La història de Mario Lara amb Catalunya va començar molt abans de decidir instal·lar-se a Barcelona a l’agost de l'any passat. Nascut a Ciutat de Mèxic, feia anys que venia a visitar el seu cosí a Vilafranca del Penedès. En les primeres trobades, Mario admet amb sinceritat que en algun moment ell mateix va ser «part del problema». Pensava que la gent no havia d’aprendre català i feia bromes al seu cosí pel fet de parlar-lo. Tot va canviar amb el pas del temps, fins al punt que, des de fa més d’un any, ha escollit la capital catalana com la seva llar per fer una vida nova.
Abans de fer les maletes, la curiositat i el desig d’integrar-se el van portar a descarregar una aplicació per començar a familiaritzar-se amb la llengua. Un mes després d’haver aterrat a Barcelona, ja estava inscrit als cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística. Des de la seva experiència com a castellanoparlant, defensa amb fermesa que aprendre català li ha permès integrar-se plenament a la societat d’acollida sense renunciar a les pròpies arrels mexicanes: «Adaptar-se a una altra llengua no significa renunciar a una part d’allò que ets».
Gràcies a l’adopció del català ha pogut descobrir els matisos més profunds de la cultura local: «Gràcies a la llengua entens l’humor d’un lloc, entens la seva gent, entens els acudits…». A més, destaca el valor d'expressions pròpies, com ara l’ús constant del verb fer —«fer un cafè», «fer una abraçada», «fer un petó»...— o la manera tan particular d’entendre les hores i el temps: «Quan parlem de dos quarts de nou per referir-nos a les 8:30, sembla que estem pensant en el futur contínuament», assenyala entre riures, recordant que cada idioma és un model únic per interpretar el món.

Però la seua visió també xoca amb una realitat que l’incomoda profundament. Mario no entén com molts residents estrangers porten anys al país sense mostrar cap interès per aprendre-la: «Porten més de deu anys aquí i no diuen ni una sola paraula en català, ni tampoc no els interessa». Per a ell, aquesta actitud resulta completament incoherent: «A nosaltres, els mexicans, ens molesta moltíssim que els estatunidencs vinguin a Mèxic i exigeixin a tothom que els parli en anglès, sense respectar les nostres tradicions... I resulta que ells, aquí, fan tot just el mateix».
Mario volia compartir aquesta sensació i per aquesta raó va decidir publicar uns vídeos al seu compte d’Instagram, una xarxa social en què ja acumula més de 57.000 seguidors. Sovint compara la situació del català amb el respecte que mereixen llengües com el nàhuatl o el maia a Mèxic. I el seu missatge, tot sigui dit, va calant: «Des de que vaig començar a penjar tots aquests vídeos, moltes persones m’han fet saber que han decidit aprendre català», explica.
En el seu dia a dia, Mario busca activament tots els espais possibles on viure, socialitzar i créixer en català. S’ha fet voluntari de la comissió d'arrelament de la Plataforma per la Llengua, s’ha envoltat d’amics catalanoparlants i s’ha matriculat en un màster de ràdio i televisió íntegrament en aquesta llengua per professionalitzar, encara més, la seva comunicació. Cada petita interacció quotidiana és un motiu d’orgull: «M'emociona molt entrar a qualsevol establiment i escoltar que la gent parla en català», diu, «m’encisa demanar el meu cafè en català com si estigués aprenent el francès a París».

Ell mateix ho resumeix: «Sento que, quan estimes alguna cosa, vols entendre-la bé. I jo estimo Catalunya... Sempre seré mexicà, però em considero un català que va néixer a Ciutat de Mèxic». Un reflex de com els sentiments de pertinença poden canviar al llarg d’una vida i la demostració palpable que, amb voluntat, l’idioma deixa de ser una frontera.