Els centres de dia per a persones majors són un servei que permet que aquelles persones dependents tinguen assistència, però sense la necessitat d’ingressar en una residència. Les persones majors hi van uns dies a la setmana. Allí, els professionals, com psicòlogues, infermeres o treballadores socials, les atenen. «En l’àmbit físic, ací mantenen la seua autonomia i l’estat de salut», explica Laura, infermera d’un centre de dia per a persones majors a la ciutat de València.
Aquests centres serveixen per a previndre problemes de salut. «Som capaços de detectar si a alguna persona li passa alguna cosa, tant a escala cognitiva com de salut. La nostra feina és informar les famílies i recomanar si han de dur-los a algun especialista», detalla Elena, una de les encarregades del centre.
A escala social, acudir al centre fa que molts usuaris que estan sols se senten més acompanyats. «Fem moltes activitats perquè es comuniquen els uns amb els altres. La psicòloga els fa parlar i contar les seues experiències», destaca la infermera. Les usuàries senten que el centre els ofereix companyia. «Hi ha un company que em telefona cada nit i parlem una estoneta», diu una d’elles. «Saber que algú està pendent de tu és molt important», conclou una altra dona.
El deteriorament físic i mental
En tornar al setembre, les professionals observen un deteriorament físic dels usuaris. «Durant l’agost molts pràcticament no s’han menejat i alguns han caigut. Els afecta molt no poder vindre», descriu Laura. A més, la infermera explica que molts tornen al punt de partida d’abans d’entrar al centre. «A causa d’aquest deteriorament físic, quan tornen al setembre cal reprendre des del principi el treball amb moltes persones».
La majoria de les persones que acudeixen al centre tenen problemes de mobilitat. A l’estiu, pot ser que la major part del temps se’l passen a casa i les autocures disminueixen. «El fet d’eixir de casa fa que s’hagen de dutxar, arreglar-se i mirar-se a l’espill». Aquestes accions són essencials per a mantindre la seua autonomia.
Tot i que al centre s’intenta que les relacions entre els usuaris es mantinguen en eixir, és força complicat. «Hem aconseguit que algunes persones parlen per telèfon o queden per dinar. Però la majoria no està acostumada a telefonar a una altra persona per veure com està», afirma l’encarregada del centre. A més, la falta de mobilitat afecta la seua vida social. «La majoria no poden agafar l’autobús, diria que només quatre o cinc de tots els usuaris ho fan», exposa Elena.
Les usuàries del centre també noten aquesta manca d’interaccions socials. «Hi ha gent que té fills o família, però les que no tenim ningú ens fa molta falta», lamenta una d’elles. A quasi totes els agradaria tindre un lloc on anar a l’agost: «Si vingueren a arreplegar-me com fan ara, sí que m’agradaria, per no estar tantes hores sola». Una d’elles explica que se sent tan a gust al centre que fins i tot hi va anar quan li recomanaren que no hi acudira. «Casa meua té sis pisos. Quan es va espatllar l’ascensor em van dir: ‘No vages al centre’, però jo a poc a poc vaig baixar fins a la planta baixa».
Quins recursos alternatius?
Les treballadores del centre de dia sostenen que s’hauria de posar alguna solució perquè les persones dependents no es deterioraren durant l’agost. Una d’aquestes solucions són els anomenats bons respir. És una ajuda que atorga la Generalitat Valenciana perquè les persones dependents puguen pagar uns dies en una residència o un centre de dia de forma puntual. Encara que aquest recurs apareix a la pàgina web de l’administració valenciana, les treballadores del centre diuen que no s’aplica. «Era un bon recurs per a les persones que volien continuar fent coses i les famílies necessitaven que l’usuari estiguera en algun lloc. Fa anys que ja no es fa i era una bona opció», explica Elena.
Laura assenyala que els usuaris no tenen quasi alternatives públiques a l’agost. «El que hi ha és tot privat. Moltes famílies no poden pagar trenta dies, algunes poden pagar-ne quinze, però el cost és molt elevat». Segons el comparador de residències Curalunes, el preu mitjà d’aquelles privades a València es de 2518 euros al mes. Així mateix, moltes famílies no poden tindre cura de les persones majors durant aquest mes. «Tal vegada la família no pot tindre’ls a casa perquè treballen o van de vacances», indica Elena. La professional proposa un altre recurs: «Els centres privats que tinguen places concertades, o els que no, podrien assumir els usuaris durant un temps limitat».
«Els usuaris no viuen onze mesos a l'any. Durant els 365 dies necessiten recursos per poder mantindre’s al seu domicili», reclama Elena. En tornar al setembre, els usuaris els diuen que tenien moltes ganes de tornar. «Venen molt contents els primers dies. El retrobament és sempre molt bonic», descriu Laura. Les usuàries també expressen aquestes ganes de tornar: «És clar que al setembre tenim ganes de vindre, ho estem desitjant».