L’esposa del director d’un col·legi britànic d’elit apareix morta. Michael Polly, el marit, interpretat per David Morrissey, acull el fet amb una fredor inquietant, anteposant el deure com a responsable d’una institució acadèmica al dol. Una actitud que desperta de seguida les sospites de la policia i l’estupefacció de la seua filla Alana, interpretada per una convincent Emma Appleton. En la mesura que es va sabent que la dona havia estat infidel, els comandaments policials comencen a donar el cas per resolt en contra del criteri de la investigadora, Annie Cassidy, una extraordinària Eve Myles, una agent amb una relació tòxica i ambigua amb el seu ex marit, també policia.
Aquesta és la premissa de Gone, no precissament revolucionària. Michael Kay, creador d’una sèrie d’inspiració clàssica i acabats mainstream com l’exitosa Lupin, canvia ací notablement de registre. En Gone —una sèrie molt Filmin, per anar acotant—, no hi ha cap maneig de l’espectacularitat. És un thriller psicològic a l’estil clàssic, en un sentit ampli. On la investigació, els interrogatoris, els indicis, importen molt. Amb el sempitern joc de fer-nos especular qui és l’assassí. I malgrat aquesta estructura milers de vegades repetida, els sis capítols de la minisèrie es devoren amb fruïció.
Gone juga a l’acumulació, a posar cartes sobre la taula perquè els espectadors anem barallant opcions. Per seguir-la, hem d’estar atents a cada gest, a cada diàleg, a cada nou detall. Hem de participar-hi. Com ara quan se’ns convida a creure que les coses potser no són tan fàcils, que la intuïció de la investigadora de voler anar més enllà de la obvietat és la correcta. Sense descartar que puga estar equivocada. Un tour de force extraordinari; entre els protagonistes i amb els espectadors.
Un arc dramàtic potent
Mentrestant, se’ns va endinsant en la vida del microcosmos que acull la trama, un col·legi d’elit que ha de pair les acusacions al seu director i on es desfermen les lluites de poder i es genera un clima irrespirable de tensió. Per moments, sembla que Polly estiga més pendent de sostenir els equilibris, des del seu caducat sentit de la disciplina i el deure, que de defensar-se de les acusacions. David Morrissey desplega amb una actuació portentosa un arc dramàtic potent que ens deixa desarmats en el tram final.
Un procés personal en paral·lel al de la policia, relegada en les investigacions a un paper secundari i que ha d’afrontar la pertorbadora relació amb el seu ex marit. Un altre viatge vital que Myles (Torchwood, The Hack), una actriu sempre solvent però que en aquesta ocasió sembla fer un salt endavant, resol amb una altra interpretació al nivell de l’exhibició de Morrissey.
Emma Appleton, en el paper de la filla, en el maneig magistral dels sentiments contradictoris envers el seu pare, completa un triangle de gran voltatge dramàtic al voltant del qual pivoten una sèrie de personatges secundaris, bàsicament l’amant de l’assassinada (Elliot Cowan) i el seu fill (Billy Barrett), estrella de l’equip de rugby amb una turmentosa relació amb Polly, que Kay utilitza sàviament per introduir dubtes en l’espectador. Una dimensió psicològica, desplegada amb subtilesa i intel·ligència, fins arribar a una resolució plausible, que converteix Gone en una sèrie sòlida i rellevant. Que fa que siga insubstancial la possible reflexió sobre l’absència de modernitat de l’artefacte.
És el discret encant del policíac clàssic. Britànic, a poder ser.
The Hack
Creador: Michael Kay
Repartiment: David Morrissey, Eve Myles, Emma Appleton, Elliot Cowan, Billy Barrat
Temporades: 1
Plataforma: Filmin