Judici 1-O

Fairy, tricornis i 'Traviates'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La setmana era especialment complicada per als líders independentistes que seuen al banc dels acusats del Tribunal Suprem. El pas per la sala segona dels màxims responsables de l’operatiu policial del Primer d’octubre suposava, d’una banda, l’oportunitat de les defenses d’interrogar sobre els abusos policials, però també la de la Fiscalia d’obtenir testimonis clau per apuntalar el relat de la rebel·lió i la violència. Han passat, també, el delegat de l’Estat a Catalunya en aquell moment, Enric Millo, el president del Parlament Roger Torrent o la secretària judicial del Jutjat d’Instrucció Número 13 de Barcelona, Montserrat del Toro. Al final, però, el pitjor malson dels presos polítics seria l’excap de la comissaria general d'informació dels Mossos, Manuel Castellví.

 

DILLUNS 4 DE MARÇ

El primer a sotmetre’s a interrogatori va ser José Antonio Nieto, que era el secretari d’Estat de Seguretat, segon d’abord de Juan Ignacio Zoido durant el govern del Partit Popular. Nieto va ser també el primer a reconèixer responsabilitats sobre l’operatiu policial confegit per aturar el referèndum de l’1 d’octubre. Unes responsabilitats que havien esquivat, de totes totes, Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Zoido. L’exsecretari d’Estat de Seguretat, que ja sabia el que era passar per un jutjat degut a la seva imputació en el cas Lezo, va afirmar que “l’actitud de la direcció dels Mossos va ser reticent a acceptar una coordinació”, una qüestió en què insistirien altres dirigents policials els dies següents, que denunciaven poca predisposició del Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, a deixar-se coordinar. Com a corol·lari, va afegir que “tot va ser bastant surrealista. En una taula parlàvem del dispositiu per evitar l’1 d’octubre amb la gent que l’havia convocat”.

Sobre la jornada concreta del Primer d’Octubre, Nieto va assegurar que “tècnicament no hi va haver cap càrrega” i que hi va haver “agressions a policies i guàrdies civils que van rebre cops, tanques, bancs, llambordes, en un nombre important”. Unes declaracions que, en part, es contradeien amb el seu propi testimoni en el moment que va assegurar que “cap policia va haver de ser medicalitzat”, “cap policia va haver de ser atès per una ambulància medicalitzada” i “cap policia va agafar la baixa”. El ball de dades contradictòries sobre les suposades lesions policials seria una altra de les qüestions destacades de la setmana judicial.

La clau del que va relatar Nieto va passar més o menys desapercebuda. Conscients que l’operatiu policial era insuficient per aturar l’1-O, a 72 hores del referèndum l’executiu Rajoy hauria proposat a Puigdemont un simulacre de referèndum. “S’hauria pogut simular el referèndum en places o llocs oberts on no s’anés en contra del mandat. Així se’ls va traslladar també”, detallava.

Abans de seguir amb la reconstrucció del relat policial, però, van passar pel Suprem diferents persones vinculades a la Mesa del Parlament. El primer, l’actual president Roger Torrent, afirmaria, en la línia de Carme Forcadell, que “no es pot inadmetre una iniciativa parlamentària. Estaria limitant el dret dels diputats i la capacitat de representació parlamentària”. El seu relat el contradirien el vicepresident i el secretari de la Mesa, José María Espejo Saavedra (C’s) i David Pérez (PSC). Aquest darrer, afirmaria que “tenim obligació d’inadmetre les iniciatives quan vulneren la Constitució”.

Finalment, la declaració del Lletrat Major del Parlament, Antoni Bayona, suposaria un cop a la línia defensada per Forcadell, en tant que va recordar que havia advertit a la presidenta del Parlament que era il·legal tramitar la Llei del Referèndum. La setmana seria dura.

 

DIMARTS 5 DE MARÇ

Els sabons rentavaixelles serien els protagonistes inesperats de la segona jornada. En la seva intervenció davant el Suprem, qui fou Delegat de l’Estat espanyol a Catalunya, Enric Millo, denunciaria que els manifestants convocats a les portes dels col·legis electorals haurien fet servir, en ocasions, la “trampa del Fairy”, consistent en abocar sabó al terra per fer que els agents policials rellisquessin. Les bromes a les xarxes socials es disparaven, arribant al clímax quan l’Ajax -equip de futbol, també amb nom de rentaplats- va eliminar el Reial Madrid de la Lliga de Campions masculina amb un dolorós 1 a 4 al Bernabeu. Futbol i política es barregen inevitablement.

