El PSC ha recuperat a Catalunya una centralitat institucional que feia anys que no tenia. Governa la Generalitat, és la primera força al Parlament i manté una àmplia implantació municipal. Al Congrés, els socialistes catalans van obtenir 19 diputats a les eleccions generals del 2023, 19 dels 48 que corresponien a Catalunya. Són el 15,7% dels 121 diputats que té actualment el grup socialista a la Cambra Baixa: si fa no fa, un de cada sis.
La dimensió del poder socialista català es completa amb els resultats de les eleccions del 12 de maig de 2024. El PSC hi va obtenir 42 diputats i el 27,9% dels vots, i Salvador Illa va ser investit president el 8 d’agost amb els vots del PSC, ERC i els Comuns. No només es tracta de la principal federació socialista, sinó que Illa presideix la Generalitat.
«Catalunya és avui una peça territorial clau per al PSOE», assenyala el politòleg Adrià Padullés. I no només pel nombre de diputats que el PSC aporta al Congrés. «La seva importància per a Pedro Sánchez no es limita al nombre de diputats que pugui aportar, sinó també a la capacitat del socialisme català de mantenir una estructura política sòlida en els diferents nivells institucionals», explica.
Aquesta fortalesa té una lectura estatal, però no converteix el PSC en la peça que, tota sola, sosté la majoria de Sánchez. El president espanyol va ser investit el 2023 amb 179 vots a favor i 171 en contra i continua depenent d’una aritmètica parlamentària que va molt més enllà del socialisme català. ERC i Junts disposen de set diputats cadascun, mentre que Sumar en té 26, EH Bildu sis i el PNB cinc. La dependència externa s’ha evidenciat en la votació dels dos decrets sobre l’habitatge.
Malgrat ser una de les principals peces del puzle, el PSC no pot substituir la negociació que La Moncloa ha de mantenir amb els seus socis parlamentaris. I és aquesta doble condició —part del projecte estatal i actor amb interessos propis a Catalunya— la que defineix la relació entre Illa i Sánchez.
Dues agendes que es retroalimenten
«Jo parlaria sobretot d’una relació d’interdependència», resumeix Padullés. Sánchez necessita un PSC fort a Catalunya, mentre que Illa necessita una relació funcional amb el Govern espanyol per avançar en qüestions com el finançament, les infraestructures, les inversions o els traspassos.
«Sánchez pensa en clau estatal i Illa ha de governar pensant en clau catalana»
La diferència és que les dues esferes de poder no tenen exactament els mateixos incentius. «Sánchez pensa en clau estatal i Illa ha de governar pensant principalment en clau catalana», apunta el politòleg. La sintonia entre tots dos no elimina aquesta diferència, sinó que la fa més rellevant així que s’acosta el cicle electoral de 2027.
La Festa de la Rosa celebrada a Gavà va fer visible aquesta sintonia. Illa va reivindicar-hi l’amnistia, el nou finançament i l’oficialitat del català a la Unió Europea, mentre Sánchez defensava la reforma del model de finançament. Però més enllà de l’escenari compartit, aquestes qüestions tenen una lectura diferent a Barcelona i a Madrid. Per a Illa, són compromisos que ha d’acreditar davant del seu electorat i, especialment, davant ERC, el partit que va facilitar la seva investidura. Per a Sánchez, en canvi, formen part d’una política territorial que ha de passar pel conjunt de les comunitats i per una majoria parlamentària al Congrés.
El debat sobre la reforma del model de finançament és on aquesta interdependència es fa més tangible.
La prova de foc
El Consell de Política Fiscal i Financera va donar suport el 4 de setembre al nou model de finançament autonòmic. La proposta del Ministeri d’Hisenda preveu 20.975 milions d’euros addicionals per al conjunt de les comunitats de règim comú el 2027 respecte dels recursos que obtindrien amb el sistema actual. El model planteja elevar del 50% al 55% la participació autonòmica en l’IRPF i del 50% al 56,5% en l’IVA, a més d’una aportació estatal de 19.000 milions per reforçar l’anivellament.
