El 1904 Frederic Mistral rebria el Premi Nobel de Literatura. L’any anterior el va visitar Joan Puig i Ferreter, enlluernat per la seva Mireia i emocionat per poder conversar amb el principal escriptor en llengua provençal (occità) del moment. Aquest episodi es pot llegir ara a la recuperada novel·la de Joan Puig i Ferreter Camins de França (Proa, 2026) i és, com diu el poeta Enric Casasses al pròleg, «un exemple clar del sistema puig-i-ferratià de mostrar-nos com una sola i mateixa cosa pot ser viscuda alhora com una de freda i una de calenta».
Puig i Ferreter, nascut a la Selva del Camp (Baix Camp) el 1882, comença a vint-i-un anys un viatge per l’Estat francès sense diners i amb voluntat d’aprendre prou de la vida per nodrir la literatura, l’opció artística que ha escollit radicalment. La primera part de Camins de França és una història del seu aprenentatge (infantesa i joventut), la coming-of-age novel dels anglesos o la Bildungsroman dels alemanys. La segona part del llibre relata el viatge a París per Marsella i Mallana, el poble de Mistral.
Entre les parades que Puig i Ferreter veu necessàries en aquesta road movie avant la lettre, evidentment, hi ha la visita a la patum per excel·lència de la poesia provençal que l’havia impressionat amb la seua Mireia. «Soc un aprenent de poesia i vull prostrar-me davant un mestre de poesia», escriu.
Puig i Ferreter, que es descriu, com deia Carles Riba, com «un home construït per un artista de geni», és a dir com un autor de memòries/personatge de ficció fins a cert punt, tindrà una trobada que no acabarà com esperava: «Tinc una sensació de vergonya, igual que aquell dia, quan vàrem sortir de casa seva. Casa seva? No vàrem passar del jardí. Les galtes em cremen, com en aquell moment, quan ell, en acomiadar-nos, em posà uns quants diners a la mà. Per què no vaig refusar-los? Me’n mancà la força. Jo no havia demanat res, no havia ni fet el pobre: no m’havia planyut en cap sentit. Al contrari, vaig exagerar la confiança en mi mateix i em vaig mostrar joiós de recórrer Provença a peu. Però ell devia endevinar i ens va voler socórrer amb unes monedes que jo havia d’haver refusat».
La trobada no va ser tan dolenta. Mistral li va parlar dels seus amics catalans (Josep Aladern, Víctor Balaguer i Francesc Mateu) i de la seva admiració per Jacint Verdaguer («Jo estimava Verdaguer com un germà... i ell a mi... el pobre... va sofrir molt») i per Catalunya. Però el va confondre amb un vagabund i tot es va espatllar. «Ell havia estat vulgar i jo idiota», conclou Puig i Ferreter.
Puig i Ferreter no és el primer ni l’últim que visita Mistral. Ell mateix explica que l’havien visitat anys enrere «dos pintors catalans que també anaven a París a peu». El poeta no recorda els seus noms, però sabem que Santiago Rusiñol el venerava i podria anar acompanyat de Ramon Casas o Miquel Utrillo (autors, tots tres de Viatge a París).
Amb Víctor Balaguer, Mistral va tindre una relació intensa a partir de l’estada/exili de l’escriptor i polític català a la Provença entre el 1865 i el 1867. L’escriptor i polític català havia participat en la conspiració del General Prim i a Provença fou molt ben acollit. Durant anys, Balaguer i Mistral van mantindre correspondència en la qual el segon intenta que el primer (que es va implicar en la política de Madrid) treballi per l’extensió del federalisme a Espanya.
Però l’episodi més famós és el que va generar l’himne provençal, «La Copa Santa» («Coupo Santo»). Una delegació de catalans va viatjar a Provença, el 1867, per tal d’agrair la rebuda que Víctor Balaguer va tindre durant el seu exili i, com a present, els catalans hi van dur una copa de plata pagada per subscripció popular. Com a resposta d’agraïment, Mistral va fer una cançó amb la tonada d’una nadala provençal:
«Prouvençau, veici la Coupo
Que nous vèn di Catalan :
A-de-rèng beguen en troupo
Lou vin pur de noste plan
[tornada]
Coupo Santo
E versanto
Vuejo à plen bord,
Vuejo abord
Lis estrambord
E l'enavans di fort !
D'un vièi pople fièr e libre
Sian bessai la finicioun ;
E, se toumbon li felibre,
Toumbara nosto nacioun
Coupo Santo...
D'uno raço que regreio
Sian bessai li proumié gréu ;
Sian bessai de la patrío
Li cepoun emai li priéu.
Coupo Santo...
Vuejo-nous li esperanço
E li raive dou jouvènt,
Dóu passat la remembranço,
E la fe dins l'an que vèn,
Coupo Santo...
Vuejo-nous la couneissènço
Dóu verai emai dóu Bèu,
E lis àuti jouïssènço
Que se trufon dóu toumbèu
Coupo Santo...
Vuejo-nous la Pouësìo
Per canta tout ço que viéu,
Car es elo l'ambrousìo,
Que tremudo l'ome en diéu
Coupo Santo...
Pèr la glori dóu terraire
Vautre enfin que sias counsènt.
Catalan, de liuen, o fraire,
Coumunien toutis ensèn !
Coupo Santo...
(Provençals, vegeu la copa / que ens han portat els catalans, / tornem a beure junts / el vi pur de la nostra terra).