El català, llengua dʼintegració (2)

Laura Párraga: «No volia contribuir a la desaparició dʼuna llengua»

Des que va arribar dʼAlemanya al cor de Benimaclet, Laura Párraga ha fet del català una eina dʼarrelament i respecte mitjançant les classes que ha rebut al centre social El Terra. Un testimoni que posa els focus en la importància de respectar la llengua malgrat la manca de suport institucional.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Viu a cinc minuts del cor de Benimaclet. Lluny dels hiverns grisos i freds d’Hamburg, la ciutat on va créixer, Laura Párraga González ha arribat a aquest racó de València amb la intenció de no contribuir a la pèrdua progressiva de la llengua. Laura exemplifica el compromís de molts immigrants per tal de mantenir viu el principal símbol identitari del seu país d’acollida.

Nascuda a Alemanya, de pare murcià i mare gallega, va créixer en una bombolla cultural on la televisió espanyola i el castellà monopolitzaven l’ambient domèstic. Formaven part de l’onada d’immigrants que el franquisme va fer fora del país. El pare, de fet, enyorava moltíssim Espanya: «Gairebé tots els seus amics són espanyols, no li agradava gens Alemanya, tenia la intenció ferma de tornar-hi». En canvi, la mare provenia d’un poble molt menut de Galícia amb una realitat ben diferent: «Li agradava molt Hamburg, una gran ciutat... Sempre havia volgut eixir del poble».

Els estius els passava a casa dels avis i confessa que va arribar a idealitzar Espanya: «Sense escola i amb platja, era el lloc perfecte de vacances». Més endavant, la relació amb la seva parella —una parella valenciana a la qual va conèixer a Alemanya— li faria a viure a mig món. Finalment, però, l’atzar i el desig d’estar prop de casa van dur-los cap a València. De tot allò ja fa cinc anys i mig.

Als primers mesos es va adonar d’una realitat incòmoda: en el seu entorn quotidià pràcticament ningú no s’expressava en valencià. Tot i que la seva parella havia crescut a Benimaclet, el seu cercle social i familiar era exclusivament castellanoparlant. Per a algú com ella, apassionada de l’antropologia i amb una facilitat innata per als idiomes, aquella barrera no va esdevenir un obstacle, sinó ben al contrari, una gran motivació. «Vaig dir-me que havia d’aprendre la llengua d’alguna forma», recorda.

Volia fer la compra en català a les botigues del barri i interactuar amb tothom amb naturalitat. Així va descobrir les classes gratuïtes que oferia El Terra, un centre social de referència a Benimaclet, totalment autogestionat. El que va començar com un aprenentatge de la gramàtica i el vocabulari bàsic es va transformar, al llarg de tres anys, en una immersió total a través dels grups de conversa i les eixides culturals. Un espai que va molt més enllà de les aules, on gràcies a voluntaris disposats a divulgar la llengua ja compta amb més de dos centenars de persones inscrites. «He passat de no poder construir ni una frase a tenir molts amics amb els quals em comunique sempre en valencià», explica amb satisfacció.

Laura Párraga viu al barri valencià de Benimaclet. / Olga Torres

Aquesta mirada externa sobre la llengua pròpia xoca amb la realitat local. La Laura confessa la seva sorpresa per la gent de València que li dona l’esquena de manera sistemàtica o que canvia al castellà en veure algú que s’esforça a parlar-la. En els anys que va residir a Catalunya va trobar una oferta més gran de cursos i elements de promoció de la llengua adreçats als nouvinguts. A València, per contra, detecta «molt poca voluntat institucional perquè les persones que hi han vingut, puguen aprendre’l».

Per a ella, conèixer l’idioma va molt més enllà de la simple comunicació. És una qüestió de respecte i responsabilitat cívica. Si els vinguts de fora no s’esforcen a parlar-la i la població local deixa d’utilitzar-la, la llengua pot patir un retrocés dramàtic en poques generacions. «Quan véns de fora, canvies de barri... Si hi ha molta gent i ningú l’aprèn, lʼidioma va a menys i acaba desapareixent... I jo no volia contribuir a la desaparició dʼuna llengua», reflexiona. Li aterra pensar que, si tot continua igual, els territoris i les llengües cada cop estaran més homogeneïtzats: «Tothom acabarà parlant en anglès».

La seua experiència a El Terra li ha permès comprovar que no està sola. Al voltant d’aquesta iniciativa s’agrupa molta gent diversa: des d’estrangers arribats d’Itàlia —als quals la nova llengua els resulta sorprenentment accessible gràcies a la fonètica— fins a persones d’uns altres punts de l’Estat o de famílies castellanoparlants que busquen un espai on poder parlar-lo.

Per a la Laura, Benimaclet ja s’ha convertit en el seu barri. Parlar el català no només ha sigut l’accés a un nou codi lingüístic, sinó que s’ha convertit en el pilar d’una identitat col·lectiva que cal preservar. La seva història ens demostra que una de les maneres més boniques de pertànyer i d’estimar una terra és regalar-li consisteix a aprendre i fer pròpia la seva veu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.