—Per què va decidir investigar i explicar l’evolució de les associacions de víctimes a l’Estat espanyol?
-Després d’un primer llibre [Víctimes en so de pau] en el qual m’aproximava a les víctimes a les quals no s’havia garantit un procés de justícia i reparació -víctimes que havien quedat molt al marge de qualsevol atenció i fora del marc legal establert al 1999 i al 2011-, em semblava interessant veure quines associacions han contribuït a aquesta memòria excloent i a que la llei exclogui de qualsevol reconeixement a víctimes de les forces de seguretat de l’Estat. En particular, l’AVT, com a buc insígnia d’aquesta mirada excloent i esbiaixada, ha servit perquè les lleis es limitin exclusivament a les víctimes d’ETA i el jihadisme, i secundàriament a les dels GRAPO i altres grups armats. Això contravé la llei internacional, concretament el conveni del 1999 -justament l’any que es va fer la llei estatal-: Nacions Unides va aprovar un conveni que reclamava que els Estats havien de reconèixer, entre les víctimes, no només les causades per grups insurreccionals sinó també pels propis aparells de l’Estat.
—I com s’ho va fer l’AVT?
—L’AVT, amb el seu sector més reaccionari -que s’havia beneficiat molt de l’època d’Aznar-, va participar en la redacció de la llei estatal per excloure precisament les víctimes de les forces de seguretat de l’Estat i la guerra bruta. M’interessava veure com la dreta -a través d’aquesta entitat- està deixant sense protecció tota una sèrie de víctimes -les del propi Estat- i creant una narrativa entorn de la violència comesa a l’Estat espanyol (no només a la Transició democràtica sinó també abans: l’AVT, ara està recolzant la Llei de Concòrdia que PP i Vox impulsen per carregar-se la llei de Memòria democràtica). Està per tant impulsant un relat que reescriu la història.
—Un relat que imposa a tot arreu?
—Hi ha una excepció i és que a Navarra, el 2009, i al País Basc, el 2016, per resoldre aquest buit que afecta les víctimes de les forces policials, s’hi van aprovar lleis específiques. Però el paraigua estatal les deixava fora en quant estudis psicològics ni cap tipus de reconeixement. És una anomalia que el Tribunal Penal d’Estrasburg ha denunciat perquè assenyala víctimes de primera i de segona. És el que la Pili Zabala [germana de la víctima dels GAL José Ignacio Zabala] demana: «Igual patiment, iguals drets». Doncs no. A les altres víctimes se les estigmatitza.
—A pesar de la desaparició d’ETA, hi ha partits que continuen fent servir-la com espantall. Per què?
-L’AVT i tot el seu entorn (controla entre 15 i 20 delegacions autonòmiques o provincials) és el principal altaveu que s’autoproclama veu de les víctimes. Tot i que ETA va deixar d’actuar el 2011, l’AVT continua utilitzant el banderí d’ETA per dir que tot el que s’està fent en matèria penitenciària es fa perquè ETA continua operant a través de Bildu i que els pactes amb l’esquerra espanyola responen a un pla ordit perquè l’Estat pacti amb l’esquerra abertzale. ETA continua sent un banderí. L’altre és el jihadisme perquè l’AVT continua trufada d’aquest discurs nacional-catòlic d’Hazte Oir, de la Conferència Episcopal Espanyola, etc... segons el qual estan posant en perill la identitat espanyola. Però la veritat és que cada víctima té el seu propi ideari i, com poso al final del llibre, cada vegada més s’està esquerdant aquest bloc monolític i cada vegada més víctimes surten a la palestra per dir que no utilitzin el seu dolor per interessos partidistes.
—Què guanya l’AVT amb el seu plantejament?
—El 2004 se li va donar el reconeixement d’entitat d’utilitat pública i això implica una sèrie d’avantatges: és la interlocutora davant les administracions i acapara recursos i discursos. En el llibre radiografio la seua aparició, el 1991, i com, el 1997, amb l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, exigeix la Llei estatal de Reconeixement de les Víctimes. I el 2011 ho rubrica amb l’altra llei. Al capdavall això ha fet que l’AVT s’emporti el 60% dels diners que el Ministeri d’Interior transfereix a les entitats (dos milions d’euros segons el que va deixar destinat Jorge Fernández Díaz). I així ha esdevingut un dels pilars d’aquest entramat d’entitats que han llançat una ofensiva retrògrada: PP i Vox, Hazte oír, el Foro de la Família, un sector de la Conferència Episcopal Espanyola i una part de la caverna mediàtica. I el PSOE està sobrepassat.
