Les persones que mantenen cada nit l'acampada per l'habitatge de València dormen poc. Tot s'escolta al cor de la ciutat. Un bus que passa, un camió del fem, gent que parla pel carrer. Sembla que tot passa a cau d'orella dels activistes que romanen dins de les tendes de campanya.
La consciència d'estar exposades a peu de carrer fa despertar certes pors per la seguretat física de qui acampa, sobretot després d'una setmana plena d'amenaces per part de grups d'extrema dreta. Cada nit grupuscles de dues o tres persones s'acosten a la zona d'acampada per increpar a les persones que s'hi manifesten.
Una amenaça que ha cobrat forma durant tota aquesta primera setmana d'acampada amb la difusió d'una convocatòria d'aquests grups ultres per desallotjar a la força l'acte reivindicatiu. Finalment, el proppassat dijous, una gran quantitat de gent va acudir per blindar la plaça i evitar agressions que no es van produir. La convocatòria d'extrema dreta només va congregar a una vintena de persones a la plaça de la Reina de València. Els actes del 9 d'Octubre conviurien a la protesta.
Sota amenaça
Els primers set dies han sigut intensos i reivindicatius. Els acampats s'han organitzat, format i protocol·litzat la seua seguretat, fins i tot amb cursos de defensa personal, que dijous va comptar, també, amb un cordó policial que rodejava la plaça davant grups que volien disturbis. Un front reivindicatiu que aquests dies està també de dol després de la mort de la Mari Carmen, la viva imatge de la revolta per l'habitatge a l'Estat espanyol.
Ha sigut una setmana de lluitar molt i dormir poc. La configuració de l'organització interna, el creixement dels habitants d'aquest xicotet poble s'ha topat també amb l'amenaça de l'alcaldessa de València de desallotjar la plaça pels actes del 9 d'octubre, concretament la mascletada de divendres. Un espectacle pirotècnic que es fa, normalment, a la plaça de l'Ajuntament i al qual la batllessa, María José Catalá, no ha volgut renunciar durant tota la setmana, instant a la delegació del Govern espanyol a forçar el desnonament. Els portaveus de l'acampada ja avisaven: no marxarien.
«Una acampada no és només protesta, és el barri que volem construir», han repetit durant tota la setmana els portaveus de l'organització. I així ho han demostrat. Un lloc on dormen cada dia 500 tendes de campanya i on durant el dia es fan xerrades sobre com sindicar-se, som com co-cuidarse en moments com aquests i actes culturals tan diversos com balls populars, moderns i classes de cosir.
Entre el dol de Mari Carmen i la vaga general
L'acampada té comissions d'organització. Durant aquesta setmana, les cuines autogestionades han donat esmorzar, dinar i sopar a qui l'ha necessitat; els sanitaris han atès primers auxilis i les acampades de sector sociosanitari han creat la comissió de cures. Fins i tot hi ha un grup d'arquitectes, enginyers i tècnics que han dissenyat una guia de com col·locar un tendal damunt una tenda en la també creada comissió de tendals.
Tot i que la creació va ser espontània, el sindicat d'habitatge de València s'ha involucrat en les activitats, amb espais on informar sobre com sindicar-se i xerrades amb testimonis de persones afectades per la crisi de l'habitatge. En els últims dies, la mort de Mari Carmen ha sigut un colp fort per a totes les persones que posen el cos a la lluita per un habitatge digne. L'assemblea de dimecres a la nit va tindre llàgrimes i reconeixement cap a la dona desnonada de 87 anys a Madrid, que va faltar aquesta setmana mentre romania ingressada a l'hospital Gregori Marañón de la capital de l'Estat espanyol. Un símbol de la lluita per una llar.
L'acampada no només vol ser reivindicativa, també vol ser el barri on totes les persones vulguen viure: inclusiu, empàtic, comunitari, alegre i combatiu. A la plaça, s'han celebrat les primeres aturades de desnonaments després de l'aprovació dels decrets en la diputació permanent (arran de la dissolució del parlament espanyol per la convocatòria d'eleccions estatals) i on també es parla cada dia dels passos que queden per a la vaga general de l'11 de novembre i, posteriorment, els comicis espanyols. Unes dates que són conseqüència de l'organització col·lectiva als carrers per un objectiu comú: una vida digna.