Un altre gran monument franquista supervivent a les Balears ha estat inclòs en el catàleg de símbols i elements contraris a la memòria democràtica. Es tracta del que es troba a la plaça de l’Esplanada de Maó, aixecat el 1939 en honor del nou règim dictatorial que acabà amb la democràcia republicana, conegut com el «monòlit de l’Esplanada», encara que, en realitat, no és un monòlit, sinó un monument construït amb diverses peces.
En la seva construcció va participar una brigada de treball forçat composta per presos republicans tancats a l’illa. Segons recorda Més per Menorca a la seva pàgina web, «el relat oficial que sustentava i legitimava l’obra» es basava en l’existència de la «croada: l’autèntica Espanya, nacionalista i catòlica, havia vençut l’anti Espanya, venuda al comunisme internacional i atea».
Més enllà de l’evident significat polític i ideològic, el monument de l’Esplanada va ser aixecat damunt d’una base construïda amb grans blocs de pedra espoliats de jaciments talaiòtics, cosa que infringia la legislació de l’època. En realitat, segons la interpretació del partit sobiranista i menorquinista, era part de la seva essència: «En l’autoimatge construïda pel franquisme, Espanya era una realitat eterna, prefigurada des de la nit dels temps» i «encara que avui ens sembli una llastimosa falòrnia, la divisió entre l’autèntica Espanya i l’anti Espanya s’aplicava sense manies a totes les èpoques de la història, perquè Espanya era considerada una nació eterna. Així, els talaiòtics, serien autèntics menorquins, i, per tant, espanyols anticipats, encara que ells no ho sabessin».
D’aquesta manera, la col·locació del monument de l’Esplanada sobre una base en forma de talaiot, i feta amb pedres d’autèntics talaiots, li atorgava la veritat material que requeria el relat legitimador d’aquell primer franquisme: «Sobre les pedres immemorials de la prehistòria de Menorca, que recorden la força i el coratge dels primers pobladors, s’aixecava l’autèntica Menorca, filla irrenunciable i inseparable de l’autèntica Espanya, vencedora damunt la indignitat dels seus enemics».
A partir de la dècada de 1960 el franquisme canvià l’explicació de la guerra de portes enfora, per allò del turisme creixent i la necessitat de presentar una cara més amable. Passà a parlar d’una «desgraciada lluita fratricida entre “les dues Espanyes”», però «açò sí: una bona, l’altra dolenta», diu Més. Ja no era Espanya contra els seus enemics, sinó una guerra civil. Franco ja no seria presentat tant com el cabdill vencedor, sinó com el campió d’una pau duradora i l’artífex de la recuperació d’Espanya. Però el monument no canvià.
Posteriorment, amb la transició democràtica «el relat» polític de les forces polítiques majoritàries «exigia no passar comptes amb els qui fins al dia abans havien ocupat el poder amb Franco», recorden els sobiranistes. I el monument no va ser retirat ni canviat.
I així va seguir durant molts més anys, fins que amb la pressió memorialista els monuments franquistes d’arreu de l’Estat passaren a ser «tunejats», diu Més. Com el de Maó: se li va substituir l’escut de l’àguila franquista per l’escut constitucional d’Espanya, i canviaren la frase «Caídos por Dios y por la Patria, Presentes» per un més neutral «Honor a todos los que dieron su vida por España».
Més sempre ha demanat la retirada del monument «per respecte a totes les víctimes de la guerra civil i el franquisme, i perquè s’ha de complir la llei que determina les raons i els procediments a través dels quals s’ha de fer memòria d’aquest període històric».
Ara, amb la inclusió en el catàleg abans referit se suposa que les autoritats haurien de retirar-lo. Però el precedent de Palma, amb el recurs judicial de l’Ajuntament de la capital, governat pel PP amb el suport de Vox, contra la inclusió i retirada del monument franquista de la Feixina —amb la intenció de preservar-lo—, aconsella ser prudent, perquè si el consistori de Maó també va als tribunals com a poc segur que no serà ni ràpid ni fàcil, i qui sap què decidirien els jutges.