—El més curiós és que això ha progressat només en contra de l’esquerra. És a dir, a finals dels noranta, en el context posterior a l’assassinat de Miguel Ángel Blanco i molt viu el Foro de Ermua, l’AVT demanava el vot constitucionalista. Ara ataca amb molta duresa el PSOE que formava part d’aquell bloc (i els nacionalismes ja eren tan atacats abans com ara).
—Bàsicament, en el primer període, fins el 2003, mentre hi ha Ana María Vidal-Abarca de presidenta, l’AVT manté una certa equidistància tot i tenir un to molt espanyolista. A partir del 2003, amb els germans Portero i el 2004, quan entra Francisco Javier Alcaraz, aquí hi ha un canvi brutal: l’AVT, amb l’ala dura del PP (Esperanza Aguirre, Vidal-Quadras, etc) i la Comunitat Autònoma de Madrid li donen aixopluc (també passa ara amb la comunitat madrilenya), se la dopa econòmicament i Alcaraz s’apunta a la teoria de la conspiració entorn dels atemptats del l’11-M (fent el discurs que avui fa Ayuso). I aquí és on l’AVT comença a moure’s cap a posicions ultraconservadores i a extralimitar-se en les seves funcions, contradient l’article tres dels seus Estatuts (que diuen que serà una associació apartidista, aconfessional i apolítica): es posicionen contra l’avortament, contra els matrimonis homosexuals, el 2011 signa contra el referèndum a Catalunya, etc... Es posa al servei de PP i Vox. I, de fet, des de llavors hi ha hagut un degoteig de persones (com Gorka Landáburu), cosa que representa una certa llum d’esperança. Cada vegada hi ha més (Rosa Lluch, etc) que s’han anat posicionant contra la deriva de l’AVT. El que passa és que les altres associacions no gaudeixen dels beneficis ni tenen la capacitat d’influència de l’AVT.
—Però l’AVT no es modera.
—No, de fet, l’AVT dels últims anys encara ha superat les expectatives: va signar el manifest "Que te vote Chapote" que van impulsar Vox i altres per criminalitzar Pedro Sánchez i està donant suport a la Llei de Concòrdia. Paral·lelament continua intentant que a l’esfera pública no hi hagi homenatges a víctimes causades per les forces de seguretat. I mentre el PSOE recorda que els està donant les ajudes de sempre, ells es revictimitzen dient que el PSOE ajuda a altres associacions, cosa que és rotundament falsa.
El 2019 va haver un document interessant de víctimes de molts orígens que més enllà de reconèixer les víctimes d’ETA i del jihadisme recorden que s’han de reconèixer les víctimes causades per les forces policials o de l’extrema dreta.
—L’Associació de Víctimes del Terrorisme ha aconseguit que les víctimes d’ETA facin ombra a les víctimes de la Guerra Civil?
—Sí, sí, eclipsen tot el relat. De fet, la llei general de la Concòrdia el que fa és intentar equiparar les víctimes del franquisme a les que suposadament va fer la Segona República, que és kafkià. El que volen és emblanquir el franquisme. Les lleis de 1999 i 2011 comencen a reconèixer les víctimes a partir del 1968, quan va haver el primer atemptat d’ETA. Per això hi ha juristes, com Carlos Martín Beristaín, que diuen que aquestes lleis estan pensades només per satisfer els familiars de víctimes d’ETA.
—Això pot canviar?
—L’AVT ara s’està trobant que, des dels organismes europeus, se li està barrant el pas perquè des de 2020 intenta impulsar una Carta Europea de Víctimes del Terrorisme i l’Agència de Drets Fonamentals Europea ja li han dit que és inadmissible perquè obre la porta a la persecució d’idees d’esquerres, llibertàries i atempta contra drets fonamentals. L’AVT és un lobby al servei d’una agenda reaccionària. S’arriba al paroxisme que, contra la llei de l’avortament, han vingut a dir «Els mateixos que defenseu ETA sou els mateixos que defenseu la mort dels nonats». És un discurs absolutament maniqueu i dicotòmic (vencedors i vençuts) sense reconèixer cap conflicte previ ni res.
—En el llibre identifica sis maneres d’expandir aquest discurs de l'AVT, sis focus irradiadors.
—Sí, el jurídic, que implica la presentació de demandes contra cineastes, escriptors i grups de música. Segon: els Cuadernos de concienciación, a través del qual pot difondre el seu discurs a escoles concertades sobretot, i moltes de l’Opus. Tercer: a través dels espais públics. A la comunitat de Madrid ja han col·locat plaques d’on es van produir atemptats d’ETA. Però no trobaràs cap placa dels llocs on han mort persones a mans de l’extrema dreta o de policia armada. Quart: Creació de comunitat. Ofereixen descomptes per assistir a partits de futbol, parcs d’atraccions o lleure terapèutic (mindfulness). Cinquè: unes manifestacions cada vegada més militaritzades. I sisè: els mitjans de comunicació.