L’Institut d’Estudis Catalans ha inaugurat el curs 2026-27 amb una exposició al claustre de la seva seu de Barcelona titulada Allò que hem d’aprendre de la dana de València, una mostra basada en l’informe que diversos membres de l’IEC, coordinats per Jaume Guillamet, Josep Vicent Boira i Francesca Segura van presentar a València al juny.
L’exposició té com a protagonistes un bloc d’un metre cúbic de fang -per suggerir la força que tindrien 2.000 unitats com aquesta d’aigua i fang- i un gran regle vertical que mesura l’alçada on va arribar l’aigua a cada municipi afectat per la dana de 2024. Fins el 3,30 metres que va assolir a l’avinguda Antoni Almela de l’Alcúdia.
Els plafons de l’exposició donen informació escrita i gràfica —mapes i comparatives— sobre les dimensions de la superfície afectada i amb quina intensitat, posant cara a cara les previsions de precipitacions que l’AEMET va preveure per cada zona i el que finalment es va arribar a acumular, unes aportacions de la catedràtica de Geografia Física de la UV Francesca Segura que aclareixen les dimensions de la tragèdia.
Francesca Segura és també una de les onze autores d’articles en un document que l’IEC va presentar en la inauguració de curs —i que va lliurar al President de la Generalitat Salvador Illa— el passat dimecres 4 de novembre. Amb el títol d’ Onze científics alerten dels riscos climàtics i les catàstrofes naturals i proposen mesures de prevenció i mitigació, l’IEC aposta per una publicació molt directa on els científics fan un diagnòstic ràpid dels seus camps de coneixement -en relació a les conseqüències del canvi climàtic- i proposen mesures directes per previndre o minimitzar els danys.
Les alertes dels experts contra els riscos climàtics.
Francesca Segura, concretament recorda que s’han de vigilar els rius efímers perquè fan «una sensació de falsa seguretat» però acumulen exemples catastròfics, des de les inundacions del «Vallès (1962), a Sant Llorenç des Cardassar el 2018 o l’octubre de 2024 a València. Cal tenir en compte que els rius torrencials han produït més de 1.000 víctimes arreu de l’Estat espanyol des del 1950 fins a l’actualitat, enfront dels rius perennes, que no arriben a un centenar». Segura recomana, entre d’altres coses, «Millorar, ampliar i actualitzar la cartografia de risc d’inundació a tot el territori. Aquesta mesura és fonamental per a fer una bona ordenació del territori. A més, cal fer campanyes per a donar-la a conèixer a la població que ocupa zones de risc».
El catedràtic de la Politècnica de Catalunya José A. Jiménez Quintana (UPC-BarcelonaTech), assenyala que «el principal risc per efecte dels temporals marítims a la costa catalana no radica en el fet que els temporals del futur siguin més intensos que els actuals, sinó en el fet que impactaran sobre un litoral progressivament més vulnerable». Afirma que «La pèrdua de capacitat protectora de les platges, unida a la pujada del nivell del mar, afavorirà que esdeveniments similars als observats en l’actualitat produeixin inundacions de més abast, una major erosió i danys creixents en les infraestructures, les activitats econòmiques i els ecosistemes costaners». I avança que «aquesta realitat palesa la necessitat d’incorporar una visió a llarg termini en la gestió del litoral i de desenvolupar estratègies d’adaptació que permetin augmentar la resiliència de la costa catalana enfront d’un escenari de risc creixent».
«El principal risc per efecte dels temporals marítims a la costa catalana no radica en el fet que els temporals del futur siguin més intensos que els actuals, sinó en el fet que impactaran sobre un litoral progressivament més vulnerable»
Sobre esllavissaments i inestabilitats del terreny, Jordi Corominas i Dulcet (UPC-Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC) adverteix que «cal considerar els canvis en la coberta vegetal. L’abandonament agrícola i l’expansió forestal observats arreu del territori estabilitzen els vessants, però els incendis forestals més freqüents i extrems afavoreixen l’efecte contrari, perquè deixen grans superfícies exposades a l’erosió i als moviments de massa».
