L'últim bohemi de Joseph Mitchell

En els anys quaranta, Nova York es va convertit el refugi dels apàtrides i dels intel·lectuals desheretats que buscaven la glòria en els tuguris de Greenwich Village. Joseph Mitchell, nascut a 1908 i amant de la metròpoli des que va arribar en 1929, va descobrir-se com un observador nat dels carrers de la Big Apple i la seva fauna singular. El periodisme li va permetre transformar les vides alienes en literatura. Es va especialitzar en els “retrats literaris”, en els quals recol·lectava històries quotidianes i recollia el vessant humà d’una ciutat que demanava a crits ser protagonista de novel·la.

El secret d'en Joe Gould, editat en català per Edicions 1984, se centra en un dels personatges més estrafolaris que es van creuar en el camí de Mitchell. Joe Gould renaix de la prosa del periodista com una mena d’un excèntric estatunidenc Max Estrella. Barba reglamentària i aspecte esparracat, el també conegut com “Professor Gavina” o “últim bohemi” era un nòmada que trobava hospici en les barres de bar. El seu passat estava marcat per una etapa acadèmica brillant i una família modèlica de la qual havia volgut independitzar-se perseguint la quimera de la llibertat individual. Gould també es vantava d’haver escrit un compendi dels relats humans més fascinants, la que qualificava com la Història oral del nostre temps. Una obra tan ambiciosa que, assegurava, duplicava en extensió a la Bíblia.

Mitchell es va topar amb Gould en 1942 i va immortalitzar el seu tarannà bizarre en un milimètric perfils per al setmanari The New Yorker. L’obra, traduïda per Griselda García i amb pròleg del filòsof Bernat Dedéu, no sols compta amb aquesta primera introspecció sobre el caràcter de Gould, sinó també amb un segon relat monogràfic publicat el 1964 que narra la relació entre els dos a mode d’homenatge pòstum per al pressumpte poeta. Aquests retrats perfils els va arreplegar per primera vegada el llibre original del 1965, que va inspirar tot tipus de divagacions sobre l’origen vertader de Gould, així com el parador de la seua Història oral. El mite del geni i personatge es va popularitzar tant que va donar lloc a una pel·lícula dirigida per Stanley Tucci l’any 2000.

En el primer retrat que inclou Edicions 1984, Mitchell es mostra disposat a descomposar en el seu estil meticulós a un Joe Gould que pretén convertir-se en l’artista del segle i, ja posats en farina, del mil·lenni. El bohemi destilava hores i hores de bar, empresonat en un cos vell per a una ànima jove que ja no suportava els excessos. Reposava estancat en la fase crítica dels quaranta anys, sense una moneda com a sustent i sobrevivint de la caritat d’aquells que encandilava amb la seua verborrea.

El perfil detalla amb minuciositat la voluntat de Gould de passar a la història i el seu caràcter dilapidant. Amb l’embriaguesa com a estat natural, era un captaire camuflat, un rodamón erràtic de la ciutat de Nova York. Sobreviu com a venedor de sí mateix i d’una obra que, fins allò conegut, només es nodria de la reflexió sobre la mort del seu pare i de digressions filosòfiques força retorçades.

L’experiència de Mitchell amb la personalitat de Gould provoca el viratge del timó del seu ull atent, més jutjador en la segona part de l’obra. El que en 1942 havia esdevingut un desgranament del caràcter de Gould, vint anys més tard es converteix en una narració sobre la manera en que es teixeixen els cercles socials de Nova York. Sense oblidar-se de revelar la incorrecció del seu personatge predilecte en tots els aspectes vitals. Gould exterioritza una aparent carència afectiva -i econòmica- que compensa amb la invasió de la rutina del periodista. Al cap i a la fi, el bohemi li havia cedit la seva pròpia història de vida i el periodista se n’havia aprofitat explicant-la. Amb tot, en l’intent frustrat de Mitchell d’oferir un consol i una ajuda al desheretat, aquest pareix esforçar-se en demostrar la seva intolerància a la vida mundana en una guerra oberta contra les formalitats.

Gould és un vagabund que sembla parasitar realitat i ficció, alhora que busca amb desesperació una mà amiga. Mitchell no només desconstrueix a Gould, sinó també l’estranya connexió que mantenen després. La relació no li impedeix revelar als lectors un dels secrets més ben guardats del bohemi. I tot i llevar-li la màscara a aquell que es coronava com a geni, la seva ploma mai deixa de ser respectuosa amb l’estil de vida de Gould.

Amb la voluntat de mantenir aquest contacte, Mitchell arreplega la càrrega d’encaminar la vida d’una persona que, una vegada superada l’atenció mediàtica, vaga a la deriva. I d’això el periodista n’és perfectament conscient. Els perfils del periodista esmicolen fil per randa la contradictòria conducta de Gould i aconsegueix despertar la comprensió per un excèntric personatge convertit en mite. I així Mitchell es reafirma com el retratista de Nova York. De les persones oblidades, dels ningú que anys després reivindicaria Galeano. De gent no tan ordinària amb històries força extraordinàries.