—Ara en parlarem de Mesures extraordinàries, però m’agradaria fer abans una mica de retrospectiva. Quan començàreu a fer cançons, allà del 2019, imaginàveu que tot aniria tan rodat, tan ràpid?
—Evidentment, hi ha una part que deia que no, que és molt difícil, impossible. Però hi ha una altra part que hem tingut tota la vida de somiar-ho molt fort, que ens passés el que ens està passant. Si li passa a tanta gent, per què a nosaltres no? Imaginar-nos-ho no era difícil.
—El vostre àlbum de debut, Remei de Ca la Fresca, del 2021, ja era un avís seriós. Però poca gent s’esperava un disc tan contundent com L’ham de la pregunta. Un disc, per cert, que està en quinzena posició dels 50 millors àlbums del segle XXI en el rànquing elaborat per la revista Enderrock. És molt bèstia.
—És molt bèstia perquè hi ha molts periodistes que ho han volgut així. Alhora, hi ha aquesta cosa dels rànquings; el nostre primer disc tenia una crítica de Jordi Bianciotto en l’Enderrock com a disc del mes i després no apareixia entre els cent primers de l’any. La part bona és que ha hagut periodistes que no són de la revista que ens han triat en la quinzena posició i això ens afalaga, evidentment, però tampoc no li volem fer més cas del que toca. En els rànquings un dia és una cosa i a l’endemà és una altra. Crec que la Companyia Elèctrica Dharma es queixaven que no hi eren. És complicat, els rànquings tenen aquesta part, vulguis que no.
—En tot cas, devíeu tenir molta confiança en el disc, perquè ja en el 2025, com he llegit en alguna entrevista, ja estàveu prioritzant el treball musical per davant d’unes altres ocupacions.
—Sí, sí. Sempre ha hagut la voluntat de viure de la música. Si penso en músics de jazz, que surten del conservatori i van treballant en orquestres, és com més obvi pensar en tindre la música com a prioritat encara que suposi malviure uns anys. Però des d’un costat no tant acadèmic, es veu com una actitud somiadora, ingènua. Però nosaltres és el que volíem, prioritzar la música, perquè és el que ens agrada fer. I si es pot fer, endavant. De moment, ho podem fer, sabent que la vida no és un camí lineal, que fa moltes voltes. Un dia estem aquí i demà no sabem. Però ara que estem aquí, volem aprofitar-ho al màxim.
—Si no ho intentàveu, no ho podíeu saber.
—Exacte. Totalment. Si haguéssim fet cas als pares, això d’aquestes coses no porten enlloc, no ho sabríem mai i continuaríem fent feines que no ens feien feliços. Ara potser som més pobres però més feliços.
—Abans de la publicació del nou EP esteu tenint una agenda frenètica. Un de les coses ha estat l’estrena a l’In-Edit Festival del documental Però abans d’això hi haurà set, sobre l’explotació dels aqüífers del Montseny. Dins del vostre univers reivindicatiu, teniu aquesta qüestió de proximitat posada entre cella i cella. És molt important per a vosaltres.
—Sí. Principalment perquè vivim aquí [la cantant ens atén des d’Arbúcies, per videoconferència] i, llavors, és com inevitable. És el que més ens afecta directament. A Barcelona hi haurà qui parli de turisme i aquí doncs parlem del que ens afecta més. Passa que el tema de l’aigua no és tan evident, no es veu tant, però nosaltres que vivim aquí ho patim de primera mà i és normal que aparegui en les cançons.
—Com ha estat el treball amb Màrius Intente i Pau Ballesté, els directors del documental?
—Súper bé. Ara ja som amics, formen part una mica de Remei de Ca la Fresca. No ens coneixíem de res, ens van proposar això, i vam pensar: «Esteu bojos». Primer, no volíem, però ens van convèncer de reunir com material d’arxiu, per fer a la llarga un documental. I tot s’ha precipitat en els últims mesos. A nosaltres ens feia molta vergonya, de fet no vam veure la versió definitiva fins l’estrena als cinemes Aribau, al festival In-Edit. I hòstia, molt contents de la feina que han fet, molt maca. Compensa la vergonya personal que ens ha fet a cadascú sortir allà una mica despullats.

—Has parlat de vergonya. Em costa relacionar aquest concepte amb Xantal Rodríguez.
