La de Rafael Armengol és la història d’un petit miracle, la d’una criatura nascuda en un entorn rural però amb aptituds per al dibuix a qui la seua família no sols no li talla les ales, sinó que, convençuts pel pintor i professor de Carlet Enric Ginesta del talent del futur artista, «va decidir donar a aquell xiquet una educació», relata en el catàleg el comissari de l’exposició, l’escriptor, científic i bon coneixedor del món de l’art Martí Domínguez.
La resta de l’itinerari és més o menys conegut: el jove Armengol acaba confluint amb altres artistes de la seua generació, Manuel Boix i Artur Heras, amb els quals acaba conformant el que va ser un col·lectiu experiencial i expositiu i tota una marca de bona part de la millor i més influent producció artística del País Valencià la segona meitat del segle XX i el que portem de la present centúria. Un trio que acaba generant de manera individual valuosos discursos artístics personals sense els quals no s’entendria l’evolució de l’art posterior.
La referència a aquest antic equip artístic, que va compartir experiències estètiques però també va forjar una visió molt determinada del país a través de les visites a Joan Fuster, no sols és biogràfica, també té una raó de ser contextual: l’any vinent, Xàtiva tancarà el cercle (o més aviat el triangle), amb una mostra dedicada a Manuel Boix continuació de la dedicada el 2019 a Artur Heras i la vigent d’Armengol. Això, tanmateix, seran figues d’un altre paner.
En la que ens ocupa, l’obra d’Armengol ha trobat un encaix formidable en els diferents espais habilitats entre edificis, museus i places del centre històric. Per seguir l’itinerari marcat en el fullet de mà (l’ordre de la visita, en tot cas, no altera el producte), potser és interessant començar per la part de la mostra més convencional però igualment pertinent, la de la retrospectiva ubicada en el Museu de Belles Arts, edifici conegut popularment com Casa de l’Ensenyança. En aquest bloc s’inclouen algunes de les obres primerenques, les de la dècada del 1960, en les quals comença a articular-se la dialèctica amb un punt iconoclasta amb l’art clàssic de les sèries sobre Botticelli, Palaus o la hilarant combinació d’un Laoocont deformat i monocromàtic sobre un festiu i indefinible Autoretrat, del 1968, mostra de la capacitat de l’artista de fer jugar el seu desenvolupat sentit de l’humor.
Alhora, hi ha obres d’aquest mateix període que comencen a mostrar el metòdic estudi del color i els efectes òptics present en sèries com la d’El jardí de les delícies. Ja entrats en la dècada del 1970, Armengol refina la dialèctica amb la tradició pictòrica amb obres que generen una espectacular impressió estètica, com Preneu i mengeu, del 1970, un oli sobre llenç amb un maneig poderós de la perspectiva i el simbolisme: en primer terme, una safata amb viandes d’una mena de restaurant lisèrgic del qual veiem en un segon pla els distrets clients o comensals amb un fons que va difuminant-se cap a un temple clàssic ocupat en la part superior d’àngels i uns altres motius religiosos reproduïts amb precisió canònica. Sols esbudellar aquesta obra ens ocuparia una eternitat, mai millor dit.
En contrast amb la majestuositat d’obres com aquesta, la retrospectiva para atenció a les sèrie sobre motius hortofrutícoles, l’homenatge als orígens, als productes de la terra, en sèries en què el dibuix realista (tribut als orígens, a la terra dels ancestres) és el fons sobre el qual continuar experimentant les possibilitats del color, amb un treballadíssim efecte apagat, de cromatisme fred i amb un punt desassossegant, incòmode. Motius pintats en la dècada del 1970 que tenen rèplica brillant quaranta anys després amb la sèrie Bodegons, amb carxofes, magranes i coliflors reproduïdes de nou de manera realista en contrast amb els degradats i sèries cromàtiques.