Segons ell, el canvi climàtic «obliga a adoptar enfocaments adaptatius i flexibles. Les condicions futures probablement excediran els registres històrics utilitzats tradicionalment per al disseny d’infraestructures i mapes de perillositat. Per això, caldrà incorporar marges de seguretat climàtica en les actuacions d’enginyeria i protecció civil. La reducció efectiva del risc davant un clima més extrem requereix combinar la regulació urbanística, el monitoratge avançat, les obres de protecció, la restauració ambiental i l’educació pública». Assegura Corominas que «la planificació preventiva serà molt menys costosa —econòmicament i socialment— que la resposta reactiva davant futurs desastres».
Pel que fa als incendis, Eulàlia Planas Cuchi (UPC-Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC) creu que aquests fenòmens són cada vegada més greus per «la combinació de tres factors: el canvi climàtic, la transformació del paisatge i la mateixa activitat humana». Planas alerta sobre la denominada paradoxa de l’extinció: «Durant les darreres dècades s’han invertit molts esforços a combatre els incendis, amb una estratègia centrada principalment a suprimir-los. Paradoxalment, aquesta estratègia ha reduït substancialment el nombre d’incendis de baixa i mitjana intensitat, que tenien un efecte regulador en alguns ecosistemes, però 28 també ha afavorit l’acumulació de combustible disponible».
Entre les solucions, Planas Cuchi aconsella dues accions importants: la primera és «promoure paisatges més resilients al foc, mitjançant la gestió activa del combustible, la recuperació del mosaic agroforestal, el manteniment d’espais oberts, la gestió forestal adaptativa, la ramaderia extensiva i altres usos del sòl que redueixin la continuïtat i l’acumulació de vegetació combustible». La segona és «incorporar la recuperació postincendi com una fase essencial de la gestió del risc, prioritzant la restauració del sòl, la prevenció de l’erosió, la protecció dels recursos hídrics, la recuperació d’ecosistemes i la reconstrucció resilient de les zones afectades». I sempre «basar les decisions en coneixement científic, dades actualitzades i eines de modelització i predicció, per a identificar zones prioritàries, anticipar situacions extremes, avaluar vulnerabilitats i orientar les inversions públiques cap a les actuacions amb més impacte en la reducció del risc».
El canvi climàtic ens afecta mentrestant creixem sense aturador i el territori està pressionat, no només per l’augment de població sinó també pel fenomen del turisme
El canvi climàtic també té efectes directes sobre la salut humana, com els cops de calor. Antonio Salgado Remigio (Vall d’Hebron Institut de Recerca) assenyala com a mesures de mitigació, l’actuació en diversos àmbits: «A escala sanitària i comunitària, són útils els plans d’onades de calor, els sistemes d’alerta precoç, l’educació poblacional i la protecció específica de grups vulnerables. En l’àmbit urbà, cal més verd, ombres, materials menys acumuladors de calor i edificis més ben adaptats tèrmicament. En l’àmbit laboral, s’han d’ajustar horaris, intensitat de la feina, pauses i accés a aigua i refrigeració, especialment en treballs a l’aire lliure. Finalment, la mesura més important a llarg termini és la mitigació del canvi climàtic mitjançant la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle».
El canvi climàtic ens afecta mentrestant creixem sense aturador i el territori està pressionat, no només per l’augment de població sinó també pel fenomen del turisme, que en determinats mesos multiplica els habitants.Sobre les estratègies per garantir l’aigua, Xavier Sánchez-Vila (UPC-Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC) alerta que «cap política basada exclusivament en l’increment continu de l’oferta no serà sostenible si la demanda continua augmentant indefinidament. La primera estratègia ha de ser gestionar millor la demanda: reduir pèrdues a les xarxes de distribució, augmentar l’eficiència dels regadius, promoure processos industrials menys intensius en consum d’aigua, fomentar l’estalvi urbà, plantejar-se la necessitat d’introduir activitats que siguin grans consumidores, i avançar així cap a una assignació dels recursos basada en criteris d’eficiència, equitat i valor estratègic. La seguretat hídrica exigeix incorporar plenament els principis de l’economia circular de l’aigua, entenent que cada gota pot tenir més d’un ús abans de retornar al medi».