—Ja... A tothom li costa. Li pots preguntar a la meva mare, però soc la persona més vergonyosa del món, en costava fins i tot demanar un got d’aigua en un bar. Ara he crescut, no em costa tant, però petites coses com demanar un favor, tocar per telèfon, em fan certa vergonya. També exposar-me. Les entrevistes mai no les miro o no les llegeixo. Em fa molta vergonya veure’m des de fora.
—A banda del documental, heu tingut una mini-gira anglesa amb els gal·lesos HMS Morris per Manchester, Leeds i Londres. Com ha estat l’experiència?
—Molt bé! Ells ens van muntar els bolos de Manchester i Leeds i nosaltres anàvem a Londres primer, perquè ens ho havia proposat un noi de Barcelona que porta la programació d’una sala d’allà, la Victoria. Nosaltres coneixíem aquest grup gal·lès, ens havíem conegut fa uns anys en un festival de llengües minoritzades a Europa. Ens van deixar instruments, l'experiència va ser més fàcil. I també mola que ens escolti gent de fora, canvies de públic i canvia la dinàmica. És un públic que no ens coneix i te’ls has de posar a la butxaca per primera vegada. Això sempre és emocionant.
—En principi volíeu publicar un àlbum complet, però entre el documental i l’actuació de demà al Razzmatazz heu decidit publicar quatre cançons en forma d’EP. Unes Mesures extraordinàries per a temps d’urgències, es podria dir.
—Com que ara ens ho fem sols i estem a casa, podíem fer voltes i més voltes i calia posar una data límit. També teníem ganes de canviar el repertori i com que teníem la data del Razzmatazz agafada amb prou antelació, vam decidir traure aquestes cançons abans en format EP. Hi havia més material però encara no vèiem la forma d’un àlbum. En canvi, sí que vèiem aquestes quatre cançons. Per això Mesures extraordinàries, perquè no era una cosa que estiguera en els nostres plans. Ha anat així. I estem contents perquè ens ha permès alliberar-nos. A mi publicar em serveix per poder anar a una altra cosa. Jo trigo molt a decidir sobre què escriure i aquest any he tingut com molt de bloqueig, no sabia molt bé què volia dir i com ho volia dir. Els primers discos, com que has tingut molt de temps per omplir el cap. I ara estava el tema de no repetir-me. També tens més coneixement de com fer cançons, per tant descartes més, t’exigeixes d’alguna manera. Forma part del procés d’aprendre l’ofici, de voler fer cançons diferents, o millors, o el que sigui.
«A mi publicar em serveix per poder anar a una altra cosa. Jo trigo molt a decidir sobre què escriure i aquest any he tingut com molt de bloqueig, no sabia molt bé què volia dir i com ho volia dir»
—Ara parlarem de la temàtica, però musicalment no em deixa de sorprendre la vostra ambició i la vostra paleta estilística. Hi ha surf, math-rock, rap-rock, alguna picada d’ull al rock andalús, novament... Com és el vostre procés creatiu? Pagaria per estar en una pluja d’idees vostra.
—Uf! És com una baralla constant [riures]. Aquest l’hem fet amb Artur des de casa, tota la part de composició. Llavors, discutim molt, moltíssim... Vull dir, de vegades ens posem d’acord, però ho veiem molt diferent. D’aquest equilibri surt la forma frenètica de les cançons. També ho patim molt, ens costa. Un cop surt és molt guai, però mentre estàs allà és molt de patir. Vam dir: «Aquest disc no el patirem, el farem des del gaudi». I l’hem gaudit molt, però també es pateix. Tampoc ho volíem fer tant des de l’ordinador, volíem fer més guitarres, i crec que això es nota. Però tot i així el procés passa molt per l’ordinador, perquè primer fem la maqueta. Només «Festival del mal» i «Ciao Remei» les hem gravat amb banda, en directe, amb Iago i amb Víctor. Però «Deliri» i «Design in USA made in China» estan gravades a casa, amb l’ordinador. Està molt bé gravar en directe, però no sempre es pot.
—«Festival del mal», a més de ser un canó, és una denúncia que dispara en moltes direccions contra el capitalisme salvatge, el «miracle liberal». Contra una Catalunya i una Mallorca «en venda», a més de la referència a Arbúcies. T’has buidat.
