En aquesta ocasió, segons la presidenta del PEN Català, Laura Huerga, el premi reconeix en Mukasonga «una obra que preserva la memòria col·lectiva del poble tutsi i denuncia la persecució contra la seva comunitat, el genocidi de Ruanda i les formes de violència colonial i patriarcal que l’han travessada».
Mukasonga va explicar que ella va nàixer «en ple genocidi i només vaig veure genocidi», un ambient hostil que va afectar la seva vida quotidiana des de petita. Miraculosament, afegeix, va poder entrar en un institut-internat, el col·legi Nostra senyora del Nil (que després ha donat nom a una de les seues novel·les), on, per ser de l’ètnia tutsi era considerada i tractada de «panerola» cada dia: «Jo i unes poques tutsis vam entrar per quota i cada dia ens maltractaven i ens violentaven. Jo havia de rentar els plats de totes les nenes. Si érem quinze nenes per taula, jo només menjava restes i, en acabar, havia de rentar els plats de totes». Mukasonga afegeix que, durant anys, va ser incapaç de parlar sobre això fins que «vaig poder escriure la història en forma de novel·la».
L’editora de Minúscula, Valeria Bergalli, que ha publicat els esmentats títols de Mukasonga en castellà i català, creu que és gairebé «un miracle» que «una obra literària tan extraordinària hagi nascut d’una experiència tan traumàtica com un genocidi» i va recordar que Mukasonga sovint explica que «va començar a escriure per no tornar-se boja».
Explica que Nostra senyora del Nil és una demostració d’intel·ligència narrativa perquè se situa vint anys abans del genocidi però «s’endinsa en els petits detalls que expliquen com es prepara aquell genocidi». La dona descalça (Minúscula, 2026), en canvi, «és un homenatge a la seva mare, morta durant el genocidi i el cos de la qual encara no s’ha localitzat». L’obra, diu, «destila tendresa i amor» i resulta «commovedora perquè es deriva d’una mort traumàtica».
Scholastique Mukasonga no creu que «l’escriptura pugui abolir el dolor» perquè és «impossible», però reconeix que fa trenta anys no en podia parlar i ara, després d’haver escrit aquestes novel·les i altres obres de no ficció sobre el genocidi, pot anar per tot el món explicant què va passar.
Mukasonga va tenir l’oportunitat de marxar de Ruanda el 1993 i els seus pares els van empènyer -a ella i al seu germà- a fer-ho. «Burundi era a prop i vam marxar caminant, de nit, fins travessar la frontera. Després em van acollir a França i jo només volia ser memòria»: recordar i fer servir les qualitats de contallera que havia heretat de la seva mare per escriure sobre el genocidi.
«He pogut escriure perquè vaig tindre la sort d’escoltar a la meva mare, que ens explicava les rondalles tradicionals de Ruanda. Oralment ens traslladava la seva cultura i jo, que escoltava els seus contes, a poc a poc em vaig sentir interpel·lada a ser contallaire».
El premi Veu Lliure es lliura a Manacor (Mallorca), a la Institució Pública Antoni M. Alcover, aquest 20 de novembre, en un acte en què l’escriptora conversarà amb la periodista Mercè Pinya i l’escriptora Núria Cadenes.
El lliurament sempre se celebra al voltant del 15 de novembre, el Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit, que el PEN Català commemora amb el guardó Veu Lliure i amb una obra cedida per algun artista. Enguany es tracta d’una fotografia de Pilar Aymerich, una imatge que en aquest cas recorda la manifestació del febrer del 1976 convocada per l’Assemblea de Catalunya amb tres manifestants deixant banderes catalanes al monument de la Diagonal conegut com el Llapis a l’indret popularment anomenat com el Cinc d’Oros (monument dedicat a Pi i Margall que el franquisme va convertir al seu interès i la democràcia va reivindicar novament).