Quan un periodista català o basc li deia que, lamentablement, no podia dirigir-se a ell en gallec perquè no el parlava, Xosé Manuel Beiras feia gala de la retranca gallega i li deixava anar, en castellà: «Doncs, excepcionalment, haurem d’utilitzar l’esperanto peninsular». I apareixia a la seva cara aquell mig somriure murri de mussol albí espavilat que el president del BNG exhibia amb naturalitat i bonhomia. Una espontaneïtat que el va convertir en un dels homes que més reien i més s’emprenyaven de la política estatal: els lectors recordaran -o podran recuperar a YouTube- quan va protagonitzar a cops de sabata (abans que David Fernández i després de Khrusxov) una protesta contra Manuel Fraga des del seu escó del Parlament gallec (Fraga acabava d’impulsar una llei electoral per elevar el sostre d’entrada a la Cambra del 3% al 5%, esperant que tingués el mateix impacte que va tenir al País Valencià durant anys: impedir el pas al nacionalisme) o quan va fer un cop de puny davant Núñez Feijoo demanant-li «un poc de decència».
El cabell embullat de Beiras -prematurament canós- i la vehemència dels seus discursos no han d’ocultar que va estudiar economia a la London School of Economics i llengua a la Sorbona de París, que es va doctorar en economia a la Universitat de Santiago de Compostela -amb estudis sobre l’Estructura i els problemes de la societat gallega- i que va ser elegit membre de la Real Academia Galega mentre que, paral·lelament, era una figura activa de la militància antifranquista: primer com a fundador del Partit Socialista Gallec (Partido Socialista Galego) i primer secretari general d’aquest partit i després com a candidat a les primeres eleccions democràtiques pel PSG (a les que no va aconseguir cap escó) i fundador del Bloc Nacionalista Gallec (BNG) el 1982.
Beiras combinava les maneres divulgatives del professor i la implicació emocional del polític vocacional i, amb tenacitat i paciència, es va anar convertint durant els anys vuitanta i noranta en una figura clau del nacionalisme gallec a l’Estat -ell va ser l’única cara coneguda d’aquell moviment fins que Anxo Quintana li va guanyar el càrrec de coordinador del BNG.
El 1985, Beiras va aconseguir entrar al Parlament de Galícia i es va convertir en el principal i més durador maldecap de Manuel Fraga en l’etapa en què l’exministre franquista guanyava les eleccions gallegues amb majories absolutes (1987-2005).
Amb Beiras al capdavant, el BNG va passar de 5 diputats a 18. El 1997 els nacionalistes van fer el sorpasso al PSdeG i van esdevenir segona força política a Galícia, el veritable malson del resident del Pazo de Raxoi (seu de la presidència de la Xunta de Galícia) i van repetir la gesta el 2001.
La Declaració de Barcelona.
Quan el PP de José María Aznar va guanyar les eleccions espanyoles el 1996, el Bloque -amb Beiras al capdavant-, Convergència i Unió i el Partit Nacionalista Basc van aprovar la Declaració de Barcelona per tal de fer front comú a les Corts i en els diversos parlaments contra l’onada recentralitzadora del PP i reivindicar el caràcter «plurinacional» d’Espanya. Anys després, el 2005, Beiras explicava a EL TEMPS que havia intentat que en formessin part també Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a Catalunya i Eusko Alkartasuna al País Basc però que les polítiques autonòmiques ho havien fet impossible.
Tot i els bons resultats de la coalició liderada per Beiras, el 2002 una crisi interna dins del BNG va situar Anxo Quintana al capdavant del partit i va relegar Beiras a un espai sense responsabilitat, tot i mantenir un seient al Consell Nacional de la coalició. Paradoxalment, les següents eleccions de 2005 van portar un resultat pitjor al BNG -que va perdre 4 diputats- però el retrocés del PP i la pujada del PSdeG va permetre fer fora Fraga de la Xunta i va propiciar un govern de socialistes i nacionalistes d’esquerres.
Beiras va quedar en un segon pla que el va empényer a impulsar un corrent crític dins del BNG, que després es va transformar en ANOVA-Irmandade nacionalista que va acabar inserit a En Marea. A l’entrevista que Víctor Maceda li va fer el 2016 a EL TEMPS -la més completa biogràficament, sobre el seu discurs polític i els seus postulats lingüístics- confessava que no volia tornar-se a presentar a la Xunta perquè «no tenia cap vareta màgica per resoldre tots els problemes de Galícia». Això el retrata, amb el pas del temps, en un polític d’una honestedat fora de lloc: «Només hauria acceptat ser candidat en una situació límit, de caos total, i per veure què passava. Però no per presidir la Xunta, perquè això ja era impossible», sentenciava.