Però tornem de nou enrere en el temps, als setantes. Si en aquests motius pictòrics no hi ha lectura política més enllà d’una etèria reivindicació de la terra, l’Armengol compromés emergeix amb l’esplèndida sèrie de La matança del porc, “l’evidència d’una forta crítica social”. Que en una de les obres podria haver estat fins i tot més explícita: la realista La matança del porc I tenia com a model la carnisseria familiar de l’esposa d’Armengol, carn penjada i, al fons, un retrat del generalíssim que, en la versió pictòrica -per un sentit de la prudència que cal entendre pel context- va ser substituïda per una marededéu.
Abans de fer judicis apressats, convé recalcar que no eren temps fàcils: un dels quadres de la sèrie estava exposat en la llibreria La Costera de Xàtiva quan un grup feixista, autodenominat Comando Adolf Hitler, perquè no quedara cap mena de dubte sobre la ideologia totalitària dels terroristes, va posar una bomba. Era l’any 1976. Una de les obres afectades per la deflagració s’exposa amb els danys infringits, recordatori de la gens modèlica transició del País Valencià.
La retrospectiva en Belles Arts té més punts d’interès: l’inquietant l’aiguafort Convit (1982), superposant un matrimoni burgés de mirada tèrbola a una mena de nu femení levitant sobre els seus caps, com una mena de subratllat de la hipocresia. O el magnífic Sèrie de Babel II, un oli sobre llenç dedicat a René Magritte ple de simbolisme i multiplicitat de lectures. Tampoc no cal passar de llarg de les il·lustracions per a la revista Bazaar de finals de la dècada del 1979.
Finalment, tampoc no passa desapercebuda una obra nova, creada expressament per a la mostra de Xàtiva, amb un Felip V amb el càstig simbòlic reinterpretat: en la mirada d’Armengol, el que és cap per avall és solament el seu cap, amb el seu nom humorísticament invertit: el títol de l’obra, basat en el retrat del monarca de Jean Ranc (Museu del Padro) és Pilef. Oli sobre llenç de nou encuny amb el segell cromàtic i els jocs de perspectiva de l’autor. El catàleg, cal afegir, inclou un interessantíssim mosaic amb les fases de confecció de l’obra.
Homenatge a Estellés
Com a segona estació proposem el Museu de l’Almodí, espai que acull un homenatge a Vicent Andrés Estellés que s’enceta amb una escultura de nova creació, amb acer retallat, obra que se suma a uns altres tributs al poeta de diferents èpoques i temàtiques, com ara les sornegueres variacions al voltant del cèlebre pimentó torrat, que enganxa els versos estellesians amb motius pictòrics molt de l’operatiu Armengol. El bonic claustre del museu acull aquestes obres, una fusió especialment agraïda en la paret principal, en la qual hi ha una obra polièdrica: l’espectador veu natures mortes o el rostre del poeta segons mire a través de dues vidrieres situades a uns metres, una de color roig i una altra de color blau.
Tot i això, un dels al·licients de la sèrie d’exposicions a Xàtiva és aprofitar les espectaculars condicions del remodelat Convent de Sant Domènec, que permet acollir obres de gran format. En aquest espai, s’ha ubicat la mostra «Armengol d’après Mantegna / Parelles de Tiepolo», un diàleg amb la tradició renaixentista (les sèries dedicades a aquells dos pintors, entre altres) que és alhora una inabastable exploració sobre el color, una constant en l’obra d’Armengol sobretot a partir de la dècada del 1990 i motiu del discurs d’ingrés en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Potser l’obra més espectacular és la monumental La cort (blau-roig) en què de nou hi ha un joc òptic que canvia, segons una il·luminació canviant, la visió cromàtica que té l’espectador. Una obra d’una gran riquesa expressiva.
Amb tot, l’encert expositiu rau en què l’espectador que avança pel claustre el que troba és aquesta obra, en el revers no il·luminat, mentre a l’enorme paret del fons, penjades a una altura considerable, hi ha confrontades L’encontre (part esquerra) i L’encontre (part dreta), obres respectivament de 2002 i 2001. Un efecte visual de composició (mireu foto d’encapçalament) que, combinat amb la grandiositat de l’espai, provoca un efecte de solemnitat monumental. Un efecte semblant a la disposició de l’oli Òcul (2002) a la manera de decoració cupular, en alt, sobre una sèrie de retrats.
