Caixafòrum investiga el pes de la història de l’art en la seva col·lecció contemporània

(fragment de «Poesies mundanes» de Pier Paolo Pasolini, 1964)

La Fundació la Caixa, amb una col·lecció d’art d’unes 1.100 peces, revisita cíclicament el seu fons per mostrar-lo i «posar-lo en diàleg amb el públic», en paraules de la directora del CaixaForum Barcelona, Mireia Domingo. Aquest dimecres 23 de setembre, CaixaForum inaugura «Una força del passat», per revalorar, precisament, obres del seu fons inspirades, d’alguna manera, en fites anteriors de la història de l’art.

Nimfa Bisbe i Carlos Martín s’han mirat i remirat les obres del fons que es puguin presentar relacionades amb altres obres anteriors (siguin del romànic, del Barroc o de les avantguardes de fa un segle) i han trobat or: molt significativa és la relectura del Mapa de carn de Miquel Barceló, com una nova versió del Guernica de Picasso (ara és obvi), molt conegudes les obres de l’Equip Crònica que rellegien Picasso o Goya, menys evidents els vincles entre la First Easy Piece de Julião Sarmento (feta amb impressora 3D) i La petita ballarina de catorze anys de Degas.

Els enemics de Duchamp

Comença l’exposició amb un curtmetratge de Pier Paolo Pasolini (La ricotta), on Orson Welles llegeix les esmentades Poesies mundanes («Io sono una forza del passato»), però és més aviat Marcel Duchamp el fantasma que plana sobre l’exposició: bé sigui com a inspiració, bé sigui com a denunciat.

El final de la mostra, per exemple, és una obra col·lectiva d’Eduardo Arroyo, Antonio Recalcati i Gilles Aillaud titulada Vivre et laisser mourir ou la fin tragique de Marcel Duchamp (‘Viure i deixa morir o la mort tràgica de Marcel Duchamp’): es tracta d’una crítica salvatge a Duchamp perquè l’artista va viure els seus últims anys absolutament mut políticament, «en un moment en què, per a Arroyo i els seus companys, urgia el compromís polític amb el present», aclareixen els comissaris en una cartel·la. De manera que els quatre olis que formen l’obra representen Arroyo, Recalcati i Aillaud estovant a cops de puny Duchamp que, finalment cau per l’escala —en clara al·lusió al Nu baixant l’escala de Duchamp (1912).

Perquè el visitant no es perdi, al costat de les cartel·les que informen sobre cada obra, hi ha també una petita reproducció de l’obra d’art anterior que ha inspirat l’obra exposada.

A la mateixa sala d’aquesta pallissa a Duchamp hi ha també La Boîte en valise de Duchamp, una mena de maleta on portava un mostrari d’obres seves, inclosa una petita mostra del seu urinari. També hi ha un Curos baixant l’escala de Rachel Harrison (on es troben la inspiració de les escultures antigues de Samos, els curos i, una altra vegada, una referència a Duchamp i el seu Nu baixant l’escala). Igualment, Sherrie Levine fa una crítica d’El gran vidre de Duchamp i els seus famosos solters portant «a les tres dimensions alguns dels seus personatges (els anomenats ‘solters’) encapsulats ara en vitrines pròpies dels museus clàssics». Els comissaris es pregunten si «és un homenatge o una paròdia?» i aposten pel segon.

No és l’única obra que és reacció crítica. Eduardo Arroyo és també l’autor d’una obra massa mironiana per no indicar res: Mort del poeta Miguel Hernández (1966). Arroyo, que es va exiliar, no va perdonar a Joan Miró que no fes el mateix. «Arroyo pretenia posar en evidència el que percebia no tant com un gir ideològic explícit sinó com un silenci a l’exili interior, però també per recordar la potència política del Miró del passat i posar-ho en evidència en aquest contrast».

Arroyo havia escrit anteriorment: «Voldria que l’obra de Miró fos una mica diferent. És, igual que la de Duchamp, completament artística, i per aquest motiu completament inacceptable. És per això que he decidit treure-la de la història de l’art i traslladar-la a la història de debò, la vida».

Coves d'homenatge i fotocòpies falses

En canvi, són clars homenatges a Picasso i Goya les obres de l’Equip Crònica L’embalatge i Aquelarre (versió pop de La romería de san Isidro de Goya); a Picasso, també, les obres de Richard Hamilton Las meninas de Picasso i Mapa de carn de Miquel Barceló (un Guernica —orgiàstic?— sobre la Barcelona dels vuitanta on també hi ha referències a les pintures romàniques de Taüll, com els ulls de l’agnusdei i «senyals sagrats sobre fons intensos»). També són un clar homenatge els vídeos del col·lectiu neerlandès Smack amb una contemporània i imaginativa —però un pèl naïf— versió d'El jardí de les delícies del Bosch.

L’exposició torna a Barcelona el muntatge del nord-americà Mike Kelley (1954-2012) The trajectory of light in Plato’s Cave. 'La llum en la caverna de Plató'. Kelley anima a entrar-hi de quatre grapes, com un espeleòleg en la seva cova, i veure l’interior: «L’idealisme visionari de Plató —asseguren els comissaris—; la transcendència espiritual de Mark Rothko, simbolitzada amb teles monocromes que al·ludeixen a fluids corporals, i l’individualisme burgès d’Abraham Lincoln, el cos inert del qual apareix suggerit en una imitació del sant sudari». En total: «Tres figures masculines que Kelley contraposa al rol ancestral femení amb la imatge d’una vulva, després de la qual descobrim quelcom semblant a les antropometries blaves d’Yves Klein».

L’art ha esdevingut una altra cosa en aquest segle XXI?

Javier Arce fa una proposta rebregada de la seva sèrie «Estrujados». En aquest cas és una reproducció a gran format de Lliçó d’anatomia del Dr. Nicolas Tulp, de Rembrandt, una gran reproducció feta amb retolador sobre un paper que després ha rebregat. El resultat és una mena de fotocòpia en blanc i negre arrugada després de llençar-la a les escombraries. De fet, Arce conserva les obres en bosses d’escombraries mentre no s’exposen —després les treu i els dona un cert aire tridimensional de fotocòpia irrecuperable. Explica l’artista de Santander: «Evidentment, amb això no faig sinó imitar irònicament una de les estratègies de l’avantguarda, que consistia a evitar l’ofici, el virtuosisme, els bons materials, l’acabat perfecte per distanciar-se de la publicitat, el disseny, la decoració o la moda, i que va assumir, paradoxalment, els refinaments que havia abandonat el gran art».

Una força del passat, el gran art?