Millo va disparar contra tot i tothom. Contra el 20 de setembre: “hi va haver destrosses violentes”. Contra l’actuació dels CDR aquell dia, tot i que encara no s’havien conformat. Contra Trapero: “va dir que no faria ús de la força”. Contra el Govern: “la gent estava moguda per un engany. Els hi feien creure que tot era legal i que tot es podia fer”. I contra l’independentisme en general: “vaig arribar a comptar més de 100 accions d’assetjament a diferents institucions, casernes, hotels on s’allotjaven policies”.

Una de les coses més destacades de la intervenció de Millo no va sortir de la seva boca, sinó de la de l’advocat Francesc Homs, quan li va preguntar per què “davant la situació de conflictivitat, violència, setge i intimidació que vostè descriu, no va demanar l’estat de setge al Govern espanyol?”

Neus Munté, una de les conselleres que va deixar el càrrec poc abans de l’1-O -va ser substituïda per Jordi Turull-, va afirmar que “compartia la via del referèndum”. I el secretari tècnic del Ministeri d’Interior, Juan Antonio Puigserver, desplegant argumentari tècnic. Tots dos van servir d’entremès abans del segon plat fort del dia.

Diego Pérez de los Cobos va seure a declarar com a màxim responsable policial de l’operatiu del primer d’octubre. Aquest comandament, que durant l’intent de cop d’Estat militar del 23F es va presentar voluntari a la caserna de la seua localitat natal, Iecla (Múrcia), va carregar contundentment contra els manifestants -per violents-, els Mossos d’Esquadra -per inactius- i el Major Trapero. D’aquest darrer va dir que “va expressar la seva disconformitat sobre la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de designar-me coordinador de l’operatiu de l’1 d’octubre” i que el seu pla “s’aproximava més a un pla de desenvolupament d’una jornada electoral que no pas a impedir un referèndum il·legal”.

Preguntat sobre per què es van aturar les intervencions policials a partir del migdia, Pérez de los Cobos va afirmar que “en cap moment hi va haver cap ordre de parar l’actuació policial”. En canvi, Juan Fernández, portaveu de l’Associació Unificada de la Guàrdia Civil, declarava hores abans a TV3 que “l’ordre d’actuar o replegar-se l’1 d’octubre procedia d’un càrrec polític”.

 

DIMECRES 6 DE MARÇ

Pérez de los Cobos seguiría responent a les defenses -es va contradir dient que “la frase que calia prevaldre l’ordre per damunt de la convivència no la vaig dir”- al matí d’una jornada que estava reservada al protagonisme de Montserrat del Toro, secretària general del Jutjat d’Instrucció 13 de Barcelona -on va començar la investigació del cas-, que va declarar sense aparèixer en càmera i donant la sensació d’estar atemorida i superada per la situació. Una situació que va quedar palesa en la poca consistència d’algunes de les seves declaracions.

Del Toro, que segons va revelar Público és afí a Ciutadans i seguidora a Facebook de pàgines ultraespanyolistes, va generar un relat sobre el 20 de setembre --quan era dins del Departament d’Economia, quan ella mateixa dirigia l’escorcoll-- segons el qual hauria “tingut preocupació durant tot el dia i por, com qualsevol ésser humà, a partir de dos quarts de deu del vespre, en veure què hi havia fora”. La tesi criminalitzadora la va guarnir, repetides vegades, amb la paraula “tumult”, que semblava voler encaixar allà on fos. Preguntada per què sentia des de dins de l’edifici, va respondre que era “el soroll típic d’un tumult”, com si fos un so tipificable com el lladruc dels gossos.

El relat d’hostilitat, però, era poc consistent en un moment com quan va dir haver escoltat la veu de Carme Forcadell. L’advocada de l’expresidenta del Parlament li va fer notar que durant la instrucció no va identificar la veu i que, a més, la seva clienta no va parlar per megafonia.

Tot, però, duia a alimentar l’imaginari de setge per exposar la tràgica sortida de l’edifici. “Em van oferir la possibilitat de marxar per la porta, però jo ho vaig descartar totalment. Era inadmissible. Després del que havia vist, no era una opció segura”, destacava. Va demanar ser evacuada amb helicòpter, opció que va resultar impracticable, i finalment va acabar saltant “un murete de un metro” fins al terrat del teatre Coliseum, per on va acabar sortint.

