És difícil que, a aquestes altures, algú no sàpiga que el pròxim 12 d'agost, al capvespre, hi haurà un eclipsi solar total recorrent, entre més, el nord de la península Ibèrica. Avui, la ciència pot predir amb total exactitud quan i com té lloc aquest alineament. Sabem, per exemple, que de nou a casa nostra, podrem gaudir d'un eclipsi anular el 26 de gener de 2028.
No sempre, però, ha estat així. Han calgut segles d'avanços científics per explicar per què succeeixen aquests fenòmens. Al capdavall, el sobtat obscuriment del Sol -o de la Lluna- suposa un trencament del cicle natural. Poques coses hi ha a la vida més rutinàries que la consecució de la nit i el dia.
En les civilitzacions antigues, els eclipsis constituïen, doncs, un desordre fonamental d'allò que resultava habitual. No és d'estranyar que, mancants dels coneixements científics actuals, durant molts segles, els eclipsis suscitaren por i preocupació.
En el Corà, per exemple, els eclipsis es consideren recordatoris del poder d'Alà per infondre respecte i humilitat als creients. Els indis nord-americans estaven convençuts que els provocaven els gossos i els coiots. Al sud del continent, en canvi, se'n responsabilitzava al jaguar.
Els babilonis amagaven el seus reis, convençuts que moririen quan hi haguera un eclipisi
Van ser els babilonis els qui van descobrir que els eclipsis responien a un patró. A partir de les seues anotacions, van establir un cicle: que per a la successió d'un nou eclipsi calia que la Terra completara dinou voltes al sol i la Lluna 223 voltes a la Terra. Tenir present aquesta combinació era fonamental per als babilonis, ja que, tot i ser, una civilització tècnicament avançada, tenien la convicció que el fet que es produïra un eclipsi -especialment un de lunar- era un mal auguri.
Monarques en la corda fluixa
Per a ells, era important el moment exacte en què es produïa. Un eclipsi que tenia lloc al principi de la nit podia avisar de la imminència d'una pesta; si, per contra, succeïa durant l'última part de la nit, presagiava un alçament. I si la Lluna es cobria completament, el designi era clar: el rei estava a punt de morir.
Per això, quan es pronosticava un eclipsi, feien el següent ardit: triaven a algun individu modest per tal que representara al rei mentre passava l'eclipsi. Rebia, de fet, les mateixes atencions que el monarca real. Aquest, per contra, romania ocult, sotmès a intensos rituals de purificació i tothom es dirigia a ell com "camperol", per tal d'assegurar-se l'èxit de l'estratagema. D'aquesta manera, tractaven de burlar els mals auguris.
A la Grècia clàssica va ser de Tales de Mileto qui, al segle VI abans de Jesucrist, va donar una explicació racional a per què, de tant en tant, Sol o Lluna s'obscurien. Un segle després, Anaxàgores va apuntalar aquella explicació, tot aportant les bases de l'actual astrofísica. El pensador grec va descriure amb molta precisió el comportament de la Lluna, un fet que no agradà a les autoritats gregues. Al capdavall, les seues idees desafiaven la creença segons la qual tant el Sol com la Lluna eren deïtats. El resultat fou que va ser acusat d'impietat i condemnat a mort, pena que finalment li van commutar pel desterrament.
Aquestes supersticions al voltant dels eclipsis van durar molts segles. Carlemany va morir poc després d'una successió d'eclipsis solars i lunars (un va tindre lloc el 30 de novembre i l'altre el 14 de desembre), circumstància que va alimentar la por als mals auguris vinculats a aquest fenomen astronòmic. El seu fill, Ludovic Pius, estava convençut de la causalitat. Així que, quan el 5 de maig de l'any 840 es va produir un eclipsi total de Sòl, Ludovic va témer córrer la mateixa dissort que el seu pare. Un mes després, va morir.
Els eclipsis també han tingut un paper destacat en alguns conflictes bèl·lics. En la guerra del Peloponès, en l'any 413 abans de Jesucrist, les tropes ateneses liderades pel general Nícies es trobaven enfrontades a l'enemic davant les costes de Siracusa, davant del que avui seria Sicília. A punt de retirar-se, la nit del 27 d'agost, la Lluna es va tenyir de roig, com a resultats d'un eclipsi total de Lluna. Terroritzat, Nícies va considerar allò un mal auguri, circumstància per la qual va decidir retardar la seua partida quasi un mes. Aquell retard va provocar que els ateneses patiren una dura derrota.
Arma de guerra
També hi ha qui es va aprofitar dels coneixements científics per usar els eclipsis al seu favor en contextos bèl·lics. Cristòfol Colom és un d'aquests casos. Segons es recull a Persiguiendo el Sol, de Richard Cohen, durant un dels seus viatges va quedar varat mentre es reabastia a l'actual Jamaica. Alguns dels seus oficials es van amotinar i Colon i els seus lleials es van negar a dur-los menjar.
Lawrence d'Aràbia va aprofitar un eclipsi per prendre el port d'Àqaba
La situació es va anar tensant i tensant, fins que Colom es va adonar, gràcies a les seues cartes astrològiques, que era imminent un eclipsi de Lluna. Així que va esperar que arribara el dia assenyalat i va enviar un missatge als amotinats: o desistien de la seua actitud o faria que la Lluna escendira "inflamada d'ira". Al seu senyal, la Lluna va començar a desaparèixer i, esglaiats, els amotinats van accedir a continuar ajudant Colon per poder continuar el viatge.
Un episodi molt semblant el va protagonitzar l'any 1917 Thomas Edwards Lawrence -més conegut com a Lawrence d'Aràbia- mentre intentava prendre el port d'Àqaba, un punt estratègic, aleshores en mans dels turcs. Coneixedor que el 4 de juliol hi havia previst un eclipsi de Lluna, i a la vista de la resistència que mostraven els turcs, Lawrence va esperar fins aquell dia. Esglaiats pel sobtat obscuriment de la Lluna, els turcs començaren a fer sorolls i a fer detonacions amb l'objectiu de retornar l'astre a la seua situació normal. Mentrimentres, Lawrence i les seues tropes van aprofitar per atacar i prendre el port.