—Sí, començo parlant d’una cosa i acabe parlant de moltes altres, em vaig per les branques, però ja m’està bé, és el «Festival del mal» aquest generalitzat en què estem en molts sentits. Tota l’estona estan assenyalant el consumidor i l’individu quan no som els responsables de la contaminació o del canvi climàtic. Hi ha unes grans empreses que ho són però que mai se’ls demana responsabilitats. Passa amb tot, també se’ns demana que ens ajustem el cinturó en temps de crisi, sempre és el ciutadà, mai s’assenyala a les empreses, a qui té el poder real. És un poti-poti de tot això.
—«Deliri» és un tema obscur, inquietant. Potser és un dels temes més críptics de la teua trajectòria. I musicalment em sembla molt interessant, com de provar coses amb els instruments i la teua pròpia veu.
—Sí, té un punt experimental. No és que siga experimental, però de les quatre cançons és la que juga més. Va sorgir a l’estiu, que estàvem bloquejats, no trobàvem sortida en res. Vam veure un vídeo de Fred Again fent un ritme amb una tarja de crèdit picant a la taula, vam començar a gravar i això s’ha quedat. Tot el que sortia ho anàvem fotent, per això l’ambient més fosc. I la lletra és críptica perquè jo també estava críptica aquell dia [riures].
—«Designed in USA made in China» és una cançó que critica la globalització tal i com l’entén el capitalisme. I la vestiu a l’estil Beastie Boys i Rage Against de Machine. Com va sorgir la idea?
—Aquesta la vam buscar així. Ens han dit molts cops que ens assemblem als Rage Against the Machine, entenem que ens ho deien per un tema d’actitud, però musicalment ni ens hi acostàvem. I com que és una banda que ens agrada ens vam proposar —ara sí— fer una cançó de l’estil o que sigui inspirada per ells. Per exemple, a l’hora de llançar les paraules com cops de puny, tot i que en anglès és més fàcil, pel tema dels monosíl·labs. Va ser molt divertida de fer per això. I després en la temàtica també em vaig perdre volent parlar de moltes coses, de la globalització en molts sentits, de com globalitzem les mercaderies sense cap problema però les persones sols poden estar globalitzades fins a un cert punt. Toco molts temes. És una cançó que intenta remoure coses, va per moltes bandes. Però no és un assaig.
—Vosaltres sou un grup molt polític. I el moment de publicació de Mesures extraordinàries podria interpretar-se com una manera d’intervenció política. És això o simplement han coincidit els ritmes?
—Ha coincidit tot. Estem en uns dies molt moguts a nivell polític, però nosaltres ja teníem des de fa un any la data de la Razzmatazz i sabíem que a l’octubre o novembre estaríem presentant coses noves. El dia que es va publicar l’EP, que teníem un concert sorpresa al Metro, en col·laboració amb l’In-Edit, va haver l’accident de tren. Ho vam haver d’anular, evidentment, no era dia per fer això. I està la vaga convocada dos dies abans del concert de la Razzmatazz [l’entrevista es va fer el dia anterior a la convocatòria de vaga general]. Ha anat així però també és cert que la temàtica del disc és com que ho acompanya, però hi ha temes que ja pots haver-los escrit fa un any que segueixen d’actualitat. Hi ha temes del primer disc que estem recuperant que semblen escrits per a ara.
—Crec que s’ha de valorar molt, venint d’on venim, que un grup de la vostra dimensió tinga una dona al front. Creus que es consolidarà el procés de feminització de l’escena musical?
—Sols cal veure com ha canviat tot en comparació a només deu anys abans. Jo mateixa em preguntava per què no m’hi havia atrevit abans, i era perquè no senties que fora el teu lloc, no hi havia tantes dones. Per sort, està canviant molt i, més encara, amb la gent més jove. Ara bé, el gruix de bandes de dones no es tradueix en presència en molts festivals. Hi ha festivals que sí que s’ho miren o que no tenen cap mena de prejudici. I altres que estan ancorats en el segle passat, que no hi ha manera. Mires els cartells i sempre són grups d’homes. I encara ara, en el tema mainstream, almenys en Catalunya, que és el que conec, flipo amb el fet que els grups d’homes siguen fàcilment els caps de cartell i a les dones els hi coste més. Hi ha una barrera social molt gran.

REMEI DE CA LA FRESCA
Bankrobber, Barcelona, 2026
Rock