Música

Júlia Català: «La música va molt més enllà de l’idioma»

Júlia Català (Sant Cugat del Vallés, 2000) és cantant, compositora i productora musical. La seva passió sempre ha estat fer música: compondre, cantar, gravar i tocar en directe. De formació clàssica, va començar a escriure i cantar cançons de manera autodidacta, fins que es va interessar pel món de la producció musical. L’autoproducció li ha permès investigar, descobrir noves sonoritats, trobar un so propi i desenvolupar la seva identitat musical. El seu darrer treball és ‘16 minuts de pausa’ (Delirics, 2026), un EP de creixement després del seu treball de debut, ‘Anatomia de la tristesa 5/u’ (Kinky Love Music, 2025).

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Persona inquieta, Júlia Català també va estudiar Comunicació Audiovisual, perquè sempre li han interessat la ràdio, la televisió i, sobretot, l’escriptura. Més endavant, va cursar el Grau Superior de Cant Modern al Taller de Músics de Barcelona. Musicalment, el seu projecte es mou principalment entre el pop i l’R&B, tot i que incorpora influències de molts altres estils. Escolta música molt diversa i troba inspiració tant en artistes d’altres èpoques com en artistes actuals. Precisament, una de les coses que més li agrada de fer música és poder barrejar totes aquestes influències i continuar descobrint el seu propi so.

—Com és ser una artista que fa música en català? Creus que és més fàcil accedir a oportunitats per tenir menys competència o que, pel contrari, la llengua és un limitant per expandir la teva música en un futur?

—Jo faig música en català perquè és la meva llengua i aquella amb què millor m’expresso. També he escrit cançons en anglès, però quan escric en català sento que connecto molt més amb allò que estic explicant. Crec que fer-se un lloc dins la indústria musical és difícil independentment de la llengua en què cantis. És veritat que fer música en català et pot obrir portes i donar-te accés a oportunitats que potser no trobaries en altres llengües, perquè hi ha una escena pròpia i iniciatives que hi donen suport. Però també és veritat que et pots trobar amb més dificultats a l'hora d'arribar a altres públics o entrar en determinats circuits. El que no acabo d'entendre és per què ha de ser així. Entenc que el mercat és més petit, però no sé fins a quin punt és una qüestió de la llengua o de com funciona la pròpia indústria, que potser ja dona per fet que la música en català té menys possibilitats d'arribar lluny.

Al final, crec que la música va molt més enllà de l'idioma. La llengua és important, evidentment, però una cançó pot emocionar-te encara que no entenguis què diu. Crec que la música en català també podria arribar a molta més gent, i no m'agradaria que la llengua fos un límit a l'hora de plantejar-me fins on pot arribar la meva música.

—Si la teva música fos una habitació, què hi trobaríem? Quins objectes, colors, persones o rareses no hi podrien faltar?

—Crec que la meva habitació tindria molt aquesta barreja entre nostàlgia i il·lusió pel que encara ha de venir. En el meu nou disc parlo molt del pas del temps i de la velocitat amb què passa, des de la nostàlgia i la ràbia fins a les ganes de tot el que encara queda per viure. Podríem trobar-hi moltes fotos de quan era petita, objectes que sempre m'ha agradat col·leccionar i records guardats de viatges, concerts, experiències. També hi hauria un piano, una guitarra, un micro, tot el necessari per gravar música. Algunes coses desordenades i potser objectes que no saps ben bé per què estan allà però que per alguna raó li donen harmonia a l’habitació.

La cantant i productora Júlia Català.

—Qui és la Júlia quan no està fent música? Quines coses t'interessen, t'obsessionen o t'inspiren i que potser no tenen res a veure amb la teva faceta artística?

—Soc una persona molt tranquil·la, però alhora m'agrada fer moltes coses. També soc bastant obsessiva i impacient i quan se'm posa una cosa al cap, necessito fer-la de seguida. Potser em passo dos mesos sense llegir i de cop agafo un llibre i me l’acabo en tres dies. O estic una tarda sense fer res i al vespre em ve una idea per una cançó i em passo fins la matinada gravant-la.

