Llavar la roba, cosir, parir, cuinar, resar. Les dones valencianes ho feien tot en rogle. No hi havia un davantal que no es rentara amb la xerradeta ni una recepta que no tinguera un poc de cadascuna de les dones que vivien a la contornada. Jo li tire un poc, d'això, jo un poc d'allò. Les valencianes de la postguerra que sostingueren i aguantaren comunitats senceres tenien una cosa en comú: tancaven la boca i cridaven cap a dins. Com sempre havien fet.
Rogles de cançons i misèria és una obra teatral que ret homenatge a aquelles dones que tenien històries extraordinàries i mereixien ser contades. Una encomanda que agafa Cactus teatre, amb la creació d'aquesta història coral i col·lectiva. L'obra, està coescrita i codirigida per Paula Llorens i Isabel Martí i amb interpretació en trio de Paula Llorens, Isabel Martí i Raquel Piera.
L'espectacle va néixer de la intenció de Llorens de fer homenatge a les seues iaies i està conformat amb les històries semblants i úniques de moltes dones d'entre 85 i 100 anys de vida, que van entrevistar durant el procés de documentació. «A partir de tot el que ens conten, corroborem que són vides quasi de pel·lícula, molt dures i interessants, però que elles les conten com qui et conta que ha baixat a comprar el pa», explica Llorens. «Vam trobar algunes coincidències com, per exemple, que a totes les havien tretes molt prompte de l'escola per a posar-les a treballar, siga com passejadores o amb 'amo'. Totes et conten que rentaven la roba al riu. Són les escenes que podeu veure en Rogles de cançons i misèria», diu la dramaturga.
Una obra sensible, que parla de totes nosaltres, les que fórem i les que som, a través de les experiències de qui ens va precedir. Parla de les nostres iaies i d'una generació de dones de postguerra que va sobreviure al poble amb un poal amb aigua, ceba i pa (si és blanc, millor), i fent sacrificis per alimentar als seus fills quan elles sovint no tenien res a endur-se a la boca. Són les dones que es casaven, les que somiaven a fer-ho i també les que maleïen haver-ho fet. Una generació de xiquetes que van créixer dormint totes en el mateix llit en famílies nombroses en èpoques d'escassetat. Xiquetes que criaven els seus germans xicotets, festejaven i es casaven per deixar de rebre ordres dels seus pares i començar a obeir als seus marits.
Rogles de cançons i misèria conta moltes històries. De joves, de majors, de mares i de iaies. Les conta amb les dites valencianes, amb aquells refranys que defineixen qui som. Les explica, també, amb unes cançons populars que es canten a cappella, a cor, mentre es neteja la roba al safareig del poble, triades amb l'assessorament de Pep Gimeno 'Botifarra'. Ja ve l'aire; Tinto Tango i d'altres que parlen, ni més ni menys, d'aquelles dones.
I si cal cantar, que siga fent música amb una cullera o una ampolla de vidre. Les actrius no volien cantar bé, volien cantar per celebrar, per compartir, per sobreviure amb humor i col·lectivitat. Aquestes dones cantaven a la vida, a l'acidesa de viure des dels pobles agrícoles, des de contextos obrers, des de l'interior d'una casa que és, a vegades, una presó i, a vegades, la porta a la llibertat somiada.
Rogles de cançons i misèria està farcida d'històries reals de moltes dones, les nascudes al primer terç del segle XX. Poemes, cançons, vora 80 personatges i cinc situacions quotidianes d'un univers femení fascinant del que aquesta obra en deixa testimoni. Van estrenar-la el maig de 2025 i des d'aleshores no han parat de fer funcions. Ara a novembre tenen un calendari complet i a final d'any ja els quedarà poc per haver recorregut tot el territori valencià. «No ens esperaven que hi haguera tantes funcions. Era una història personal, que ens ha regalat el goig d'anar a tota la geografia valenciana», que és on tenen lloc totes aquestes experiències quotidianes, tal com explica Paula Llorens.
Una història comuna al país
El més interessant, sosté una de les autores, de la rebuda del públic de l'obra, és que, malgrat que ella i Isabel Martí venen de la Costera i la Ribera, les dones que veieren l'espectacle des d'altres indrets del País Valencià, ben lluny d'aquestes comarques, també es van sentir identificades, interpel·lades. «Ens diuen, 'això és com li va passar a ma mare, com es va casar la meua iaia'. Veiem que la història es repetia igual arreu del País Valencià, perquè el públic sent que parles de la seua família, de les seues dones. Volíem contar les vides de les dones que teníem més a prop, però al final estem contant la història de les dones valencianes d'aquella època», assenyala Llorens.
Quan han representat la funció a instituts, com ara d'Ontinyent (Vall d'Albaida), els xavals de 17 anys veuen a Rogles de cançons i misèria les experiències que contaven les ties, les iaies i les mares a les seues pròpies famílies. Comptat i debatut, Rogles de cançons i misèria és un itinerari que regala al públic l'experiència de veure's representades, identificades i també l'apropa al record d'una àvia o una besàvia. La memòria d'una generació de dones que, si bé no foren protagonistes, visqueren una vida on la fortalesa fou un requisit indispensable per tirar endavant.