Per a Catalunya, la Generalitat calcula que el nou sistema comportaria 4.686 milions d’euros addicionals el 2027 i un increment del 13,35% dels recursos. Però la xifra encara no és una transferència disponible per al Govern català: el model ha de convertir-se en una proposta legislativa i superar la tramitació parlamentària.
Vicent Soler, conseller d’Hisenda del Govern valencià de 2015 a 2022 i assessor del Govern català en la matèria, considera que els 4.686 milions representen «una millora absoluta i relativa del finançament, seguint el principi d’ordinalitat». Segons Soler, l’aportació estatal extraordinària, propera als 20.000 milions d’euros, permetria millorar els recursos de les comunitats infrafinançades sense perjudicar-ne cap altra.
Vicent Soler recorda que queda pendent «desplegar la part de major participació de l’ATC en la recaptació»
El nou sistema, però, també obre un debat sobre fins a quin punt es pot considerar que compleix l’acord d’investidura entre PSC i ERC del 2024, que plantejava un finançament singular per a Catalunya i una participació més gran de l’Agència Tributària de Catalunya en la recaptació. Soler considera que, tot i les diferències metodològiques, les quantitats finals de millora són semblants, però assenyala que encara queda pendent «desplegar la part de major participació de l’ATC en la recaptació».
La qüestió és també parlamentària. Perquè els recursos previstos arribin efectivament a les comunitats, el model haurà de superar el sedàs del Congrés. «És imprescindible que s’aprove per majoria absoluta», recorda Soler. I això torna a situar Junts, i no sols Junts, en l’equació estatal.
La mateixa lògica opera en la possible condonació del deute. La proposta del Govern espanyol contempla l’assumpció de 17.104 milions d’euros corresponents a Catalunya, però el projecte de llei encara continua la seva tramitació parlamentària. El 23 de juliol passat el Congrés va rebutjar les esmenes a la totalitat presentades pel PP i Vox, però la mesura encara no és una realitat consumada.
Per a Illa, tant el finançament com el deute tenen un valor doble: són recursos per a la Generalitat i, alhora, proves polítiques del compliment dels compromisos que van permetre la investidura. Per a Sánchez, són mesures que poden reforçar la relació amb Catalunya, però que han de superar una negociació estatal molt més àmplia.
Soler observa en aquest procés un paper especialment rellevant del Ministeri d’Hisenda. «Confie en el ministre d’Hisenda, el valencià Arcadi España, amb un tarannà conciliador de mena, per assegurar-ho i, fins i tot, per aconseguir la imprescindible aproximació de posicions amb Junts», afirma.
Un PSC que no pot ser només PSOE
I és aquí on emergeix el principal límit de la simbiosi entre el PSC i el PSOE. La fortalesa del socialisme català és útil per a Sánchez, però Illa no pot governar Catalunya com si fos només una extensió de La Moncloa.
El Govern d’Illa ha de demostrar que els acords amb Madrid es tradueixen en polítiques concretes i que la Generalitat conserva capacitat d’iniciativa
El PSC necessita construir una agenda pròpia davant d’ERC, Junts, PP, Vox i Aliança Catalana, però també davant dels problemes que concentren les preocupacions de l’electorat: habitatge, serveis públics, infraestructures, educació o immigració. El Govern d’Illa ha de demostrar que els acords amb Madrid es tradueixen en polítiques concretes a Catalunya i que el Palau de la Generalitat conserva capacitat d’iniciativa. Padullés considera que aquest és precisament el principal punt de tensió que pot aparèixer entre els dos lideratges. «El finançament autonòmic és probablement l’exemple més evident», diu. Illa ha de defensar davant de l’electorat català una determinada posició sobre els recursos de Catalunya, mentre Sánchez ha de tenir en compte les reaccions de la resta de comunitats i l’equilibri polític estatal.
