Els Crítics

El miracle de les paraules i els peixos

Amb ‘Veus, la mar’ (Edicions 62, 2019), Víctor Labrado (Sueca, Ribera Baixa, 1956) salva de l’extinció paraules i costums del món mariner valencià. Una joia de narració coral, i polifònica, amb un valor literari extraordinari que ha estat premiada amb el XL Premi Joanot Martorell de Narrativa 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els límits entre la novel·la de ficció i la de no-ficció es van trencar clarament durant la segona meitat del segle XX gràcies als esforços d’un escriptor imponent, Truman Capote, i la pressió d’una colla de periodistes esbojarrats —reunits al voltant de la revista Rolling Stone i liderats per Tom Wolfe.

Entre més característiques, aquesta novel·la de no-ficció nascuda del periodisme es va forjar amb investigació pròpia de reporter, descripcions acurades dels escenaris reals dels successos, entrevistes amb els protagonistes i reproducció de la seva parla.

A les novel·les de no-ficció ja clàssiques —nascudes del periodisme— s’hi van anar afegint els arguments i les tècniques de la història oral i l’antropologia fins a arribar a l’extrem de la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx, que encadena temàticament centenars de testimonis en obres monumentals com La pregària de Txernòbil o Temps de segona mà. La fi de l’home roig (editades per Raig Verd el 2015 i 2016).


 

Veus, la mar

Víctor Labrado

Edicions 62

Barcelona, 2019

192 pàgines


L’aposta de Víctor Labrado a Veus, la mar és encara més literària, amb bones dosis d’antropologia i història oral. Una petita història d’històries de la mar valenciana, entre Dénia i la Vila Joiosa, amb una extraordinària demostració de com la llengua més arrelada al territori pot esdevenir la més universal.

Veus, la mar no és ben bé una novel·la coral tot i que hi ha molts personatges i cap protagonista. No és un recull de testimonis, tot i que són antics pescadors —homes que foren “xiquets de barca”— els que hi parlen. I l’autor, Víctor Labrado, diu que és una novel·la de no-ficció tot i que molts lectors la podran llegir com un recull de contes.Perquè veritablement cada història narrada és independent de la resta.

Aquesta novel·la beu de molts estils i gèneres però troba la combinació per fer-ho tot sorprenent i realista; històric i llegendari; antic i contemporani; extraordinàriament ric i vívidament popular.

El títol de la novel·la juga, sens dubte, amb el doble significat de veus. Per una banda, Labrado dona veu als últims homes que poden parlar de la pesca sense motor, de l’almadrava a Benidorm i a la Vila o de la negra, el peix que no es podia dur al port ni explicar que s’havia pescat, si no es volia temptar la mal sort.

Per una altra banda, l’autor mostra el que no veiem rere la mar en calma: els oficis de la pesca, la dura vida a la barca; la costa com a escenari de guerra; els bombardejos de l’aviació italiana; la marxa al Marroc i Andalusia per pescar; el contraban; el servei militar o les desenes de vaixells enfonsats a la costa de les Marines.

L’ús del vocabulari mariner i pescador de l’obra és enlluernador. El nombre d’expressions, girs i locucions, tan ampli com precís. Normalment, el mateix personatge que explica la història aclareix quin és el significat d’una paraula quan suposa que el seu ús és molt local —“La tarrafa deien pescar a la llum la sardina i l’aladroc”— però també és una extensa recerca antropològica mirant d’albirar en la llunyania del temps unes formes de vida tan properes com desconegudes: “El morenell era una gàbia redona amb una gola en forma d’embut, per on el peix podia entrar però no eixir-se’n. La moruna, com una almadrava petita i primària, no agafava peixos tan importants com la tonyina. El tresmall consistia només en una barrera o cortina de xarxa que es parava prop de les roques, on els peixos tenen el cau. La tarrafa es tancava en cercle sobre el peix atret per la llum, enmig de la nit”.

Labrado és sobretot fidel a la llengua, a la dels pescadors de la Marina i al seu propi estil. No passaria res si els testimonis que conten les històries d’aquesta mar fossin inventats, perquè l’autor els dota d’una personalitat a través de les seves paraules i les seves expressions. Fins i tot connecta amb el nou periodisme amb onomatopeies que farien les delícies de Tom Wolfe (“Després d’uns quants xe-xe-bom-bom, s’engegava amb un definitiu i satisfactori xe-bom-bom-bom-bom-bom-bom”).

Veus, la mar és una elegia a un passat que hem condemnat i que gràcies a Labrado reviu negre sobre blanc: “El peix, com més va, més car de vore és, em reconeixen. (...) I darrere del peix, es van acabant també els mariners. Ves i compta les barques que queden al port”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.