Segons Sánchez-Vila, «el futur de la política hidrològica passa perquè la reutilització de les aigües regenerades esdevingui el principal recurs estratègic». Creu que «la dessalinització continuarà essent una tecnologia necessària en determinades circumstàncies, especialment com a garantia davant situacions extremes, però hauria de mantenir un paper complementari i no estructural pel seu cost no assumible i pel seu gran consum d’energia en un país que no té garantida la independència energètica».
«El futur de la política hidrològica passa perquè la reutilització de les aigües regenerades esdevingui el principal recurs estratègic»
La investigadora del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya i membre de la Secció de Ciències de l’IEC Míriam Piqué Nicolau, dona les claus per anar més enllà en la gestió forestal: «La gestió integrada de les pertorbacions naturals ha esdevingut un enfocament clau. En el cas dels incendis forestals, principal pertorbació dels ecosistemes mediterranis, aquest model supera la visió tradicional centrada exclusivament en l’extinció i incorpora la prevenció, la restauració i la gestió adaptativa del territori. Es tracta d’un canvi de paradigma que integra la gestió forestal sostenible, la silvicultura adaptativa, els sistemes agroforestals i el paper ecològic del foc amb l’objectiu de reduir la vulnerabilitat dels paisatges als incendis extrems».
Un dels objectius principals, segons Piqué Nicolau, és «la reducció del combustible forestal mitjançant tractaments silvícoles i cremes prescrites, la recuperació del mosaic agroforestal, la gestió sostenible dels recursos hídrics, la restauració dels ecosistemes i la promoció dels sistemes agroforestals incrementen la capacitat d’adaptació dels boscos i dels espais agrícoles».
L’arquitectura també pot oferir noves estratègies per a combatre els efectes indesitjats dels riscos climàtics. Ferran Sagarra Trias (UPC -Secció Ciències de l’IEC) apunta solucions arquitectòniques però també urbanístiques: «Les ordenances municipals en territoris vulnerables han d’incorporar restriccions tipològiques coherents: prohibició de soterranis habitables, alçades mínimes de planta baixa sobre rasant, percentatges obligatoris de superfície permeable en parcel·la, sortides d’emergència en locals inundables, seguretat dels aparcaments de cotxes...».
Contra les illes de calor en les ciutats, Sagarra recull sis recursos que l’arquitectura hauria de promoure. En diu «estratègies bioclimàtiques» i són sis:
1. L’orientació de l’edifici i l’ombreig exterior dels seus paraments amb porxos, tendals, persianes, proteccions solars i vegetació caduca.
2. Ús de materials amb alta inèrcia tèrmica quan l’ús i el clima ho permetin, combinat amb la millora dels aïllaments en cobertes i façanes ventilades amb sistemes d’aïllament, i amb vidres d’altes prestacions a les obertures, per reduir la dependència de sistemes mecànics de climatització.
3. Facilitar la ventilació creuada, utilitzant proteccions i gelosies per aconseguir l’efecte xemeneia mitjançant patis, i ventilació nocturna quan hi hagi salt tèrmic suficient.
4. Refrigeració activa com a suport (eficient i dimensionada) amb equips eficients.
5. Cobertes verdes, que regulen la temperatura interior i milloren l’aïllament.
6. Il·luminació natural ben controlada, que redueix l’ús de llum artificial i el sobreescalfament
Finalment, Oriol Nel·lo Colom (UAB-Secció de Filosofia i Ciències socials de l’IEC) planteja un decàleg per a «Planificar, ordenar i gestionar el territori en temps de risc».
Els seus deu manaments són:
1. Actualitzar i adequar el planejament territorial urbanístic.
2. Completar i millorar la cartografia del risc.
3. Revisar la delimitació de les zones inundables i el domini públic hidràulic.
4. Modificar la classificació i la qualificació urbanística del sòl en situació de risc.
5. Revisar l’estat i el disseny de les infraestructures de mobilitat i subministrament.
6. Renaturalitzar i restaurar les àrees costaneres.
7. Impulsar els plans locals d’adaptació al canvi climàtic.
8. Millorar el sistema de gestió d’emergències.
9. Fomentar l’educació en matèria de canvi climàtic, gestió del risc i l’emergència.
10. Garantir la col·laboració institucional en matèria d’emergències i reconstrucció.