Presidir les Corts valencianes no sempre és sinònim de contenció. Únicament cal girar la vista enrere i recordar la figura del popular Julio de España, un home de verb esmolat que no amagava les seues dèries. Quan va haver d’anunciar el resultat del concurs per a la concessió de la cafeteria de l’edifici, va comparèixer davant els mitjans per a transmetre, amb cara de pomes agres, la notícia fatal: «Con todo el dolor de mi corazón, les comunico que una empresa vasca ha ganado la concesión de la cafetería». I és que, per a ell, Auzo Lagun devia ser un sinònim d’ETA. Estava tan dolgut amb la decisió de la mesa de contractació que, de molts dels actes i de les recepcions que organitzava, no se’n feia càrrec aquesta empresa de restauració, sinó una d’Alacant, la seua ciutat de naixement i de la qual fou alcalde un dels seus besavis.
El nom de Julio de España, que ara té 79 anys, torna a estar d’actualitat. El proppassat 1 de juny va quedar vist per a sentència el judici en què li reclamen vuit anys de presó per un presumpte delicte d’agressió sexual comès en la seua consulta de metge especialista en l’aparell digestiu. Dues pacients l’acusen de tracte vexatori per haver-les dit que es posaren «a quatre potes» i d’haver aprofitar la pràctica d’un tacte rectal per a tocar les parts íntimes.
Presidir les Corts valencianes tampoc no és garantia de preparació. Només cal girar la vista enrere i recordar la figura de la popular Milagrosa Martínez, que va dirigir la Cambra de 2007 a 2011. La legislatura anterior, quan Francisco Camps va dir-li que era la nova consellera de Turisme, qui fins aleshores exercia com a alcaldessa de Novelda va reaccionar amb una sorpresa evident: «¿Tú sabes lo que has hecho?». Així va recordar-ho ella, en veu alta, durant el judici del cas dels vestits. Martínez coneixia el funcionament del seu consistori però no tenia ni idea de com gestionar una Conselleria. El balanç del seu pas per la Generalitat, coincident amb els temps de vins i roses de la trama Gürtel, va ser terrible: nou anys de presó pel muntatge del pavelló valencià a la fira turística Fitur. Una pena que va començar a complir el 25 de maig de 2018 al centre penitenciari de Villena i que va poder atenuar, gràcies a la concessió del tercer grau, a les acaballes de 2022.
Ateses les circumstàncies, fins i tot es podria afirmar que presidir les Corts valencianes és sinònim de perill. Per la cadira més alta de la seu de la sobirania popular valenciana va passar també Juan Cotino, famós pel lapsus més gloriós de la història de la política autòctona, pronunciat a la porta del Tribunal Superior de Justícia (TSJCV): «Yo he podido haber metido la mano, lo he dicho mil veces, pero nunca la pata». De seguida va reaccionar i va admetre que s’havia enganyat i ho havia dit «al revés». El ben cert és que, quan va perdre la vida de manera sobtada, en plena pandèmia, es trobava immers en una causa, relacionada amb la visita del papa Benet XVI a València, per què la Fiscalia li demanava onze anys de presó.
L’estrena de Vox
El currículum d’alguns dels presidents de les Corts de la dreta ja feia intuir el pitjor quan el juny de 2023, fruit de l’acord de governabilitat subscrit pel PP i Vox, la polèmica Llanos Massó va rellevar Enric Morera. La diputada d’origen manxec, elegida per la circumscripció de Castelló, va ser proclamada presidenta amb els vots dels 40 parlamentaris populars i els 13 de Vox. Els 15 diputats de Compromís van optar pel vot en blanc i els 31 del PSPV van inclinar-se per la seua pròpia candidata.
L’abstenció tàcita dels valencianistes, que no era necessària per a l’elecció de Massó, fou negociada per Juanfran Pérez Llorca a instàncies de Carlos Mazón amb una contraprestració interessant: l’obtenció, per part de Compromís, d’una secretaria de la Mesa en detriment del PSPV. D’aquesta manera, els socialistes es quedaven amb un únic representant, en lloc dels dos que els hi corresponien en funció de l’equilibri de forces. La renúncia posterior de Gabriela Bravo a la vicepresidència segona que ocupava els ha deixat més tard sense ningú. Bravo fou substituïda per Magdalena González, de manera que el PP compta amb tres integrants, i Vox i Compromís, amb un.
Fins 2023, Vox mai no havia tingut presència a la Mesa. Compromís, PSPV, PP, Ciutadans i Unides Podem havien copat els cinc llocs en la legislatura anterior. Així doncs, Llanos Massó no només ostenta el títol de primera presidenta de les Corts en nom de Vox, sinó que és la primera persona del seu partit que seu a la Mesa.
En els seus quatre anys anteriors com a diputada, ja s’havia erigit com a fuet del Botànic. Diplomada en audiopròtesi per la Universitat d’Alacant i en ciències religioses per l’Institut de Ciències Religioses del Bisbat de Sogorb, i amb estudis de física sense concloure, l’activitat professional anterior que figura al seu currículum és el de «mestressa de casa i mare». Però, sobretot, sempre ha estat una gran agitadora. Ultracatòlica, era fàcil veure-la manifestant-se a la porta de les clíniques avortives de la capital de la Plana.