Una part de la producció armengoliana que reclama temps de contemplació per extraure’n tot el suc, com passa també en les variacions gens banals de La veritat revelada per Temps I i II, en la qual la geometria serveix per emmarcar diferents variacions estètiques, del realisme a la manera renaixentista a les combinacions cromàtiques de l’autor. El mateixos procediments que ens ensenya en l’encisadora Jove amb mandolina I i II. També hi ha altres combinatòries, com ara extraure’n de Neptú ofereix dons de la mar a Venècia la visió de detall dels protagonistes de la composició. Moltes d’aquestes obres estan datades en el període entre 2013 i 2017, però hi ha fins i tot més recents, com El triomf de la noblesa sobre la ignorància, de 2018, una vistosíssima i angelical composició.
Altrament, com en les mostres precedents, el recentment recuperat Claustre de Sant Domènec es converteix en espai complementari, de nou ben aprofitat, per mostrar unes altres tècniques, com ara les tessel·les de fusta amb esmalt (variació de Jove amb mandolina), colgades en alt, en combinació amb una instal·lació de ferro galvanitzat.
La recentíssima sèrie de Sant Sebastià
S’ha dit adés que la d’Armengol no és una mostra a l’ús. Si més no, perquè a la necessària derivada retrospectiva s’uneix producció recent, en alguns casos recentíssima (2020 i aquest mateix 2021), com ara l’homenatge implícit a Josep de Ribera de la sèrie Sant Sebastià, la qual no s’havia mostrat al públic encara. Aquesta sèrie s’ubica en un altre espai menys monumental que Sant Domènec però amb molt d’encant com el Palau de l’Ardiaca. De nou, el diàleg amb la tradició pictòrica, amb algunes variacions sobre el catàleg de recursos habitual: els quadrilàters que serveixen en altres sèries per delimitar en un mateix llenç diferents tècniques pictòriques (i efectes visuals) són ara cercles de dolors que modifiquen el cromatisme o, fins i tot, encerclen el rostre de les figures, generant un curiós efecte estètic.
En altres casos, els cercles són externs a figures degradades o pixelades, fan d’elements de trencament cromàtic. I, fins i tot, sembla que hi haja com un efecte amb un punt humorístic en alguna de les obres, amb el Sant Sebastià martiritzat convertit en una mena de malabarista. Ja sabeu: se non è vero… Una sèrie interessant, que ens mostra Armengol en un procés creatiu recent, que conviu amb alguna producció anterior, com el magnífic Sant Sebastià de Mantegna, de 2003.
El visitant que haja seguit aquesta proposta d’itinerari —es pot fer perfectament en sentit contrari, de l’obra més recent al final en retrospectiva— tindrà com a darrer colp visual, a la imponent Plaça de la Seu, una escultura amb un altre dels motius típics d’Armengol, una exuberant Penca (2001) realitzada a través d’acer negre amb pintura sintètica d’un hipnòtic color blau que contrasta poderosament amb la localització de l’obra. I que ens fa pensar en el que hem llegit en el catàleg, la intenció d’una mostra que no sols busca «la simbiosi fecunda entre l’obra de Rafael Armengol i els diferents escenaris xativins», alerta el comissari, sinó que també vol palesar «el corpus científic que la motiva», tota una vida artística dedicada a «estudiar la naturalesa de la llum». Algú a qui Vicente Aguilera Cerni definia, en un text també recollit en el catàleg, com “un artista arterosament hipercrític, beatíficament laboriós, subtilment inquietant”. Una definició difícilment millorable.
L’entrellat del color
Rafael Armengol
Comissari: Martí Domínguez
Museu de Belles Arts, Museu de l’Almodí, Convent de Sant Domènec, Palau de l’Ardiaca i Plaça de la Seu
Xàtiva
Fins el 30 d’abril de 2022