També m'agrada molt desconnectar del meu dia a dia, sortir amb les amigues, fer plans amb els meus germans, viatjar, passar temps amb la família i, en general, trencar una mica la rutina. També m'agrada molt fer esport, sobretot jugar a futbol i a tennis. De fet, he jugat a tennis tota la vida, des dels cinc anys, i durant molts anys vaig competir. És un esport que sempre ha format part de la meva vida i, igual que quan faig música, quan jugo a tennis sento que connecto molt amb mi mateixa. Soc molt imaginativa, penso molt, m'agrada molt escriure i també parlar en públic. Als concerts gaudeixo molt explicant cada cançó i connectant amb la gent.

—Tens una formació musical i també t'encarregues de produir la teva pròpia música. Què passa pel teu cap quan crees? Ets de les que tenen una idea molt clara del resultat final o t'agrada deixar-te sorprendre pel procés?

—A l'hora de fer música m'inspiro en coses molt diferents, depenent de la cançó i del dia. A vegades he escoltat una cançó que m'ha agradat molt i tinc ganes de provar de fer alguna cosa en aquella línia, i altres dies simplement em poso a experimentar, a buscar sons i a provar coses sense tenir gaire clar cap on vull anar.

Normalment no tinc el resultat final gaire definit des del principi. De vegades em penso que sí, que tinc molt clar com vull que soni, però després em poso a treballar-hi i acabo arribant a un lloc completament diferent del que m'havia imaginat. I m'agrada que sigui així, perquè moltes vegades acabo descobrint coses noves.

—Creus que has de tenir una vida interessant per fer art interessant? O pots escriure una gran cançó des de l'avorriment més absolut?

—No crec que hagis de tenir una vida especialment interessant per fer art interessant. Evidentment, moltes vegades m'inspiro en coses que em passen en el dia a dia, però moltes altres cançons surten de llibres que llegeixo, música que descobreixo, històries que m'imagino o simplement idees que em passen pel cap. De fet, crec que moltes vegades la imaginació també surt de l'avorriment. Jo soc una persona que dona moltes voltes a les coses, que s'imagina moltes situacions i que de vegades s'obsessiona una mica amb segons quins pensaments. I crec que tot això també és el que em porta a escriure música. Al final, no cal que et passin mil coses per tenir coses a explicar.

—La indústria musical pot ser un món força exigent, especialment quan ets una artista emergent i has de fer una mica de tot. Com trobes l'equilibri entre la llibertat creativa i la necessitat de fer-te un lloc professionalment?

—Jo intento fer música que m'agradi, amb la qual em senti identificada i que, alhora, pugui connectar amb la gent. Tot i així, intento no obsessionar-me gaire pensant en si agradarà o no. Al final, crec que fer-se un lloc dins la indústria ja és prou difícil com per afegir-hi també la pressió d'haver de fer música pensant constantment en el que pot funcionar. Evidentment, m'agradaria arribar a molta gent i que les meves cançons tinguessin recorregut, però prefereixo fer-ho des del que realment m'agrada crear. Crec que és un procés llarg i que mantenir aquesta llibertat creativa és precisament el que em dona la motivació i les ganes de continuar fent música.

—Quina part de tu creus que només existeix quan fas música?

Crec que la música em permet treure una part de mi que en el dia a dia no ensenyo tant. Soc bastant introvertida, em costa parlar dels meus sentiments, en canvi, quan faig cançons parlo de tot el que em passa pel cap. D’altra banda, soc una mica vergonyosa i no m’agrada ser el centre d’atenció, en canvi, quan pujo a un escenari em passa una mica tot el contrari. M'agrada sortir, parlar amb el públic, cantar i compartir aquell moment amb la gent. Crec que hi ha una part de mi molt més lliure i desinhibida quan faig música.

—Ara publiques un nou EP. En quin moment de la teva trajectòria sents que et trobes? Què representa aquest concert per a tu?

—Crec que em trobo en un moment molt especial de la meva trajectòria. Fa molt de temps que faig música, que investigo i experimento amb la producció, i sento que, després de tot aquest procés, finalment he trobat un so propi, un so que em representa i amb el qual em sento molt còmoda. És un projecte molt personal, tots els temes els he autoproduït i gravat jo sola i crec que representa molt qui soc i els meus pensaments.

16 minuts de pausa
JÚLIA CATALÀ

Delirics, 2026
Pop 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.