A l’última novel·la d’Isabel Olesti, Les dones i les ombres, les protagonistes -dues famílies de Reus tancades en un mas del Baix Camp durant la Guerra Civil-, s’esfereïxen en veure que el cel s’encén i comencen a témer que no sigui la batalla definitiva, l’explosió total... En realitat, Olesti està recreant la nit del 25 i 26 de gener de 1938, quan es va veure una aurora boreal per les nostres latituds que va alertar molts dels combatents d’un i altre bàndol.
Els fenòmens astronòmics, com els eclipsis (vegeu l’article de Violeta Tena), els meteorits i tot el que passa al cel (com les aurores boreals) han estat interpretats des de temps antics com a senyals de mals auguris, però també com a culpables directes d’alguns mals, com epidèmies. I sempre hi ha hagut testimonis per descriure’ls o interpretar-los (amb bona o mala fe).
El meteorit de la guerra de Successió.
La guerra de Successió (1707-1714) que va enfrontar austriacistes i favorables a Felip V va anar precedida, per exemple, d’un meteorit caigut a Terrassa el 1704 que, si més no a posteriori, va ser interpretat com un mal presagi: segons Francesc de Castellví a les seues Narraciones Históricas «a pocos les pareció preludio de felicidades. Los más reflexivos discurrieron vaticinio de sangrienta guerra en los límites de la Corona de Aragón, y en particular en Cataluña, y que la España toda sería sangriento teatro de infelicidades. Todo el mundo lo tuvo a fatal agüero...».
Un pagès de Matadepera, Miquel Batlles i Torres, descrivia així el meteorit del Nadal de 1704: «Lo any 1704 al mes de dezembra, lo die 25 que comptam lo die de Nadal (...) se veyhé un senyal al cel molt escarrifós y espantós, que no·l veyé ninguna presona cristiana que no tingués por y gran susto de Déu Nostre Senyor, y lo senyal jo Miquel Batlles lo vax veura y fou de aquesta manera, que·s veyé de tota la cristiandat, segons dihuen molta gent docta y entessa, lo senyal se ha certa de ser allà de hont hés lo sol a la estiu al mitx del die y de pertot se·l veyé, totom sobra de ell , y també sentí la gran remor. I·s que dit senyal, tot en sarè que no·s veya cap núvol en lo món, y féu clarejà la terra com un llampech y aleshores alsí lo cap al cel y vatx veura un tros de cel bon y obert ab un forat rodó que y auria passat de correguda qualsevol casa de Catalunya y se veya dit forat tot vermell de foch molt ardent, y estigué obert lo espay de un credo».
Castellví descrivia les restes del meteorit com «unas piedras algo crecidas de color negro y, en el centro, cenicientas». I, posteriorment, en escriure les seves cròniques, va atribuir a les pedres l’esmentat presagi fatal sobre la guerra i la derrota dels austriacistes davant Felip V: «Esta centuria fatal a la Corona de Aragón la predecía con extraordinarios señales en el Cielo».
El 2020 encara es van trobar fragments del meteorit de 1704 entre les possessions de l’antic gabinet de curiositats de la família Salvador, una nissaga d’apotecaris de Barcelona que l’ha conservat més de tres segles.
La Facultat de Medicina contra els «àtoms de malignitat»
A l’excel·lent assaig El miedo en occidente (Taurus, 2012), l’historiador Jean Delumeau explica que a l’edat mitjana, era normal atribuir la culpa de les epidèmies als «fenòmens celestes (aparició de cometes, conjunció de planetes, etcètera), bé sigui per diferents emanacions pudentes, bé per totes dues coses juntes». És per tant, lògic que «periòdicament» es produïssin «pànics» provocats per «el pas dels cometes i les conjuncions planetàries considerades com alarmants, per exemple quan Mart ‘mirava’ Júpiter».
