Un gran repartiment per a una història d’històries dins d’una masia que barreja generacions de diferents èpoques. Podria ser l’última novel·la d’Irene Solà, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, però és l’última obra de Josep Maria Miró per al Teatre Nacional de Catalunya, El cadell, una altra proposta trencadora d’un dels dramaturgs més internacionals del país després de les versions d’El principi d’Arquimedes (traduïda a divuit llengües) o la representació internacional d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc.
El cadell és una obra inclassificable i difícil de resumir amb les pistes que l’autor/director i les actrius han donat. Es tracta de la història d’un hereu i una sèrie de dones, que són les veritables encarregades de mantenir la tradició. Tanmateix, per començar, Marc Tarrida comença fent el paper de la masia mateixa i, tot seguit, fa «tres papers dels diversos hereus que té la casa», explica Miró: «Comença amb una cosa no humana i després es desdobla en altres tipus de masculinitat».
Al seu voltant, molts personatges femenins en diverses èpoques. «Màrcia —enumera Miró— és l’Estranya; Lourdes Barba és Pètals; Mercè Arànega, la Recollida; Renom és la Tieta i Alba Pujol, la Cadernera i la Garsa; Àurea Márquez, la Fura...».
Miró força les convencions teatrals perquè la més jove de les artistes (Alba Pujol) faci de mare o àvia de les altres actrius sense estranyesa.
Miró creu que l’obra podria ser la seva Auca del senyor Esteve rural. Reconeix que és una obra amb fantasmes, uns fantasmes que existeixen si els considerem «ferides de la memòria».
Precisament, Alba Pujol opina que l’ús de malnoms per als personatges femenins «és un acte de violència absolut per part de l’home que els treu el nom i pràcticament les marca com el bestiar».
Josep Maria Miró admet que «hi ha alguna cosa en aquesta obra que és un homenatge a les tietes, aquell personatge que s’ha menystingut, tot i que moltes van renunciar a moltes coses perquè no les haguessin permès viure com voldrien». Conclou Miró que «algunes tietes àvies van ser referents molt importants per mi, perquè van fer possibles alguns models de masculinitat diferents gràcies a tietes empoderades».
Tarrida ha admès que representa, en primer lloc, el paper de la mateixa casa, «que no s’ha treballat des d’una immobilitat física» i esdevé «la memòria de les pedres». Després, fa els papers de «tres homes de tres generacions diferents». El primer, un hereu «de principis de segle, al qual li calia fugir de l’estereotip de mascle alfa rural», i posteriorment trobem personatges «cada cop més pròxims a nosaltres».
En definitiva, «una tragèdia rural contemporània catalana», diu Miró, on «els déus i l’aristocràcia són substituïts per éssers comuns» i un poder que «determina el seu destí».