Després de del Toro era el torn de dos hotelers que havien allotjat policies nacionals i guàrdies civils que van afirmar no haver rebut pressions públiques, tot i que sí algunes amenaces telefòniques. A partir d’aquí, van començar a aparèixer tenors que cantaren la Traviata. El primer, Pedro Buil, cap de la Marina Mercant del port de Palamós va contradir Josep Rull, afirmant que el vaixell conegut com a ‘Piolín’, sí que hauria pogut atracar al port. Tot seguit, l’informàtic Vicent Nos va confirmar que s’havia reunit amb Carles Puigdemont, Marta Rovira i Oriol Junqueras el dia 16 d’agost per organitzar la votació electrònica del referèndum i que també havia quedat amb Xavier Vendrell -dirigent d’ERC- per organitzar el vot exterior. No obstant, va declarar que, com que finalment no els van dir com ni quan els pagarien, no van dur a terme la tasca encomanada.

 

DIJOUS 7 DE MARÇ

El cap de la Policia Nacional l'1-O Sebastián Trapote, el de la Guàrdia Civil Ángel Gonzalo i l'excap de la comissaria general d'informació dels Mossos Manuel Castellví van ser els testimonis que van declarar dijous.

El primer, que al seu currículum figura com a autor del tret que va matar l'obrer de Badalona José Luis Herrero, en un dels molts episodis de violència policial del final de la dictadura -tal com va revelar Crític-, va testificar que havien preparat un pla A i un pla B. El primer del plans partia que els Mossos intervinguessin els col·legis, mentre que el segon contemplava entrar en acció davant la possible inacció de la policia catalana.

Trapote va assegurar que la resistència davant el decomís d’urnes “estava perfectament organitzada. Sabien com fer la resistència”. A més, va assegurar que es tractava d’actuacions “molt complicades, per l’agressivitat de la gent”.

Finalment, preguntat per l’actuació el dia 20 de setembre, quan van mantenir durant hores un setge davant de la CUP sense ordre judicial d’escorcoll, argumentava que allò responia a la “sospita que la CUP amaga propaganda”, malgrat que no va saber aclarir si es tractava de propaganda institucional o del partit.

A Trapote el va seguir Gonzalo, també amb una taca negra al seu historial: haver condecorat membres de la División Azul l’any 2016 -segons va avançar La Directa. Gonzalo va carregar contra el comportament, a parer seu, violent d’alguns manifestants el dia del referèndum i va assenyalar la resistència que organitzada pels CDR l’1-O, destacant que que feien servir paraules com “defensar”, pròpies d’un “llenguatge prebèl·lic”.

Del seu testimoni, com a cap de la Guàrdia Civil en aquell moment, destaquen dos punts. El primer, el reconeixement que el dispositiu policial no aspirava a aturar del tot el referèndum. “És una utopia molt elevada pensar que es podia arribar a tots els centres. No teníem aquest objectiu, ni de bon tros”, relatava tot culpant, en part, la “passivitat” dels Mossos. En segon lloc, la confessió que “la Guàrdia Civil estava investigant el procés des del 2014. Concretament des del novembre, amb el 9N".

Acabada la intervenció dels líders de la policia estatal, Giuseppe Verdi va començar a sonar de nou a la Sala Segona del Suprem. Aquest cop, qui cantaria la ‘Traviata’ seria l’excap de la comissaria general d’informació dels Mossos d’Escuadra, Manuel Castellví, que sortiria en defensa del Major Trapero, però deixaria en posició compromesa els líders polítics de l’independentisme.

Reivindicant la feina de la policia catalana aquella jornada, va exposar que van “tancar 134 locals, a banda dels 239 que ja no van obrir per la demanda que els vam fer”. A la vegada, es va exculpar en els altres cossos policials: “la interlocutòria que demanava tancar els col·legis també estava adreçada a Policia Nacional i Guàrdia Civil i tampoc no ho van fer”. Així doncs, al seu entendre, “el dispositiu de l’1-O va resultar insuficient, sumant els tres cossos policials”

D’altra banda, va manifestar que s’havia alertat Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Joaquim Forn de la possibilitat que, tot i que aquells dies s’estava “fent una crida perquè la gent assisteixi als col·legis d'una forma pacífica, no treu que quan la força actuï, aquella actitud passiva d'aquells grups es pugui transformar en activa”.

La resposta que els hauria donat Puigdemont davant d’això va ser que “hi havia un mandat del poble”, fet que va frustrar a Castellví, que va sortir de la reunió convençut que se celebraria el referèndum. No obstant, va denotar que Trapero va deixar clar que els Mossos complirien amb el mandat judicial.

Finalment, Castellví va titllar de radicals els grups de l’esquerra independentista com Arran, el SEPC o la COS i va dir que el dia 1 d’octubre eren un risc i que els feia por que s’infiltressin als CDR i generessin tensió quan arribessin els cossos policials. Com quan en una manifestació pacífica, alguns exaltats acaben trencant la calma.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.