Una llarga cua de persones de totes les edats enlluernava les velles escales del cinema ABC Park de València. Emocionades, comentaven lʼobjecte que duien a les mans: un llibre de tapa dura, fons blanc i unes cridaneres lletres roges en què sʼhi llegia el títol: La invasió dels bàrbars. Es tractava del guió comentat de la pel·lícula valenciana –i produïda en valencià– del director Vicent Monsonís.
Cèsar Amiguet va dissenyar la portada abans de filmar la pel·lícula. El propòsit inicial era que fora el cartell de venda de la producció, peça indispensable per a aconseguir una distribuïdora. En aquell moment tan sols disposaven del primer esborrany del guió i de tres fotografies de Luis Vidal de les visites nazis a València, una de les quals sʼaprecia a la coberta del llibre. Fins i tot la tipografia escollida té una intenció. Amiguet va inspirar-se en lʼestil Refugio, utilitzat en els búnquers de la guerra civil. «És pareguda, però no idèntica; aquesta és Mecha, la que apareix als anuncis de les falles». LʼAjuntament va alliberar-ne els drets durant la pandèmia i és la que fa servir À Punt en les retransmissions festives.
Al final de la cua, els individus arribaven a una taula on Monsonís i Jordi Sebastià, coautor del llibre, signaven exemplars del llibre. En obrir-lo, de seguida sʼhi veu una fotografia del quadre que inspira la trama cinematogràfica quan encara estava exposat al Museu del Prado. Els autors passaven pàgines fins a arribar a la primera en blanc, on les dedicatòries amb ploma estilogràfica compartien espai amb la dedicatòria impresa: «Als meus iaios, i per extensió a les dones i homes de la seua generació, la més avançada i valenta dʼEspanya». Monsonís també dedica el guió als col·lectius de memòria del País Valencià, als fills dels represaliats i als docents que «traient a lʼalumnat de la ignorància contribuïu a fer un món millor».
«Mʼagrada molt el joc que han fet amb els colors per a organitzar el comentari per temàtiques», comenta una dona a la seua parella metre valida lʼentrada al cinema. És just aquesta llegenda la que fa dʼaquest llibre una experiència enriquidora. Les paraules o frases amb què els autors volen aprofundir estan subratllades i acompanyades per pàgines dʼinformació. En blau apareixen curiositats de com sʼha adaptat la pel·lícula al guió original, lʼobra de teatre homònima dirigida per Chema Cardeña. En gris trobem lʼextensa documentació en què sʼha basat Monsonís i el seu equip per a aportar-li al film el caràcter de crònica visual que la fa tan especial i didàctica. El verd, per últim, destaca els records i experiències de lʼautor, així com les històries que contaven els seus avis, cosa que fa de lʼobra una creació intima i molt simbòlica.
La sala estava plena a vessar. Als peus de la pantalla, els autors miraven als expectants assistents amb una ganyota de felicitat i orgull. Tot i això, el primer a intervenir va ser Àngel González, president de la Coordinadora dʼAssociacions de Memòria Democràtica del País Valencià. I va fer-ho amb una observació optimista: «Mʼagrada veure tanta gent jove, perquè un dels problemes de la memòria és que el temps sempre li passa factura». A continuació, la seua valoració: «He de destacar dues coses dʼaquesta pel·lícula. Lʼesforç que sʼha fet perquè siga en valencià i la claredat amb què sʼha descrit la barbàrie franquista, tant la tortura com els assassinats. La memòria és present. Present de lluita en defensa dels humans i present de lluita per la veritat, la justícia i la reparació».
Una onada dʼaplaudiments va donar pas a Maria Navarro, representant de lʼassociació La Fossa de la Terra, formada per familiars de la fossa 126 del cementeri de Paterna. «En veure-la, vaig eixir colpida, teníem la nostra realitat davant». Navarro desitja que lʼobra rode pel món, que es conega lʼhorror que han patit. I recorda una frase que va sentir fa poc: «Els morts tenen vius i els vius tenim memòria; eixos vius som nosaltres, i ara no callarem. A aquest país vivim en una anomalia. Cap crim franquista no ha sigut jutjat. Va ser un genocidi ideològic. Una pel·lícula com aquesta és indispensable, perquè cada emissió és un acte de justícia poètica. Sʼha de conèixer el que ens han arrabassat: vides, projectes, amors... Hem de continuar per tots ells, per totes elles, pel nostre futur».
Sebastià, coautor del llibre, es felicitava perquè lʼobra «ha aconseguit fer comunitat». Tant el dissenyador, Cèsar Amiguet, com lʼeditor de Rebel, Ricard Chulià, van entomar amb il·lusió el projecte del guió. «Lʼobjectiu de la nostra editorial és, precisament, posar el nostre granet dʼarena per tal de combatre la invasió dels bàrbars», emfasitzava Chulià.
La presentació va acabar, com no podia ser dʼuna altra manera, amb les paraules del director. A Monsonís, els seus avis li parlaven de la dictadura. «Si la guerra va ser horrible, la postguerra va ser encara pitjor, em contaven». Monsonís va relatar, igualment, la dificultat de distribució del film. Les productores insistien en què una pel·lícula en valencià sobre memòria no interessaria a ningú i que «la gent està farta dʼescoltar coses de la guerra». Sʼhan trobat tot el contrari. Al projecte sʼhi han sumat moltíssimes persones, en especial els xicotets mecenes.
En acabar la seua intervenció, amb els llums apagats, va començar el visionat del film. Els riures dels moments de sàtira, inesperats, es barrejaven amb els discursos franquistes. Com ve passant des de les primeres projeccions, en els últims vint minuts de la pel·lícula ningú no respirava. I en acabar, ningú no sʼhi movia. A la pantalla, mentrestant, se succeïen les imatges de lʼobertura de la fossa 126 a Paterna. Una dona, anomenada Carmen Fabra, abraça tremolant les restes del seu pare, mort 80 anys enrere. Amb la commoció de qui assisteix al funeral dʼun ésser estimat, la sala va buidar-se a poc a poc. Qui encara no sʼhavia decidit a comprar el llibre, lʼadquiria a lʼeixida.