Una ultra en progressió
Des dels escons de l’oposició, a la darrera filera de l’hemicicle, va efectuar la transició de l’activisme de carrer al fanatisme parlamentari. No debades, un dels moments més cridaners de la legislatura passada fou la que ella va protagonitzar el 23 de febrer de 2023. En lloc de brandar una pistola, com el tinent coronel Tejero, va exhibir una il·lustració extreta d’un llibre que podia consultar-se en una biblioteca escolar. Hi apareixien dibuixats els diversos tipus de penis existents: de més llargs, de més menuts, de més gruixuts i de més primets. «Lamento mostrar esta imagen en esta cámara», va dir, ¿pero cree usted que estas imágenes de penes de adultos de distintos tamaños y formas benefician a los niños?... Dejen a los niños en paz». Qui era consellera d’Educació en representació de Compromís, Raquel Tamarit, va demostrar uns bons reflexos: «Ja sé que vostès creuen que hi ha una, gran i lliure, però, afortunadament, n’hi ha de moltes maneres... La diversitat també és filla de Deu».
Aquell no fou, ni de lluny, l’únic embat dialèctic en què va participar de manera entusiasta. En la seua condició de garant de les essències ultres, Massó va deixar frases com «la violència no té gènere» o que «l’ADN d’una trans no és el d’una dona». Va acusar els centres escolars valencians, depenents de la Conselleria en mans de Compromís, de presentar l’avortament, segons ella, com «un mètode anticonceptiu més». No sols això, sinó que va arribar a assegurar que als alumnes valencians se’ls obligava a «simular fel·lacions».
Els seu puritanisme i els seus judicis de valor transiten en paral·lel a unes desqualificacions massa pujades de to que de vegades fregen, o s’emmarquen de ple, en el terreny de la injúria. Es podria afirmar que la veritable professió de Massó és aquesta: la d’injuriadora professional.
De les paraules als fets
Com a presidenta de les Corts, el seu perfil públic no s’ha temperat. Sempre a l’ofensiva, Massó abandona de manera habitual el seu paper institucional, circumscrit a la coordinació de les tasques que es duen a terme a l’hemicicle, i n’adopta un de més bel·ligerant. Des del primer minut, quan va felicitar-se perquè l’arribada de Vox al poder significava la reobertura del debat sobre la filiació del valencià (amb una defensa explícita de les anomenades normes del Puig) fins l’acusació recent de «capo de la mafia corrupta» que li ha dedicat al president espanyol, Pedro Sánchez, que li ha valgut una denúncia davant la Fiscalia provincial de València per part del PSPV-PSOE. Els socialistes sostenen que la denúncia és constitutiva d’un delicte d’injúries recollit en els articles 208 i 209 del codi penal, perquè «atempten contra l’honor i la dignitat d’una persona».
En un comunicat, el PSPV subratlla que «la segona autoritat institucional de la Comunitat Valenciana» no pot «utilitzar l’insult i la desqualificació com a manera de fer política». Massó va difondre la seua crítica a Sánchez a través de la xarxa social X, que ha convertit en el seu llançagranades particular.
Perquè, en efecte, Massó acostuma a contenir-se quan dirigeix els debats parlamentaris, però s’exalta de valent quan agafa el telèfon i sent la necessitat d’arremetre contra els seus adversaris. No sols contra els socialistes i Compromís; els populars, socis estratègics, també són víctimes de les sues invectives. Els percep com a massa tebis, afirma que estan sotmesos a l’ideari políticament correcte fixat per l’esquerra.
Com a presidenta de les Corts, Massó s’ha separat de la pancarta institucional que tradicionalment mostraven tots els diputats (excepte els de Vox) en què es llegia «Les Corts contra la violència masclista». En una votació que l’oposició reclamava secreta, la presidenta (que fa dir-se «president», tal com l’anomenen els companys del seu grup) va informar al vicepresident primer i el secretari primer de la Mesa, tots dos del PP, que faria la votació a mà alçada, «y que les den por saco». Així ho va captar el micròfon que tenia engegat en aquell moment.
Un altre passatge tens relacionat amb la llengua va tenir lloc quan la presidenta de l’AVL, Verònica Cantó, va fer-li entrega de la memòria de la institució de 2023. La cara de Massó va evidenciar el fàstic que li produïa aquella situació. Tot just després va comparèixer davant els mitjans per a recordar que ella no compartia la tesi de la unitat lingüística defensada pels acadèmics. En ser preguntada per quines universitats del món avalaven els seus dubtes sobre la matèria, la presidenta de les Corts fou incapaç de precisar-ne una de sola.
Massó ha passat, sempre que ha pogut, de les paraules als fets. Va fer-ho en expulsar unes activistes trans de la llotja de convidats mentre es debatia la derogació de la llei trans valenciana. I va fer-ho, igualment, en deixar de celebrar enguany el dia de les Corts (el 25 d’Abril, la data de l’aniversari de la batalla d’Almansa) posant com a excusa la necessitat d’allunyar-se de «la polarització política» i de centrar tots els esforços en la resposta a «la dana». La commemoració d’aquella desfeta, d’un caràcter autonomista potent, xoca de ple amb la mantalitat profundament centralista i centralitzadora de la presidenta de la institució.
Al capdavall, Llanos Massó ha convertit la provocació, la desconsideració i la injúria en el seu manual d’instruccions com a presidenta. El temps dirà si els seus excessos li costen, com a alguns dels seus predecessors, alguna condemna judicial.