Del llibre Límit(s) (El Mall, 1976).
«Lulú»
perdre’t / en el pas insolent / de l’amarat ofici / destruir-te // a l’esguard / d’una paraula muda / per massa perfecta // sentir-te /fingida de tota la misèria / d’aquell somni / invisible // estimar-te // que si amic / de la mort no fos / tindria l’amor per defecte
Del llibre Els vels de l’eclipsi (Edicions 62, 1980)
«Corredors de tenebra (II»
Espais, remors, escumes, somnis en fricció, fullam / el no-res geometritza l’oblit de tot principi, / torneu-me el tacte, la carn, el sexe que la màgia / del símbol perpetua, torneu-me la por, si us plau, / el límit on roman l’estel de la meva condició.
Del llibre Jardí bàrbar (El Mall, 1981)
«II»
Direm amor. / I en la paraula / cega que ens anomena l’ombra / dibuixarem el somiar dels cossos. // La carn transfigurada. / Nua. / Talment aquella llum que precipita / l’esclat de foc i febre / als ulls devastats del moribund. / Sense saber on comença l’amor / i on s’acaba el tret de la follia.
Del llibre Divan, premi Vicent Andrés Estellés (3i4, 1982)
«Ebrietat (I)»
Allò que tarda el vi / a consumar el viatge / del llavi al paladar // ebrietat / de l’ull que em mira / perquè el miro
Del llibre Vol de cendres (Edicions 62-Empúries, 1996), Premi de la Crítica Serra d’Or.
«Premonició».
Passeja el verd fins a dissoldre’s / entre les randes humides / de la boira. // Plegats bevem / d’aquesta nit al peu de l’arbre / que un dia ens va plantar. // Tan agres com el vi, fruites i oratge. / Fila mort el vent. / I cada cop / que al cel el cos de l’horitzó trontolla / al lluny es tensa encara més / la soga blava del canal.
«Quan te’n vagis»
Quan te’n vagis / i la sal dels teus ossos / s’esborri com els núvols, //ombra i aire / cobriren la ferida / amb gotes de rosada. // I tornarà el llinatge / del dolor / a la música antiga, // aigües entumides / on desoven / el temps i els peixos grocs / de la malenconia.
Del Llibre de la frontera, Premi de la Crítica Catalana (Proa, 2000)
«Batec»
Sanglota la nit / al tombant de la pèrdua. // Tu, el meu batec / tothora esmaperdut. / Tu, la dent que esqueixa / el crit i la carnassa / que no vol ningú. / Tu, ventura certa / de la meva illa / secreta a la deriva. // S’aferra la vida / al gran fanal del món. // Sols resplendeix la llum / feixuga d’una llàgrima / apegalosa i blanca, / agra com la llet / de la nit tallada.
Del llibre Enlloc, Premi Carles Riba (Proa, 2007)
«Aigües d’enllà VI»
Per tots els llocs on vetlla la tenebra / les ones delitoses de la son, / troba l’amor salvatge pas i sendera. / No descansa fins que arriba a la balma / de la font. // Llenguamort penetra, fila, / furga abismes on mai no es toca fons, / cabdella en aigua pura les paraules. // Com aquell subtilíssim rossinyol / que obre de bat a bat les portes closes. / Com aquella boca fonda on neixen / els llims secrets del cel i de la terra. / De tu depèn el trull d’aquest celler: trepitja lentament l’atziac beuratge.
«Jemmaa El-Fna» (fragment)
No miris enrere / calla i canta / ben endins, palpeja tot el rovell de l’ànima. / Perquè aquesta és l’altra terra. / l’altra / plaça que també és la teva, la terra / de la bardissa que aombra el foc sense / cremar-se. / A l’ull fosc de l’aiguader batega / la duna, la por i la fam de tots els dies. / A l’ull de la serp, fred com el mercuri, / l’inassolible que repta amb la llengua / clavada a l’espiral llunyana de la mort.
Del llibre Mirall de negra nit (LaBreu, 2020)
«L’ocell negre»
Parpellegen / encara / els plecs marcits de l’aire. / Un immens ocell / en silenci aixeca el vol, / amb el bec encès / i les altes esquinçades. / Porta als ulls clivellats / el mill i el guspireig / on tristament aguaita / la fam de tots els dies / encara per venir. / Al lluny / brilla una almosta / encabida a l’infinit. / Supuren / les mamelles de l’atzur.
