Cau el capvespre sobre Barcelona. L'estelada per bandera i les samarretes blaugrana inunden un Estadi Olímpic Lluís Companys que acollia el penúltim dels quatre concerts de comiat d'Oques Grasses. Fa un any van anunciar la seua retirada provocant que les entrades s'exhauriren en tan sols vint minuts. Així és com la banda osonenca ha aconseguit posar quatre vegades consecutives l'Estadi Olímpic als seus peus. Aquest divendres, 55.000 ànimes es van concentrar per cantar, plorar i sentir el pes de la nostàlgia al llarg de dues hores i vint-i-quatre cançons que el grup va interpretar.
El concert va començar amb uns minuts de retard. Quan les llums es van apagar, les pantalles van mostrar un vídeo recordatori d'aquells joves que fa setze anys van iniciar el grup i que avui arribaven al dia de dir adeu. Un focus va il·luminar l'escenari central, on es trobava el cantant Josep Montero. Acompanyat únicament pel seu ukulele, va interpretar les primeres notes de «Correr pels camps», una cançó que resumia el sentiment general de la nit amb versos que ressonaven en el pit de tots els presents: «Quanta alegria i quanta pena porte dins».
Tot seguit, va donar pas al discurs que obria i tancava un cicle «Tot açò va començar per amor i per amor s'acaba. Creiem que la vida està plena de principis i finals, el millor que podem fer és viure les coses mentre duren», va puntualitzar. Mentrestant, el cel de Montjuïc s'il·luminava amb focs artificials a les seues esquenes. En apropar-se el vocalista a l'escenari principal, situant-se al costat dels membres de la banda, van començar la seua part més festiva amb cançons com «Petar-ho» o «Sta guai». Arribat el torn d'interpretar «Elefants», després de l'estrofa «Comptant les llàgrimes al buit, he après a caure cap amunt», la seua mirada va quedar fixa en l'horitzó. Una mirada en suspens, que semblava intentar contindre la imatge d'aquell mar de gent abans que es fera de nit per sempre.
Les veus de l'estadi van ressonar amb força en «Cara de Cul» o «Bancals», fins a arribar a l'inici de Com està el pati, on Montero es va apropar a la primera fila per fer partícip el públic. Tot aquest bloc respirava l'essència —de com ells diuen— «estar dins d'una festa major», una connexió directa amb els orígens d'un grup que ompli estadis, però que va començar tocant en les festes majors dels pobles d'arreu dels Països Catalans.
En aquest viatge enrere en el temps, van apostar per introduir la cançó de «Cavall estable»: «Quan nosaltres cantàvem açò, sols hi havia 20 persones a la sala fa aproximadament 69 anys», va bromejar. Poc després, va pujar a l'escenari una marea de públic per ballar el famós John Brown entre una pluja de confeti, implicant els assistents en una onada que recorria d'una punta del recinte a l'altra movent les mans de 55.000 persones. I, com era d'esperar, a «Passos importants», complint el mandat de la cançó —«Els passos importants se solen fer sense roba»—, tot l'estadi es va llevar la camiseta i la va moure en l'aire, creant un oceà de colors en moviment.
Encaputxats i amb ulleres de sol, Oques Grasses va iniciar el seu apartat més electrònic amb «Bambi» o «Com el dia i la nit», per donar pas de seguida a la part més íntima i nostàlgica amb «Pingpong», on les llanternes dels mòbils il·luminaven l'Estadi Olímpic mentre els instruments de corda posaven la música. Després van sonar «Cap amunt», «In the night», «Bye bye» o «Serem ocells», on la frase «no hi haurà gàbies per a tants ocells» va fer que l'estadi s'inundara de gent mostrant l'estelada, desencadenant càntics d'independència.
S'apropava el final. Es podia veure en els seus ulls i en els de tots els que estaven allí: dels que vivien aquest comiat com a propi, dels que d'alguna manera Oques ha format part de la de les seues vides i ha sabut posar paraules i veu a allò que senten, pateixen i viuen. Però sobretot per aquesta capacitat de fer cançons que toquen l'ànima com la penúltima del concert, «La gent que estimo». Tot l'estadi es va abraçar a la gent que estimava, acompanyant-se a escoltar per última vegada en directe aquesta cançó i sentint aquell «Cel de llums per fer-te feliç, brilla la nit i ho fa per tu perquè ets aquí».
I amb un passadís des de l'escenari principal fins al mig de la pista, amb els seus rostres visiblement afectats per l'emoció i la certesa de l'inevitable, la banda s'hi van apropar per finalitzar el concert amb «Sort de tu». Quan les llums es van encendre definitivament, els aplaudiments inundaven l'estadi i, mentre en la pantalla eixien els crèdits, tots sabíem que aquell divendres no sols anaren a veure un concert, sinó a donar les gràcies a la banda que els ha ensenyat que, tot i que la vida siga plena de principis i finals, hi ha cançons que seran per sempre el seu lloc segur.