i amb el temps més acotat que mai. El bucle és a l'ordre del dia, avui que vivim amb un avorriment tan evident, sense temps per un tedi que ens feia sentir vius no fa pas gaire".

L'oportunitat de fer bé les coses

El bucle és la possibilitat de repetir el que fas malament, de tenir una segona oportunitat i fer el correcte. "La virtualitat ens permet reinicialitzar el discurs contínuament. I això canvia en els nostres gustos: ja no volem viatjar tant al passat". Aquesta pulsió es veu en l'evolució d'unes pel·lícules que van des de clàssics de culte fins a films recents com About time (Una cuestión de tiempo) o Al filo del mañana, amb Tom Cruise, "molt a l'estil videojoc, sobre segones oportunitats i l'aprenentatge de cada experiència per reparar la història".

Ara bé, si parlem de films paradigmàtics (i popularíssims) pel que fa a viatges en el temps, no podem obviar Regreso al futuro (Robert Zemeckis, 1985), un film que "seria molt incorrecte avui en dia", puntualitza. "El protagonista no deixa de ser un mediocre i com a saga mai no s'acaba, sempre es reinicia. En el fons, fa justícia a un concepte que diu que viatjar en el temps és tràgic, perquè que mai no escaparàs de tu mateix. El viatge temporal et planteja el dilema de què faries tu en el meu lloc, per això sempre és tan modern i transgeneracional".

Un desafiament a la mort

El llibre també vol il·lustrar que qualsevol viatge en el temps és una metàfora del cinema i del propi cineasta i, també, un desafiament a la mort, "la voluntat de fugir de la nostra pròpia caducitat". Pel que fa a les línies mestres del gènere, hi ha clarament dos motllos: el que emana de Mark Twain i el d'H.G. Welles. "Al cinema clàssic, el fantàstic era una anomalia. Hi ha qui situa ¡Qué bello es vivir! (Frank Capra, 1946) com una de les primeres que aborda el tema, però és un viatge tan eteri i simbòlic, que vaig trobar molt aventurat incloure-la. La meva decisió va ser centrar-me en les màquines del temps, quan aquestes passen a ser part indissoluble de la trama. Hi ha una pel·lícula que reivindico molt, Project almanac (Dean Israelite, 2015), la primera que li vol donar la volta al cànon".

En aquest sentit, els 80 són esplendorosos, amb grans obres, moltes convertides en referencials per a diverses generacions. Abans, films indiscutibles com La màquina del temps –"on veiem com resol fer creïble el pas del temps en pantalla als 50"– o El planeta del simis (Franklin J. Schaffner, 1968), que anticipa el cinema de denúncia que dominarà els 70. "Hi ha molta reflexió al salt de dècada, amb al film de Schaffner o a Je t'aime, je t'aime (Alan Resnais, 1968). Però els 70 tenen un conflicte polític molt obert i es fa hiperrealisme, sent el fantàstic un dels grans sacrificats". Amb l'excepció, gairebé a les acaballes, de Star wars (George Lucas, 1977).

Al filo del mañana
Pep Prieto
Editorial UOC

Reedició de 'La teoria de l'imbècil'

Aquest Sant Jordi, Prieto acompanya la novetat d'Al filo del mañana amb la reedició, set anys després i amb pròleg de Llucia Ramis, La teoria de l'imbècil (Apostroph). "És una novel·la de superherois, amb un protagonista que descobreix que tot el que escriu es converteix en realitat". Per al periodista, és l'intent de novel·lar dues obsessions: la dels superherois i la del periodisme, "a la manera de Clark Kent i Peter Parker". "M'agradava jugar amb el periodisme parlamentari, perquè la política i el periodisme tenen en comú l'ús de la paraula. El protagonista descobreix que només pot utilitzar el seu poder per fer el mal. És una perfecta síntesi d'on som".

Amb molt de sentit de l'humor i irreverència, l'obra va ser publicada l'any 2011, en ple inici de l'onada de superherois que vivim. "Volia reivindicar el mite i fer-lo literari, parlar de coses serioses amb coses tan normals com la realitat". Desenvolupar una teoria de l'imbècil. "Vivim en un món on es confon la intel·ligència amb el coneixement. Pots ser feliç sabent tantes coses de tu mateix? És molt més fàcil ser un enze". Només cal mirar els grans antiherois del gènere: quan més saben, més pateixen. "Ens passem la vida construint-nos una màscara per agradar els altres. Creem mites que en el fons exemplifiquen la nostra mediocritat, més que les nostres potencialitats. Deu és omnipotent, però invisible... perquè només faltaria que li haguéssim de passar comptes!".

La teoria de l'imbècil
Pep Prieto
Apostroph

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.