‘Contra Sorolla’, un llibre sobre l’ús i abús del sorollisme institucional

Els capítols del volumet —115 pàgines— son majoritàriament articles publicats al periòdic El Meridiano de l’Horta des del 2022 fins enguany, bé que n'hi ha alguns que havien sortit a La Veu del País Valencia i a Lletraferit, i un parell més són inèdits. Albert Ferrer Orts i Juan B. Tormos subratllen l’equidistància política de Joaquim Sorolla que tant rebia sovint a casa seva al rei Alfons XIII com també al famós escriptor republicà Vicente Blasco Ibáñez. I discrepen de l’operació anunciada per la Generalitat de demanar el préstec per uns anys d’obres de The Hispanic Society of America, de Nova York, perquè consideren amb raó que 1.150.000 euros l’any, a part de despeses d’instal·lació, restauració, personal, etcètera. per incorporar unes pintures temporalment no és recomanable.

Es constata que els intents que hi ha hagut sovint de fer un Museu Sorolla a València —«els episodis sorollistes van succeint-se com anualment les falles» diu Ferrer Orts— no han reeixit, i en part aquest fracàs l’atribueixen a la voluntat de la família mateixa del pintor, des de la seva vídua abans fins la seva besneta ara, de que les obres que són a les reserves del Museo Sorolla de Madrid no es moguin d’allà ja que la voluntat d’ells sempre ha estat que el llegat fos propietat de l’Estat espanyol. Altra cosa és la interpretació que l’Estat espanyol s’identifiqui exclusivament amb la seva capital, ja que a València aquestes obres continuarien pertanyent a l’Estat, i no hi hauria per això d’haver-hi cap problema.

Sigui com sigui, en paraules de Rafael Tormo citades al llibre «el panorama artístic valencià és monocrom per l’allargada ombra que Sorolla segueix projectant des de les institucions», però els autors diuen no saber «fins a quan durarà l’estrella del pintor a aquest ritme de sobreexplotació expositiva».

L’arrel de la qüestió però és al fet que Sorolla mateix decidí radicar-se a Madrid tan aviat com en 1889, molt abans d’esdevenir el pintor famós que acabaria essent. València seria per ell des d’aleshores la seva especialitat artística, allò que el singularitzava, però de fet només hi anava a estiuejar, i a prendre notes per a noves obres que continuarien fonamentant-se en la llum «llevantina», que era el que el públic li demanava quan passà la moda dels quadres d’història que feia al començament.

I València seria també el lloc de la seva sepultura, un valor «simbòlic», que no amaga que més simbòlic encara era viure el dia a dia a Madrid. I per cert, al llibre, J.B.Tornos subratlla com el funeral del pintor, on el fèretre el portava un armó d’artilleria amb escorta militar (!), va estar a punt d’esdevenir un aldarull quan una part del públic, de sensibilitat contrària, a la crida «Sorolla és nostre, pertany al poble» va estar a punt de xocar materialment amb els altres, i no ho va fer gràcies a què Benlliure pujà a l’armó i es va dirigir a la gent per temperar el ànims.

El llibre també passa revista a les iniciatives sòlides que s’han produït històricament a València en homenatge a Sorolla i que han fracassat. Una d’elles la de l’estàtua de cos sencer de l’escultor Ricardo Causarás, feta del natural el 1901, amb sòbria naturalitat, i que essent propietat de l’Ajuntament acabà perdent-se en l’aigua del port de València el 1930 quan l’havien d’embarcar per a que fos fosa en bronze als tallers Masriera de Barcelona per instal·lar-la als Vivers. Ningú la recuperà. Una altra fou la del monument al pintor a la platja del Cabanyal: un bust del pintor obra de Mariano Benlliure, arropat per una elegant columnata semicircular de l’arquitecte Mora Berenguer: no inaugurat fins 1933 aquell monument seria escombrat per la tràgica riuada de 1957, i mai més seria reconstruït.

La coda del llibre proclama que, malgrat tot, a València Sorolla està molt ben representat sense haver de malbaratar euros públics. Que l’espai dedicat a ell al Museu de Belles Arts de la ciutat és important i «tot siga dit de passada», afegeixen els autors, no és massa transitats pels valencians.

El llibre, en la seva concisió, és tot un testimoni. Una manera d’enfocar la qüestió menys sorollosa —valgui el joc de paraules— que la postura dominant, però ben plausible. Si se li ha de fer alguna crítica, seria que a causa de l’origen periodístic dels capítols, sovint els arguments apareixen massa reiterats.

Un pintor amb encaix en el mercat

Vist des del Nord se m’acut que Sorolla evidentment va ser un gran professional de la pintura, que tenia un domini total dels seus instruments d’expressió, cosa que el feia un pintor competentíssim. I que va ser un valor internacional, especialment als Estats Units. Però se l’ha volgut assimilar massa sovint a l’Impressionisme, quan si la seva «gramàtica» s’hi pot assemblar, la seva significació no és ben bé la mateixa. Els impressionistes francesos, que saltaren a la palestra els anys setanta del segle XIX, i encara abans, pintaven d’una manera que el mercat de l’art del seu moment no acceptava, i hagueren de difondre’s a empentes i rodolons a través de Paul Duran-Ruel, un marxant visionari que obrí amb ells una nova línia de vendes que durant molt temps fou clarament marginal en el comerç de l’art.

«Sorolla, arribat força més tard a la palestra per pura cronologia, mai va córrer pels marges de l’art sinó que al seu moment, allò que ell anava pintat ja encaixava de ple en el mercat convencional»

En canvi Sorolla, arribat força més tard a la palestra per pura cronologia, mai va córrer pels marges de l’art sinó que al seu moment, allò que ell anava pintat ja encaixava de ple en el mercat convencional. Evidentment explotà una troballa impressionista, la del paper constructiu de la llum en la pintura, però ho va fer quan molts altres pintors arreu ja ho feien. Els mateixos impressionistes des de molt aviat eren ja molt conscients que, a França mateix, començaven a sortir pintors estilísticament híbrids que volaven amb les seves ales, però sense ni haver estat a la proa de trenca-gels com ells ni haver mantingut una postura radical sinó de compromís.

D’altra banda Sorolla vivia en una contradicció personal: com veiem en la fotografia que dedicà manuscrita a Causaràs, recollida al llibre, s’hi adreçava com «Al amich Causarás, el seu Sorolla», de la mateixa manera —i això ho afegeixo jo— que al Museu de València, al peu del seu retrat d’un marxant tarragoní que li obrí moltes portes, hi posà: «Al amich Artal». És a dir que d’entrada el gran pintor respirava «llemosinitat» —dit així per no irritar ningú—, en canvi més endavant es mostraria sovint ben aspre, especialment quan viatjava a Catalunya, a tot allò que no encaixés en les normes culturals tàcites d’aquell àmbit carpetovetònic que l’havia anat assimilant vitalment i havia acabat per diluir els trets propis dels seus orígens mateixos.