Judici 1-O – El Detall

Les versions més surrealistes de la ‘violència ambiental’

Dimarts 23, dia de Sant Jordi, tornaran a passar pel Suprem els testimonis polítics. Les anteriors han estat setmanes de presència policial ininterrompuda. Tots coincidien en el relat de la violència ambiental sostingut per les acusacions. I algunes intervencions resultaven vertaderament extravagants.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La violència ambiental és un neologisme judicial ben present al Tribunal Suprem. Tal com explicava la catedràtica de Dret Constitucional Mercè Barceló, el president de la Sala Segona d’aquest tribunal, Manuel Marchena, ja va fer servir aquest concepte en una condemna de què va ser ponent contra els qui van envoltar el Parlament de Catalunya l’any 2011.

Enguany, a l’alt tribunal, els centenars de policies que han passat per testificar han reforçat aquesta tesi amb distintes declaracions. Algunes ben poc creïbles pels relats hiperbòlics que en feien, el cert és que els jutges podran emparar-se en aquests testimonis per redactar una sentència condemnatòria. Tal com han vingut denunciant les defenses, els policies i guàrdies civils han comptat amb l’avantatge de no enfrontar-se directament a les proves visuals d’imatges i vídeos que podien posar en entredit, de manera automàtica, les seues declaracions.

Antics membres del Govern Rajoy com ara el mateix expresident, Soraya Sáenz de Santamaría o Juan Ignacio Zoido van assegurar desconèixer qui prenia les decisions policials durant l’1 d’octubre. Va ser l’exsecretari d’Estat de Seguretat i número dos de Zoido a Interior, José Antonio Nieto, qui deia conèixer els operatius de la jornada del referèndum. Ell mateix va negar l’existència de càrregues policials durant l’1 d’octubre i va assegurar sentir-se preocupat «pel tumult que s’estava produint» el 20 de setembre.

Era només un aperitiu del que estava per arribar. Enric Millo, exdelegat del Govern espanyol a Catalunya, obriria la llauna de les versions més surrealistes amb la «trampa del fairy». En les seues paraules, consistia a «escampar detergent al terra perquè, quan entraren policies als col·legis, patinaren i després els colpejaren al cap». Setmanes més tard, un agent donava per bona aquesta versió quan explicava que «una massa hostil ens donava puntades de peu i ens espentava fins que vaig esvarar i em van donar una puntada de peu al cap: devien haver tirat rentavaixelles al terra». Millo, que la nit de l’1 d’octubre va demanar perdó per l’actuació de la policia espanyola, va rectificar per assegurar que «havia demanat disculpes per la bona fe de les persones que havien estat enganyades pel seu Govern».

Tot seguit, els agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil que declararen de forma anònima donaven versions, en molts casos, d’allò més apocalíptiques. Per exemple, el 19 de març, l’agent H11346M de la Benemèrita assegurava que entre els documents trobats als domicilis d’alguns càrrecs públics catalans detinguts -com ara Lluís Salvadó, exsecretari d’Hisenda-, «ens va cridar l’atenció dos folis manuscrits que deien ‘escenari de guerra’ i escenari de guerrilla’». Aquell mateix dia, el guàrdia civil P35979V assegurava que durant el «tumult» del 20 de setembre a les portes del Departament de Vicepresidència, Economia i Hisenda quan estava sent escorcollat hi havia gent amb banderes d’Òmnium Cultural. Preguntat per les defenses per com eren aquelles banderes, les descrivia dient que eren «quadrades, de tela, amb una ratlla i un pal». Ell mateix, també, va assenyalar Carme Forcadell per «alçar la mà des d’un cotxe per agitar la massa aquell dia». Segons la seua versió, en la qual es va reafirmar a preguntes de les defenses, aquest cotxe amb què hauria passat la presidenta del Parlament circulava per un carrer tallat -la multitud de gent no permetia cap circulació- i, a més, en contradirecció.

El reflex de l’odi

Després de tots aquests testimonis, arribarien les versions continuades de les «cares d’odi» dels manifestants que, segons els agents que testificaven al Suprem, van marcar les seues vides professionals. «En les cares de la gent vaig veure, per primera vegada en la meua vida professional, el reflex de l’odi», deia el guàrdia civil H12669K. Era la primera declaració de moltes en aquest sentit. Aquest mateix agent definia el paisatge extremadament hostil amb l’onejament d’estelades, càntics, crits i gent «que ens insultava amb una urna de paper a la mà i que ens tirava clavells». El guàrdia civil S17917T, que va actuar en l’escorcoll d’unes naus industrials que guardaven material del referèndum a la població vallenca de Bigues i Riells, elevava el to: «No he viscut el conflicte basc, però pel que em diuen els veterans, el que vam viure s’hi assembla molt». Un altre agent, dies després, lamentava que havia passat «anys al País Basc i mai no havia vist aquell odi».

D’aquell odi era protagonista gent anònima com «la tigressa de Badalona», batejada així per un altre testimoni, l’agent 100455 de la Policia Nacional. Aquest agent també acusava els mossos d’amagar-se en bardisses per no actuar i «per no dur-nos aigua» i lamentava que havien insultat tant a sa mare que, «tot i viure a Gandia, es va tindre que dutxar 200 vegades aquell dia».

Segons les versions policials, en canvi, els mateixos agents van actuar amb un civisme envejable. Després de negar haver actuat amb violència, alguns fins i tot es vantaven d’haver «retirat amb cura ancians asseguts». L’agent 11486 assegurava haver acompanyat «gentilment una persona gran perquè no caiguera i em va dir que no li pegara. Se’m va quedar gravat». També té ben present a la memòria, diu, «les persones grans i discapacitades físicament, algunes amb cadira de rodes, col·locades sota la pluja per impedir-nos el pas».

 

La Fiscalia hi contribueix

No només els agents policials han donat aquesta mena de versions. Si bé la Fiscalia es dedica a preguntar, el to de l’interrogatori evidencia la intencionalitat de les acusacions. És per això que, per sostenir la versió de la violència ambiental, Fidel Cadena preguntava a l’agent R77175H de la Guàrdia Civil si «els manifestants empraven tècniques de guerrilla urbana». O Javier Zaragoza, que tenia com a principal argument contra Jordi Sànchez el fet d’haver rebut correus d’un tal Xabi Strubell -que el mateix expresident de l’Assemblea Nacional Catalana no havia ni tan sols llegit- amb què animava, presumptament, a impedir el pas de les forces policials als centres de votació l’1 d’octubre. Pel seu compte, Consuelo Madrigal preguntava a un altre agent de la Benemèrita -que denunciava setge a els casernes- si a dins vivien les famílies dels membres del cos per redundar en el relat apocalíptic.

Són alguns dels exemples dels testimonis policials més extravagants i hiperbòlics d’un judici que, segur, encara deixarà més declaracions sorprenents adreçades a donar per bona la versió de la violència ambiental. De «l’odi que es mastegava en l’ambient», segons va dir un altre policia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.