El que ara podem qualificar de supersticions eren defensats en aquell moment per les universitats. La mateixa Facultat de Medicina de París, en ser consultada per la Pesta Negra el 1350, va respondre que «la causa llunyana i primera d’aquesta pesta ha estat i ho és encara alguna constel·lació celeste [...], la qual conjunció amb altres conjuncions i eclipsis, causa real de la corrupció absolutament mortal de l’aire que ens envolta, és presagi de mortaldat i fam».
Un metge en concret d’aquella Facultat explicava que «la posició i el moviment dels astres que susciten àtoms de malignitat, sembren vapors d’arsènic i determinen la mort de l’aire».
De vegades, aquests metges eren més supersticiosos que els observadors o escriptors que ens han deixat cròniques del moment. El carmelita Jean de Venette, cronista del segle XIV, explicava així les possibles relacions: «Aquest mateix any de 1348, al mes d’agost, es va veure sobre París, cap a l’Oest, una estrella molt gran i molt brillant [...] a l’hora del crepuscle [...] Era un cometa o un astre format per exhalacions i esvaït després en vapors? Deixo als astrònoms la tasca de decidir sobre aquest fet. Però és possible que fos el presagi de l’epidèmia que va seguir gairebé immediatament a París, a tot França i a tot arreu».
Boccaccio, que fa servir la pesta per tancar els personatges del Decameró en una casa al camp, encara és més prudent: «Va arribar aquella cruel i mortífera epidèmia que, per efecte dels cossos celestes, o per grans pecats, va ser enviada per justa designació de Nostre Senyor sobre els mortals, i havent començat alguns anys abans en els països d’Orient».
La traducció d’antics astròlegs
Jean Delumeau creu que l’Edat Mitjana va ser especialment sensible a aquestes teories perquè «la creença en el poder de les estrelles es va incrementar en la cultura dirigent després del segle XIII. El retorn progressiu a l’Antiguitat i al a màgia hel·lenística, la traducció per Ficino dels escrits hermètics, la difusió de Picatrix [un manual de màgia en àrab del segle X traduït al castellà el XIII], la circulació de les obres de l’astròleg llatí Firmicus Maternus -i escollim aquestes indicacions entre moltes altres- van provocar un interès nou pels poders astrals, un interès que la impremta va multiplicar».
També es van multiplicar les profecies a l’Alemanya protestant de començament del segle XVII.
La de Paulus Magnus deia en un fragment: «El nou cometa que brilla en el cel des del 16 de setembre de 1604 ens anuncia que s’acosta el temps en què no es trobarà ja cap casa, ni cap refugi on no s’hi puguin sentir queixes, lamentacions, i crits d’angoixa perquè terribles calamitats planen sobre nosaltres. El cometa presagia sobretot la persecució i la proscripció dels sacerdots i religiosos. El jesuïtes estan particularment amenaçats per la verga del Senyor. En poc temps la carestia, la fam, la pesta, violents incendis i horribles assassinats sembraran l’espant per tota Alemanya».
En canvi, les cròniques d’Honoré Bouché (1599-1671) a La Chorografie ou Description du Provence, t l’histoire chronologique du mesme pays (1664) expliquen, des d’un punt de vista més assenyat, les greus conseqüències d’aquelles supersticions: «En ocasió d’un eclipsi» -diu Bouché referint-se al fenomen amb més naturalitat- «que es va produir sobre les nou o les deu hores del matí del dia 12 del mes d’agost, es van cometre les més grans bajanades, no només a la Provença, sinó també a tota França, Espanya, Itàlia i Alemanya, bajanades tals que mai s’han sentit contar d’altres de semblants. Havent fet córrer el rumor que tothom que es trobés al camp en el moment de l’eclipsi, no passaria del dia, van donar excusa als més crèduls a tancar-se a les seves habitacions. Els metges mateixos van autoritzar aquestes necieses, i en no tenir a les habitacions altra claredat que la de les candeles [...], i pel rumor que corria que aquell dia havia de morir tot el món, mai es van veure tantes conversions, tantes confessions generals i tants actes de penitència: els confessors van tindre molta feina des de diversos dies abans i, en aquesta ficció i por imaginari, només l’Església va treure profit de les bogeries del poble».