La relació entre Kazumasa Katsuta -el gran col·leccionista japonès que es va quedar els Mirós que tenia el marxant de Joan Miró als Estats Units, Pierre Matisse- i la Fundació Miró és bona des de fa anys i així ho demostra que Katsuta és patró de la Fundació des del 1999, però aquesta nova cessió d’obres seves -presentada per la seva filla Akiko Katsuta, quan el seu pare ja té 87 anys- dona senyals d’una col·laboració igual de fructífera en un futur.
Akiko Katsuta ha explicat en roda de premsa que al seu pare «li trenca el cor allunyar-se d’aquestes obres però sap que és el que Miró voldria». La filla del col·leccionista ha afirmat que el seu pare considera l’obra de Miró «patrimoni mundial» i la seva estimació per aquestes obres l’anima a cedir-les a la Fundació Miró perquè tothom les vegi.
Aquesta cessió ha esdevingut el primer acte de la Fundació Miró amb la presència de la seva nova directora, Maribel López Zambrana.
La cessió consisteix en 37 obres, 29 de les quals es poden veure ja en quatre sales (6, 7, 8 i 9) de la Fundació Miró, durant deu anys. Al llarg de sis mesos, aquestes obres es podran admirar d’aquesta manera -integrades en l’exposició Cercles de l’obra de Miró en aquestes sales com a nous eixos: Obert i tancat i Ritme- però després s’afegiran a la lògica museogràfica que la Fundació Miró proposi. La presència de dues masonites (pintures sobre un conglomerat de fusta anomenat així), per exemple, ha decidit a la Fundació Miró a programar l’any vinent per aquestes dates una exposició sobre el treball de Joan Miró amb aquests materials (i hi ha més de cinquanta pintures de Miró fetes sobre masonita, segons la cap de col·leccions de la Fundació, Teresa Montaner).
Ara mateix, les 29 obres exposades pertanyen a periodes molt diferents de la pintura de Miró, des de 1916 a 1977, i a tècniques molt diverses. Les vuit obres que no es mostren, es conserven de moment perquè són obres sobre paper (que no poden estar sempre exposades, si es vol garantir la seva integritat) i una sobre cartró (Paisatge de Mont-roig del 1914).
La mostra de les peces de la Col·lecció Katsuta comença, en l’esmentat eix Obert i tancat, i la pintura-poema Bonheur d’aimer ma brune (1925), que, segons explica Anna del Valle Martí al catàleg de la Fundació, incorpora «dues figures que es fan un petó» i «un vers de lletra cal·ligràfica, el qual posa de manifest tant la gran influència de la poesia en l’obra mironiana, com un tema central en aquell moment per a l’artista, l’amor». L’obra és feta a Mont-roig, en una època immediatament posterior a l’exposició individual que Miró havia fet a París amb la presència -i el vist-i-plau- de tots els surrealistes que havien passat prèviament pel seu taller, des d’André Breton a Louis Aragon i Paul Elúard, els quals, segons Del Valle, «veuen en les seves obres un exemple magnífic d’aquell reialme del subconscient que tant els interessa».
Entre les obres cedides per la Col·lecció Katsuta hi ha ceràmiques, escultures amb bronze, peces de la sèrie Lletres i xifres atretes per una guspira. La que la Fundació Miró ha elegit per tancar aquest parèntesi dins de la mostra general de Miró és Paisatge en la nit (1966-1974), que és un homenatge al seu mestre Modest Urgell -un dels seus professors a la Llotja de Barcelona. En aquest paisatge, com assenyala Anna del Valle Martí al catàleg de la Fundació «els ocells i els estels cal·ligràfics rivalitzen amb la plenitud de les taques negres, i la immensa lluna verda apaga l’estel blau i l’escacat acolorit». I això respon, segons el mateix catàleg, a unes paraules que Miró va expressar en una entrevista a James Johnson Sweeney el 1948: «Tres formes, que s’han convertit en una obsessió per a mi, representen l’empremta d’Urgell: un cercle vermell, la lluna i l’estrella. Sempre retornen, i cada vegada amb petites diferències».
Ara retornen de la gran col·lecció Katsuta, si més no per deu anys, 37 peces espectaculars, pel seu format o la seva importància.