Una bona notícia és que Visa pour l’Image ocuparà, per primera vegada, la Llotja de Mar de Perpinyà per exposar «Le Figaro: La cultura de la llibertat des de 1826», una mostra dels dos-cents anys de Le Figaro, un diari que va néixer com a revista satírica i que prenia el nom del protagonista d’El barber de Sevilla de Pierre Beaumarchais, perquè volia ser, com ell, «satíric, enginyós i combatiu».
La Llotja de Mar, aixecada amb pedra portada de la pedrera de Montjuïc (Barcelona), és sempre un dels punts de visita obligada a Perpinyà, però aquesta quinzena del Visa la fa doblement obligatòria. Per desgràcia, no hi ha massa informació sobre l’exposició del diari més antic de l’Estat francès.
El Figaro Magazine produeix també l’exposició-homenatge a un dels fotògrafs més respectats de França, Raymond Depardon (Villefranche-sur-Saône, 1942), cofundador de l’agència Gamma. Es podrà veure a l’església dels Dominics, el convent de Sant Domènec. En aquest espai, fundat per Jaume I el 1242, s’exposaran també dues mostres més: «Matrimonis virtuals al Japó», de Jérôme Gence, i «El poble de Minneapolis contra l’ICE», de David Guttenfelder (The New York Times).
La primera exposició s’endinsa en el submon dels japonesos que es casen amb personatges del manga o els videojocs. La segona és un retrat de la resposta dels ciutadans de la capital de Minnesota quan s’hi van desplegar més de 3.000 agents de l’agència que persegueix els migrants indiscriminadament.
De retrospectives semblants a la dedicada a Depardon, cal destacar Quinze ans de photos et basta, sobre els anys de fotògraf d’Étienne Montès (1973-1987), que després va abandonar per dedicar-se a les seues vinyes al Rosselló, als peus dels Aspres, i una selecció de l’obra de Michael Yamashita, un fotògraf nipo-americà que presenta el millor de «40 anys de fotografia a la Xina - L’Orient retroba l’Occident», que es pot veure al convent dels Mínims, i que reuneix obres de setze reportatges publicats al National Geographic i altres imatges provinents d’encàrrecs diversos.
El convent dels Mínims és l’espai que tradicionalment, i enguany també, presenta més exposicions. Aquí hi han encabit aquesta 38a edició, moltes de les mostres que se centren en conflictes armats al món:
A la Casa de la Catalanitat, hi ha exposades les imatges brutals de les conseqüències d’una nova droga a Sierra Leone i Libèria: el kush. Un treball de Gaël Turine titulat Brisés par le kush.
El Campo Santo de Perpinyà (s’anomena així per influència italiana) és el claustre funerari més antic dels Països Catalans. Allà es veuen les cicatrius de la guerra des de Síria a Cambodja.
Philémon Barbier ha guanyat el Visa d’Or de la Vila de Perpinyà Rémi Ochlik per la seva obra Syria: L’aube des cendres, sobre l’estat d’aquell país després de tretze anys de guerra. Les imatges del primer any de transició ens parlen d’un país en cendres.
Al Líban, en canvi, la guerra va retornar fa mig any. En set setmanes de bombardeigs d’Israel, van morir 2.000 persones, 7.000 van resultar ferides i un milió s’ha desplaçat de la capital, Beirut. Mohammad Yassine presenta Liban: la guerre de trop, també al Convent dels Mínims. Un altre treball sobre el Líban s’exposa a l’Antiga Universitat: Líban, 2015-2026: L’última guerra, del fotògraf aragonès Diego Ibarra Sánchez.
Tornant al convent dels Mínims, Ucraïna no podia faltar en aquest llistat de conflictes: Tyler Hicks (del New York Times) ha fotografiat el setge que les tropes russes —mitjançant bombes i drons— han sotmès a la ciutat de Kostiantynivka fins a reduir-la a cendres: Kostiantynivka, une ville dans la zone de mort.
Aquest conflicte també el retrata una fotògrafa (només dues en tot el Visa!): Marion Péhée. Donbass, un génération marquée par la guerre explica com ha afectat el conflicte a un grup d’adolescents.
El regne de Fano retrata «una de les guerres més invisibles del món», a la regió d’Amhara, al nord-oest d’Etiòpia. Allà s’ha fet forta la milícia Fano i les seues accions —i la resposta brutal de les forces governamentals— han encès la zona, que retrata el francès Robin Tutenges (1955).
L’inici del conflicte entre els Estats Units i l’Iran ha creat, en aquell estat, una situació d’incertesa que el situa «entre la guerra, la repressió i l’esperança d’un esdevenir encara impossible de discernir». Iran, le cycle de la guerre és un treball de Hashem Shakeri, que viu i treballa a Teheran.
De la guerra entre Israel i els Estats Units contra l’Iran parla, des d’un altre costat, el Diari de guerra de Yoray Liberman, que «transcendeix», segons el Festival, la mera «geopolítica» i retrata «la normalització progressiva de l’estat d’emergència». L’israelià Liberman ha treballat a Nova York, París i Istanbul i ara treballa per diversos mitjans de comunicació des d’Israel.
Els conflictes de Cambodja amb Tailàndia els immortalitza Jean-Luc Moreau Deleris a Cambodge: d’une guerre à l’autre, i el del Sudan del Sud, el franco-sirià Abdulmonam Eassa a Guerre au Soudan: une nation prise au piège.
Per acabar, no es pot oblidar l’altra fotògrafa que exposa (fora de mostres col·lectives) al Visa. Élise Blanchard s’endinsa en la vida de les dones que són venudes a l’Afganistan per la falta de pluges, un testimoni necessari: Afganistan: les fillettes vendues pour survivre aux sécheresses.
Dues opcions a Girona.
Dues de les exposicions que l’any passat van ser a Perpinyà, en la 37a edició del Visa pour l’Image, enguany són a Girona, a la Casa de Cultura: una antològica de Jean-Pierre Laffont (Fotografiar en total llibertat) i una mostra de Sandra Calligaro sobre les dones a l’Afganistan (Afganistan, a l’ombra de les banderes blanques). Fins al 19 de setembre.