També poden aparèixer diferències en les inversions, les infraestructures, els traspassos competencials o la relació amb les forces independentistes. Però el politòleg no preveu necessàriament una ruptura: «Més que un trencament, el que podríem veure és una major diferenciació del discurs en aquelles qüestions en què el PSC necessiti marcar perfil propi davant de l’electorat català».
La qüestió europea ofereix un altre exemple d’aquesta doble agenda. El català encara no és una llengua oficial de la Unió Europea i la seva incorporació requereix la unanimitat dels estats membres. Espanya va presentar la petició el 2023 i la qüestió continua sobre la taula europea. Per al PSC, la defensa del català a les institucions comunitàries forma part del seu perfil polític català; per a Sánchez, és també una peça de la seva política territorial.
ERC i Junts, els dos límits
La relació PSC-PSOE no es pot entendre sense els dos partits independentistes que condicionen, des de posicions diferents, els governs d’Illa i Sánchez.
A Catalunya, ERC és indispensable per entendre la legislatura del PSC. L’acord d’investidura del 2024 va situar el finançament singular al centre de la relació entre els dos partits. A Madrid, en canvi, Junts és una de les peces indispensables perquè Sánchez construeixi majories parlamentàries.
La paradoxa resulta òbvia: el PSC pot ser el principal actiu territorial català del PSOE i, en paral·lel, Sánchez ha de negociar amb una força que no forma part del Govern d’Illa per tirar endavant algunes de les seves principals iniciatives.
Això limita qualsevol translació automàtica de la fortalesa del PSC a la política espanyola. El socialisme català pot aportar representació, implantació territorial i una narrativa de govern, però no resol per si sol l’aritmètica de la Moncloa.
El 2027 posarà a prova la doble fortalesa
El proper cicle electoral servirà per comprovar fins a quin punt la recuperació institucional del PSC es consolida. Si no hi ha un avançament electoral a l’Estat, les municipals del 22 de maig de 2027 seran el primer gran examen de la seva implantació territorial. El 2023, els socialistes van ser la candidatura més votada a Catalunya, amb 712.949 vots, i van teixir una extensa xarxa de poder municipal.
A les eleccions al Congrés, el PSC haurà de tornar a fer valdre el seu pes. El repte consisteix a igualar o millorar els 19 diputats del 2023. Aquesta xifra explica bona part del valor que Catalunya té avui per al PSOE, però també els límits d’aquest valor: la fortalesa catalana no equival automàticament a una majoria estatal.
«Les dues coses són compatibles», diu Padullés quan se li pregunta si el PSC és sobretot el partit socialista de Catalunya o també una peça central de l’estratègia estatal. «El PSC continua sent, abans que res, el partit socialista de Catalunya, però la seva fortalesa a Catalunya té conseqüències directes per a l’estratègia estatal del PSOE».
«Illa i Sánchez comparteixen projecte polític, però necessiten preservar espais d’autonomia diferents»
La relació entre Illa i Sánchez arribarà al 2027 amb una equació difícil de separar: l’un necessita preservar la força del PSC a Catalunya, mentre l’altre necessita que aquesta força sigui compatible amb el projecte socialista espanyol. «Illa i Sánchez comparteixen projecte polític, però necessiten preservar espais d’autonomia diferents», resumeix Padullés. «Sánchez necessita un PSC fort a Catalunya i Illa necessita demostrar que el seu Govern respon als interessos de Catalunya».
El que pot alterar aquest equilibri durant el curs polític restant són precisament les qüestions en què les dues agendes deixin de coincidir: finançament, inversions, infraestructures, traspassos o els acords eventuals de La Moncloa amb les forces independentistes.
La qüestió de fons, per tant, no és només fins a quin punt el PSC pot ser un bastió català del PSOE. És també fins a quin punt el PSOE pot ser un actiu per al projecte d’Illa. Mentre les dues necessitats es retroalimentin, la interdependència serà una font de força compartida. Quan deixin de fer-ho, el PSC haurà de demostrar si la seva fortalesa catalana és també una fortalesa pròpia.