Tots dos es van conèixer i van ser amics. Tots dos van treballar per la creació d’un museu d’art contemporani a Barcelona, amb el grup liderat per Alexandre Cirici-Pellicer i Cesáreo Rodríguez-Aguilera en la coneguda Cúpula del Coliseum, on, precisament, van exposar consecutivament: Vallès, el 1960, i De Sucre, el 1961.
En un racó dels Espais Volart, enfront de les escales que baixen al soterrani (i al món de De Sucre) i davant de la sala que uneix els espais dedicats a Vallès, hi ha dos quadres que recorden la seva amistat: uns dibuixos de De Sucre dedicats a Romà Vallès i un quadre, Homenatge a De Sucre (2009), signat per Vallès.
L’adjectiu radical potser no surt en cap text de les exposicions, i potser tampoc al catàleg de De Sucre, però és evident que tenien en comú una concepció de l’art radical i a aquella idea —cadascú a la seua— van dedicar la vida: Romà Vallès deia, segons la comissària de l’exposició Conxita Oliver, que «mai havia aconseguit la seva obra perfecta», però que l’havia cercat contínuament. Per això el subtítol de la mostra: «L’horitzó abstracte»: l’horitzó com a idea que s’intenta assolir, però sempre està més enllà. De Sucre, per convenciment i coherència —segons els comissaris Joan Gil i Aitor Quiney— no va voler mai vendre les seves obres tot i que sovint apareixia en alguna galeria poc abans de l’hora de dinar amb algun dibuix —perquè el convidessin, a canvi, a menjar un plat de calent. La seva radicalitat —afirmen— el va dur a morir en la misèria, tot i que l’hem vist ser una persona clau en el món de l’art a Catalunya i ser la persona que atorgava les beques de l’Institut Francès a joves artistes. Segons Tàpies, «no hi havia en el món artístic català ningú que no degués un favor a De Sucre» (diu Oliver) i, malgrat això, sembla clar que no en va demanar res a canvi, mai se’n va voler aprofitar ni treure un mínim rèdit si no era el de compartir un àpat.
L'horitzó de Vallès
L’exposició de Romà Vallès comença amb les primeres ensopegades amb la figuració, una opció artística que, segons el mateix Vallès, «se li quedava curta per expressar l’angoixa de la guerra i de l’existència», en paraules de la co-comissària Conxita Oliver. Per això Vallès, després de flirtejar amb els estils de Picasso o Cézanne i trobar-los insuficients, i animat pel seu primer viatge a París, es va llançar a l’abstracció, primer, i a l’art matèric després. Aquí comença «Cosmogonies», una sèrie molt extensa d’obres que va batejar així Eduardo Cirlot, en les quals ja es poden veure les quatre característiques que utilitzarà Vallès, segons Oliver: la matèria, el gest (una intervenció del pintor que és «com una pulsió corporal involuntària, gairebé magnètica»), el color i l’espai (que expressa el buit existencial).
Vallès va començar a pintar alhora que a fer classes d’art a infants i això el va convertir també en un pedagog: el seu art l’ajudava a ensenyar i la pedagogia li ensenyava noves formes de crear. Vallès signa en una revista de l’època la progressió dels dibuixos d’una nena des dels catorze mesos fins als tres anys, una evolució que investiga per treure conclusions sobre l’art. L’article es diu «Los dibujos de Isabel» i són els dibuixos de l’altra co-comissària de l’exposició quan era petita, la seva filla Bel Vallès.
Del seu pare recorda que «era molt solitari, molt introspectiu però també molt emocional».
A les obres matèriques de Vallès es pot veure l’interès de l’artista per la ciència, «la geologia i l’astrofísica», assenyala Oliver.
Les altres sales de l’exposició mostren més obres de «Cosmogonies», però també d’altres sèries dels setanta, com «Biomorfismes» i «Nous conceptes». Fins a arribar als «Collages», en els quals Vallès recupera el figurativisme a través de retalls de diaris, però sense deixar l’abstracció, en la qual continua intuint-se el gest de Vallès i també cal·ligrafia japonesa.
L’última peça, com a homenatge a Vallès, és un collage on va fer servir —per primera i última vegada— fotos seves des de nen fins a l’edat adulta amb retalls de diaris rebregats. És de la sèrie «Heràclit» («no et banyaràs mai al mateix riu»), que reflexiona sobre la transformació. Inclosa la seva. Radicalment.
L’heroi De Sucre
El món de Josep Maria de Sucre —que aquesta exposició mostra com cap ho ha fet des del 2003, que va ser al Palau Moja— és el d’un personatge polièdric, misteriós i, en certa manera, inexplicable. Les seues facetes de poeta alhora que pintor són més comprensibles que la negativa —sembla que reiterada, ferma i coherent durant tota la vida— a no vendre el seu art fins al punt de viure en la misèria, sense aigua corrent ni llum a la Barcelona dels anys seixanta —la mateixa Barcelona de cercles artístics on ell posseïa totes les claus.
Expliquen els comissaris de «Josep Maria de Sucre. Activista i artista visionari», Aitor Quiney i Joan Gil Gregorio, que De Sucre «s’autoexilia conscientment» com a artista, però també expliquen que fa de contacte entre els artistes i els galeristes. I això obre dubtes sobre el seu objectiu: si, conscientment —perquè era d’idees anarquistes de bon començament—, rebutjava vendre el seu art, per què no para de fer de comercial dels artistes (per molt que sigui sense remuneració) en el complex mercat de l’art?
Gil Gregorio explica que entre el 1903 i 1923 va treballar com a «oficial criminalista» als Jutjats de Barcelona i allà va veure coses que el van marcar per sempre. És possible que els seus retrats angoixats, entre Edvard Munch i Paul Klee, que ara miren amb ulls esbatanats els visitants dels Espais Volart, vinguen dels horrors d’aquells anys. Diu Quiney que, després de vint anys als Jutjats, va ser acomiadat per independentista en l’època de la dictadura de Primo de Rivera.
De Sucre va col·laborar en diverses revistes de l’època (Troços), alguns projectes de Salvat-Papasseit (Un enemic del poble), de qui era bon amic; va dirigir la biblioteca de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i continua sent figura clau de la bohèmia artística de l’època (igual que dècades abans ho havia estat a Els 4 Gats entre Picasso, Casas i companyia).
Les obres més conegudes de De Sucre són de format petit perquè anava fent retrats de coneguts en una cartera que duia a la butxaca i que, òbviament, era de mida modesta. Però a la sala Gaspart el coneixien bé perquè els portava retrats més grans molts dies «sovint abans de l’hora de dinar, a tres quarts de dues, perquè sabia que així el convidaven a dinar», aclareix Gil Gregorio. Aquella galeria va vendre un bon tou d’aquests retrats al col·leccionista Salvador Riera (Dau al Set).
De Sucre no només va estructurar una obra artística coherent —a pesar de la seva insistent marginació com a artista—, sinó que va donar un fort impuls als joves artistes barcelonins gràcies a les beques que donava l’Institut Francès a través del Cercle Maillol. La segona part de l’exposició de De Sucre inclou una cinquantena d’obres d’autors que van poder fer una estada a París gràcies al fet que De Sucre els va seleccionar com a creadors amb futur. Entre ells, Antoni Tàpies, Ràfols-Casamada, Josep Guinovart, Joan Josep Tharrats, Josep Maria Subirachs, Maria Girona o Francesc Todó Garcia.
Visionari, artista i radical.